Entrades
EL VALOR DEL TREBALL PSICOTERAPÈUTIC EN TEMPS DE PANDÈMIA
En aquests temps de pandèmia estan sorgint nombroses iniciatives d’ajuda psicològica voluntària, per part de professionals i per part de persones amb bones intencions. Però una cosa és contenir l’impacte de la situació d’emergència i una altra molt diferent, és realitzar un procés psicològic de qualitat.
I per la meva condició professional, penso que és fonamental poder oferir espais de qualitat d’atenció psicoterapèutica. Actualment, gràcies als formats on-line ens és possible. I per la llarga experiència que disposem, altament efectiu.
A dia d’avui, la situació és altament demandant per a tothom:
- Estem vivint una situació que ens obliga a aturar-nos. Amb totes les conseqüències que això comporta i que són particulars per cadascú.
- Estem intentant compartimentar el nostre espai al pis per poder anar a treballar, ajudar a fer els deures als nostres infants o fer tot el que fèiem per trobar-nos i estar en forma on-line… Potser a l’altra banda del pis hi ha un buit, o hi ha un nadó que plora, o un veí que té la música molt alta.
- Estem intentant organitzar la nostra rutina amb la pressió externa de seguir produint de la mateixa manera en un espai inadequat, amb problemes a la xarxa o amb la pressió de no tenir una feina i no poder-se posar un horari i anar perdent les ganes de moure’ns.
- Hem de canviar prioritats, replantejar moltes coses, i prendre decisions sobre un terreny que està en canvi continu.
- I també hi ha les persones que viuen en primera línia la pressió assistencial, l’aïllament de patir la malaltia, o la pèrdua/malaltia d’una persona estimada.
Per aquestes característiques, és una situació que dispara moltes emocions i pot ser que ara tu també estiguis experimentant algun dels items d’aquesta llista, i
- temis per la teva salut o integritat física,
- experimentis dificultats socials i de família,
- es despertin dols de la vida que portaves
- es generin dols inesperats: de les persones que hem perdut, dels projectes o feines aturades, la culpa del que pateix a primera línia
- augmentin les conductes de control.
- rebutgis les mesures que s’han pres per abordar la crisi sanitària
Tots aquests símptomes tenen a veure amb una situació que encara no sabem quan acaba i per tant, no podem portar la nostra ment a un espai de seguretat post-traumàtica. Quan es tracta de catàstrofes naturals, se sap que un cop passat l’event, tot queda en calma i es pot començar a curar i a reconstruir. Les característiques de la crisi actual fan que els nostres recursos psicològics naturals no es puguin establir en aquest espai de seguretat psicològica, imprescindible per a poder transitar les fases de reconstrucció.
Jo t’animo a utilitzar tots els serveis d’emergència que vagin sortint però també vull que sàpiguis que hi ha certes situacions en què és fonamental rebre l’ajuda psicològica professional pertinent per a poder contenir, sostenir i reparar, com són:
Quan s’estava en un procés de psicoteràpia...ara es pot reemprendre on-line. Cal continuar amb tots els processos de psicoteràpia ja iniciats doncs en aquest moment es reobren moltes ferides.
Quan el fet d’anar a comprar, portar la rutina de protecció, neteja….. Ens supera i sentim sensacions constants d’angoixa i por més enllà de fer el que pensem que és correcte. Un espai per a calmar aquestes sensacions és fonamental.
Quan la convivència o conciliació familiar es fa difícil i ens costa trobar un espai amb nosaltres mateixes, tenim una pressió 24 hores i ens costa dormir i llevar-nos descansades.
Quan ens sentim culpables per no poder ajudar, o per estar afectats pel coronavirus, o per no haver-ho passat, o per no estar ajudant prou.
Por per poder emmalaltir o morir o que els passi alguna cosa als nostres familiars.
Angoixa per haver d’afrontar una jornada laboral amb una contínua exposició al virus.
La pèrdua d’éssers estimats sense poder compartir i viure el dol amb els rituals i serveis de suports necessaris.
Por a transmetre la malaltia o l’angoixa per la situació als nostres infants o durant l’embaràs.
Pèrdua de l’activitat laboral sense perspectiva de poder recuperar la feina o la capacitat econòmica de sostenir-se després del confinament.
Totes aquestes experiències són comuns en molts de nosaltres però l’indicador per demanar ajuda psicològica professional és que el nostre funcionament diari es va afectant amb pèrdua de la son, la gana, la capacitat de gaudir, els pensaments intrusius, flashbacks, angoixa, i sensació de no poder respirar, entre altres coses.
També cal demanar ajuda professional quan després de les sessions d’emergència les sensacions de malestar perduren i es necessita suport
continuat que sostingui el nostre malestar fins al final.
Cal per això una ajuda de qualitat i en un marc professional (en l’àmbit privat o públic) que es pugui perllongar en el temps i donar espai a totes les emocions que es desperten.
Cal una atenció psicoterapèutica de qualitat reconeguda i remunerada com a necessitat de primera línia al costat dels serveis mèdics, amb formació en emergència i reprocessament de trauma i a més a més i de forma complementària, tota l’ajuda voluntària que calgui per escoltar i acompanyar de forma no professional. De la mateixa manera que calen metges especialitzats en malalties respiratòries per atendre a les víctimes del coronavirus i personal de suport d’altres especialitats que complementen la feina dels sanitaris.
És important obrir espais d’acompanyament psicoterapèutic d’intervenció primerenca que es dirigeixen al creixement post-traumàtic, això vol dir, processos que continuïn fins després del confinament, que treballin la contenció i els recursos personals per a afrontar les necessitats actuals i que puguin treballar la REPARACIÓ per a poder processar el que representa aquest període de confinament en les seves vides i totes les ferides de dols i pèrdues anteriors.
La diferència entre un servei d’emergència voluntari i una ajuda psicològica professional de reparació és que en la relació terapèutica d’un professional,
- Es crea un vincle terapèutic en un espai de seguretat (això requereix temps).
- El professional té un treball personal fet i suport de supervisió.
- Es manté en el temps.
- Ajuda a la reparació i no només a la contenció.
- Té la formació tècnica que li ofereix “potència terapèutica” per a processar les experiències traumàtiques presents i les que es reobrin del passat.
Aquest creixement permetrà un enriquiment personal amb una nova perspectiva interna. Amb una intervenció que acompanyi aquest procés es pot prevenir i consolidar aquesta sensació de seguretat interna que va més enllà de la incertesa externa en la qual ens trobem.
Alba del Cid, autora de l’article i membre de l’equip de Matriusques, té una trajectòria professional de 25 anys acompanyant a persones en situacions de vulnerabilitat, dins de l’àmbit de la intervenció social, i en especial refugiats/des. Actualment es dedica a acompanyar el període perinatal, la maternitat i la criança amb eines de neuroprocessament del trauma (EMDR) i perspectiva sistèmica. Té formació i experiència en intervenció primerenca en situacions d’emergència.
Esperem els teus comentaris.
Autoestima i Cicle Menstrual
(lee el texto en castellano 
)
El teu cicle menstrual es relaciona directament amb la teva autoestima.
Com? Una altra fricada neofeminista? Estem enaltint tant tot el femení que se’ns en va el cap? Estem apoderant el nostre cicle menstrual fins a donar-li un significat psicològic exagerat?
No, amiga, és real, i així de senzill: la teva relació amb el teu cicle menstrual, és una part molt important de la teva relació amb tu mateixa. Com pots estimar-te i acceptar-te realment i si renegues de la meitat del teu mes? de la meitat de la teva vida? de la meitat de la teva psique? O si simplement no ho coneixes, i per tant, no et coneixes?
Com la majoria de les nostres lectores, vaig viure els meus primers anys de menstruació com una creu, com alguna cosa que havia d’implicar el fet de ser dona, una espècia de càstig o compensació a l’univers per tenir el do d’albergar vida en el meu interior. Cosa que estava relacionada amb parir, que tampoc em feia especial il·lusió. No m’agradava tenir la regla, no m’agradaven els dies previs, sovint sentia molèsties en ovular i semblava que només podia ser lliure d’aquesta tortura una setmana al mes, durant la fase pre-ovulatòria o Donzella (en aquells dies no tenia idea de les fases ni els seus noms o arquetips).
Una feina amb adolescents amb trastorn d’alimentació em va començar a obrir els ulls: aquelles noies celebraven que els vingués la menstruació després de mesos sense tenir-la, per ser símptoma d’estar recuperant-se. A partir d’aquí vaig començar a adonar-me que la meva menstruació i la seva obstinació a repetir la mateixa història cada mes era un símptoma de salut, i vaig obrir el meu cor i la meva ment a veure-la i viure-la d’una altra manera.
En aquest moment va començar tot un periple, un viatge a la meva feminitat que no us relataré avui per no ser l’assumpte del qual vull parlar-vos, però que agraeixo infinitament cada dia de la meva vida.
Acceptar i estimar el teu cicle menstrual no és més que acceptar i estimar que no sempre ets igual. I alguna cosa que sembla tan lògica, ens costa moltíssim acceptar-la amb naturalitat i amorositat en nosaltres mateixes. Pretenem estar sempre iguals, tenir el mateix nivell d’energia, les mateixes capacitats i el mateix estat d’ànim, però això no és així, i ens frustrem una vegada i una altra quan aquest propòsit d’anar cada dia al gimnàs es queda en menys una vegada més.
Escoltant el meu ritme, he pogut comprovar que se’m traven les paraules els primers dies de la meva menstruació, i ja no em preocupo per un alzheimer precoç. Escoltant el meu ritme, he pogut conèixer que dos dies abans que em baixi la regla, la meva necessitat d’hores de son és més gran, i procuro dormir més, enlloc de frustrar-me i prendre més cafè. Escoltant el meu cos, he sabut que no vol anar estret quan estic ovulant, i em vesteixo amb robes més amples, enlloc de sotmetre’l amb mesquinesa a la tirania de la moda. I això, amiga, és estimar-se a una mateixa: escoltar-se, acceptar el que hi ha i ballar amb això, en lloc d’obstinar-se a sotmetre-ho.
En quines formes et sotmets tu? Fins a quin punt coneixes el teu cicle i els petits i grans canvis que es produeixen en tu? Has llegit sobre els teus pits, sobre el teu úter o el teu sòl pèlvic? Ets dona, i això no ho diu tot de tu, però diu molt, i et conforma en cos, ment, cognició, emocions i necessitats. Fins a quin punt t’interesses com per a investigar-te i observar-te?
Si et coneixes millor, t’estimaràs més.
Et convido a que durant els pròxims 3 mesos portis un petit diari on anotis el teu estat d’ànim, el teu nivell d’energia, el teu grau d’extraversió o introversió i tots aquests petits detalls que et cridin l’atenció (si t’has despertat a mitjanit suant, si et mous amb més lentitud i gràcia, si et ve de gust més dolç o més salat…) i que ho facis amb curiositat i amabilitat cap a tu. D’aquesta manera et faràs més conscient de tu mateixa, podràs veure quins patrons es repeteixen i començaràs a ballar amb cada fase, amb cada moment, en lloc de lluitar contra això. Enlloc de lluitar contra tu mateixa i la teva naturalesa, et podràs estimar i acceptar tal com ets.
Benvinguda a la meravellosa complexitat de ser dona.
Vanessa Barros, Psicòloga, Psicoterapeuta, Moon Mother i Renaixedora, especialitzada en feminitat, autoestima i processos de separació.
Si desitges realitzar una sessió amb ella, contacta-hi directament a través d’aquesta pàgina.
A Matriusques, condueix el taller “Sóc dona, sóc cíclica” i l’espai “El cercle que fa un milió“.
Pots conèixer-la més a fons a l’entrevista que li vam fer l’estiu del 2019.
Ha escrit els següents articles relacionats amb aquest tema:
Conèixer i respectar els cicles menstruals
Et sents sola? Et falta una tribu.
Històries de transformació: Baixa autoestima
I també pots trobar la seva col·lecció de posts amb el hastag #saviesacicles al nostre perfil de Instagram i als Stories destacats.
Si vols saber més sobre aquest tema, contacta amb nosaltres i et posarem en el llistat d’interessades per fer el taller de “Sóc dona, sóc cíclica” per a conèixer amb més profunditat la teva naturalesa cíclica.
T’animem a deixar el teu comentari sobre aquest tema o qualsevol altre aquí a sota o a les xarxes socials.
Autoestima y Ciclo Menstrual
Tu ciclo menstrual se relaciona directamente con tu autoestima.
¿Como? ¿Otra fricada neo feminista? ¿Estamos enalteciendo tanto todo lo femenino que se nos va la cabeza? ¿Estamos empoderando nuestro ciclo menstrual hasta darle un significado psicológico exagerado?
No, amiga, es real, y así de sencillo: tu relación con tu ciclo menstrual, es una parte muy importante de tu relación contigo misma. ¿Cómo puedes amarte y aceptarte realmente si reniegas de la mitad de tu mes? ¿de la mitad de tu vida? ¿de la mitad de tu psique? ¿O si simplemente no lo conoces, y por tanto, no te conoces?
Como la mayoría de nuestras lectoras, viví mis primeros años de menstruación como una cruz, como algo que tenía que implicar el hecho de ser mujer, una especie de castigo o compensación al universo para tener el don de albergar vida en mi interior. Cosa que estaba relacionada con parir, que tampoco me hacía especial ilusión. No me gustaba tener la regla, no me gustaban los días previos, a menudo sentía molestias al ovular y parecía que solo podía ser libre de esta tortura una semana al mes, durante la fase preovulatoria o Doncella (en aquellos días no tenía idea de las fases ni sus nombres o arquetipos).
Un trabajo con adolescentes con trastorno de alimentación me empezó a abrir los ojos: aquellas chicas celebraban que les viniera la menstruación después de meses sin tenerla, por ser síntoma de estar recuperándose. A partir de aquí empecé a darme cuenta que mi menstruación y su obstinación a repetir la misma historia cada mes era un síntoma de salud, y abrí mi corazón y mi mente a verla y vivirla de otro modo.
En este momento empezó todo un periplo, un viaje a mi feminidad que no os relataré hoy por no ser el asunto del cual quiero hablaros, pero que agradezco infinitamente cada día de mi vida.
Aceptar y querer tu ciclo menstrual no es más que aceptar y querer que no siempre eres igual. Y algo que parece tan lógico, nos cuesta muchísimo aceptarlo con naturalidad y amorosidad en nosotras mismas. Pretendemos estar siempre iguales, tener el mismo nivel de energía, las mismas capacidades y el mismo estado de ánimo, pero esto no es así, y nos frustramos una y otra vez cuando este propósito de ir cada día al gimnasio se queda en menos una vez más.
Escuchando mi ritmo, he podido comprobar que se me traban las palabras los primeros días de mi menstruación, y ya no me preocupo por un alzheimer precoz. Escuchando mi ritmo, he podido conocer que dos días antes de que me baje la regla, mi necesidad de horas de sueño es mayor, y procuro dormir más, en lugar de frustrarme y tomar más café. Escuchando mi cuerpo, he sabido que no quiere ir estrecho cuando estoy ovulando, y me visto con ropas más anchas, en vez de someterlo con mezquindad a la tiranía de la moda. Y esto, amiga, es quererse a una misma: escucharse, aceptar lo que hay y bailar con esto, en lugar de obstinarse en someterlo.
¿En qué formas te sometes tú? ¿Hasta qué punto conoces tu ciclo y los pequeños y grandes cambios que se producen en ti? ¿Has leído sobre tus pechos, sobre tu útero o tu suelo pélvico? Eres mujer, y esto no lo dice todo de ti, pero dice mucho, y te conforma en cuerpo, mente, cognición, emociones y necesidades. ¿Hasta qué punto te interesas suficiente como para investigarte y observarte?
Si te conoces mejor, te querrás más.
Te invito a que durante los próximos 3 meses, lleves un pequeño diario donde anotes tu estado de ánimo, tu nivel de energía, tu grado de extraversión o introversión y todos estos pequeños detalles que te llamen la atención (si te has despertado a media noche sudando, si te mueves con más lentitud y gracia, si te apetece más dulce o más salado…) y que lo hagas con curiosidad y amabilidad hacia ti misma. De este modo te harás más consciente de ti , podrás ver qué patrones se repiten y empezarás a bailar con cada fase, con cada momento, en lugar de luchar contra esto. En lugar de luchar contra tú misma y tu naturaleza, te podrás querer y aceptar tal como eres.
Bienvenida a la maravillosa complejidad de ser mujer.
Vanessa Barros, Psicóloga, Psicoterapeuta, Moon Mother y Renacedora, especializada en feminidad, autoestima y procesos de separación.
Si deseas realizar una sesión con ella, contacta directamente a través de esta página.
En Matriusques, conduce el taller “Soy mujer, soy cíclica” y el espacio “El círculo que hace un millón“.
Puedes conocerla más a fondo en la entrevista que le hicimos el verano del 2019.
Ha escrito los siguientes artículos relacionados con este tema:
Conocer y respetar los ciclos menstruales
¿Te sientes sola? Te falta una tribu.
Historias de transformación: Baja autoestima
Y también puedes encontrar su colección de posts con el hastag #saviesacicles en nuestro Instagram y en los Stories destacados.
Si quieres saber más sobre este tema, contacta con nosotros y te pondremos en el listado de interesadas para hacer el taller de “Soy mujer, soy cíclica” para conocer con más profundidad tu naturaleza cíclica.
Te animamos a dejar tu comentario sobre este tema o cualquier otro aquí debajo o en las redes sociales