, , , ,

EL VALOR DEL TREBALL PSICOTERAPÈUTIC EN TEMPS DE PANDÈMIA

En aquests temps de pandèmia estan sorgint nombroses iniciatives d’ajuda psicològica voluntària, per part de professionals i per part de persones amb bones intencions. Però una cosa és contenir l’impacte de la situació d’emergència i una altra molt diferent, és realitzar un procés psicològic de qualitat.

I per la meva condició professional, penso que és fonamental poder oferir espais de qualitat d’atenció psicoterapèutica. Actualment, gràcies als formats on-line ens és possible. I per la llarga experiència que disposem, altament efectiu.

A dia d’avui, la situació és altament demandant per a tothom:

  • Estem vivint una situació que ens obliga a aturar-nos. Amb totes les conseqüències que això comporta i que són particulars per cadascú.
  • Estem intentant compartimentar el nostre espai al pis per poder anar a treballar, ajudar a fer els deures als nostres infants o fer tot el que fèiem per trobar-nos i estar en forma on-line… Potser a l’altra banda del pis hi ha un buit, o hi ha un nadó que plora, o un veí que té la música molt alta.
  • Estem intentant organitzar la nostra rutina amb la pressió externa de seguir produint de la mateixa manera en un espai inadequat, amb problemes a la xarxa o amb la pressió de no tenir una feina i no poder-se posar un horari i anar perdent les ganes de moure’ns.
  • Hem de canviar prioritats, replantejar moltes coses, i prendre decisions sobre un terreny que està en canvi continu.
  • I també hi ha les persones que viuen en primera línia la pressió assistencial, l’aïllament de patir la malaltia, o la pèrdua/malaltia d’una persona estimada.

Per aquestes característiques, és una situació que dispara moltes emocions i pot ser que ara tu també estiguis experimentant algun dels items d’aquesta llista, i

  • temis per la teva salut o integritat física,
  • experimentis dificultats socials i de família,
  • es despertin dols de la vida que portaves
  • es generin dols inesperats: de les persones que hem perdut, dels projectes o feines aturades, la culpa del que pateix a primera línia
  • augmentin les conductes de control.
  • rebutgis les mesures que s’han pres per abordar la crisi sanitària

Tots aquests símptomes tenen a veure amb una situació que encara no sabem quan acaba i per tant, no podem portar la nostra ment a un espai de seguretat post-traumàtica. Quan es tracta de catàstrofes naturals, se sap que un cop passat l’event, tot queda en calma i es pot començar a curar i a reconstruir. Les característiques de la crisi actual fan que els nostres recursos psicològics naturals no es puguin establir en aquest espai de seguretat psicològica, imprescindible per a poder transitar les fases de reconstrucció.

Jo t’animo a utilitzar tots els serveis d’emergència que vagin sortint però també vull que sàpiguis que hi ha certes situacions en què és fonamental rebre l’ajuda psicològica professional pertinent per a poder contenir, sostenir i reparar, com són:

 Quan s’estava en un procés de psicoteràpia...ara es pot reemprendre on-line.  Cal continuar amb tots els processos de psicoteràpia ja iniciats doncs en aquest moment es reobren moltes ferides.
Quan el fet d’anar a comprar, portar la rutina de protecció, neteja….. Ens supera i sentim sensacions constants d’angoixa i por més enllà de fer el que pensem que és correcte. Un espai per a calmar aquestes sensacions és fonamental.
Quan la convivència o conciliació familiar es fa difícil i ens costa trobar un espai amb nosaltres mateixes, tenim una pressió 24 hores i ens costa dormir i llevar-nos descansades.
Quan ens sentim culpables per no poder ajudar, o per estar afectats pel coronavirus, o per no haver-ho passat, o per no estar ajudant prou.
Por per poder emmalaltir o morir o que els passi alguna cosa als nostres familiars.
Angoixa per haver d’afrontar una jornada laboral amb una contínua exposició al virus.
La pèrdua d’éssers estimats sense poder compartir i viure el dol amb els rituals i serveis de suports necessaris.
Por a transmetre la malaltia o l’angoixa per la situació als nostres infants o durant l’embaràs.
Pèrdua de l’activitat laboral sense perspectiva de poder recuperar la feina o la capacitat econòmica de sostenir-se després del confinament.

Totes aquestes experiències són comuns en molts de nosaltres però l’indicador per demanar ajuda psicològica professional és que el nostre funcionament diari es va afectant amb pèrdua de la son, la gana, la capacitat de gaudir, els pensaments intrusius, flashbacks, angoixa, i sensació de no poder respirar, entre altres coses.

També cal demanar ajuda professional quan després de les sessions d’emergència les sensacions de malestar perduren i es necessita suport
continuat que sostingui el nostre malestar fins al final.

Cal per això una ajuda de qualitat i en un marc professional (en l’àmbit privat o públic) que es pugui perllongar en el temps i donar espai a totes les emocions que es desperten.

Cal una atenció psicoterapèutica de qualitat reconeguda i remunerada com a necessitat de primera línia al costat dels serveis mèdics, amb formació en emergència i reprocessament de trauma i a més a més i de forma complementària, tota l’ajuda voluntària que calgui per escoltar i acompanyar de forma no professional. De la mateixa manera que calen metges especialitzats en malalties respiratòries per atendre a les víctimes del coronavirus i personal de suport d’altres especialitats que complementen la feina dels sanitaris.

És important obrir espais d’acompanyament psicoterapèutic d’intervenció primerenca que es dirigeixen al creixement post-traumàtic, això vol dir, processos que continuïn fins després del confinament, que treballin la contenció i els recursos personals per a afrontar les necessitats actuals i que puguin treballar la REPARACIÓ per a poder processar el que representa aquest període de confinament en les seves vides i totes les ferides de dols i pèrdues anteriors.

La diferència entre un servei d’emergència voluntari i una ajuda psicològica professional de reparació és que en la relació terapèutica d’un professional,

  • Es crea un vincle terapèutic en un espai de seguretat (això requereix temps).
  • El professional té un treball personal fet i suport de supervisió.
  • Es manté en el temps.
  • Ajuda a la reparació i no només a la contenció.
  • Té la formació tècnica que li ofereix “potència terapèutica” per a processar les experiències traumàtiques presents i les que es reobrin del passat.

Aquest creixement permetrà un enriquiment personal amb una nova perspectiva interna. Amb una intervenció que acompanyi aquest procés es pot prevenir i consolidar aquesta sensació de seguretat interna que va més enllà de la incertesa externa en la qual ens trobem.

 

Alba del Cid, autora de l’article i membre de l’equip de Matriusques, té una trajectòria professional de 25 anys acompanyant a persones en situacions de vulnerabilitat, dins de l’àmbit de la intervenció social, i en especial refugiats/des. Actualment es dedica a acompanyar el període perinatal, la maternitat i la criança amb eines de neuroprocessament del trauma (EMDR) i perspectiva sistèmica. Té formació i experiència en intervenció primerenca en situacions d’emergència.

 

Esperem els teus comentaris.

, , , ,

De parella a família

(lee el texto en castellano 👇🏽👇🏽👇🏽👇🏽)

ELS REPTES 

Vols créixer com a persona? Vols conèixer-te profundament i evolucionar en aquells aspectes que tens tranquil·lets a la zona de confort? No cal que facis una volta al món, un backpacking per l’Índia o pels Andes. Hi ha una manera que és relativament més fàcil, més barata i té una menor petjada ecològica: busca, troba i crea una relació de parella. 

Les relacions personals íntimes són el terreny de joc que activa els records d’experiències viscudes que ens han format i conformat com a persones. En tot allò que ens passa i tot allò que fem amb la parella hi podrem veure reflectits la manera en què hem après a relacionar-nos i per tant, a viure i sobreviure. Els éssers humans sobrevivim en tant que ens relacionem i per això, les relacions seran el nucli de la nostra vida. Com ens apropem a l’altre? com ens en protegim? com el busquem? com el rebutgem? com l’ataquem? quin equilibri trobem en els intercanvis? necessito que l’altre faci un pas per a jo fer-ne un altre? confio, no confio? m’obro, em tanco? dono? rebo més del que dono o menys? en quin grau em permeto necessitar a l’altre? i així fins a l’infinit… la parella, en tant que relació íntima, és un gran laboratori on poder observar-te en tots aquests aspectes per a comprendre la teva naturalesa i aventurar-te a explorar-la tan profundament com vulguis en el teu viatge interior. 

Però, i si no en tens prou? I si vols créixer encara més, descobrint tots aquells aspectes que estan a l’ombra més invisible, tot allò que pensaves que ja tenies superat i que segurament li faltava una nova tongada de “posar cera, polir cera” al teu ésser? No cal que facis un màster d’hipnosis, ni una formació Gestalt, ni viatgis a l’Amazònia profunda. També hi ha una manera natural i a l’abast, que en aquest cas pot resultar més o menys fàcil, segur que serà més cara i menys rendible que un màster i tindrà un fort impacte sobre l’escorça terrestre: tingues descendència.

La resposta a les preguntes que he formulat més amunt o les que puguin sorgir en cada família no es donen com un sol enunciat verbal, integrat i adult: “Perdona, carinyo és que quan em telefones cada dia per parlar, em tanco i desapareixo perquè sento un cert ofec i busco espais per a respirar fins que torno a sentir que tinc ganes d’estar amb tu” o bé “ai, ho sento, se m’ha oblidat de dir-te que em costa moltíssim confiar en les persones que diuen que m’estimen perquè he après que també poden fer mal i em vull protegir del dolor que sento, que és igual al que vaig sentir en la meva infància amb els que em cuidaven”. 

És evident que això no succeeix així d’ortopèdic ni a casa dels terapeutes més avançats, ni dels meditadors més consagrats. Com succeeix, doncs? Amb comportaments: el que sent que necessita aire, desapareix i el que vol contacte, insisteix. I el que vol i no vol, s’apropa i s’allunya fent que l’altre, es quedi desorientat/da. La comunicació es realitza en la vida a través dels comportaments que tenim. A través d’aquests comportaments, repetim allò que vam aprendre a fer en les nostres primeres interaccions i va funcionar. Per això costa tant de canviar, perquè allò que vam fer un cop i va funcionar, ho repetirem fins i tot quan ja no funcioni.

El que marca quin tipus de comportament tenim en una situació determinada serà l’estat fisiològic intern, que pot ser de tres tipus:

  • quan estem en una situació coneguda, segura, estem relaxats i tindrem comportaments dirigits a estar bé i a estar bé amb els altres. 
  • quan percebem algun tipus de demanda o perill extern, s’activa la part que s’encarrega de resoldre els problemes o de fugir-ne. 
  • si la situació és tan crítica que sentim que no podem fer res per escapar-ne, ens quedem paralitzats, com si allò no anés amb nosaltres, fora de joc. 

Com a éssers vius, tenim un llegat de la saviesa biològica més afinada per a adaptar-nos al nostre medi. I el sistema nerviós està contínuament atent codificant la informació de l’entorn per a assegurar la supervivència. Segons el que interpretem de l’entorn, s’activaran uns tipus de respostes o uns altres.

 

ELS CANVIS 

Així que ens trobem en aquell punt que has assumit el gran repte (amb més o menys consciència) i et trobes que la teva vida canvia de soca-rel (passa exactament allò que ja t’havien avisat i que tu no sabies de què parlaven). I en menys d’un any, tens grans canvis en lo professional i lo laboral, t’has de reubicar en la família extensa, en les amistats… les prioritats, l’economia, els espais, els horaris, els hàbits que es capgiren i si ets la gestant, et canvia la forma del cos, la gana, la digestió, el son i la son, la calor, el pipi, els pits, els cabells, la cara, la talla de la roba i de les sabates i així seguiríem fins arribar a descriure el TOT.

La demanda adaptativa de la situació és tan gran que dispara la part que s’encarrega de resoldre els problemes, la que posa la màquina en moviment: el cor s’accelera, la respiració és més ràpida i entretallada, la visió s’enfoca i diu som-hi! L’adrenalina es converteix en un combustible imprescindible per a poder arribar a tot, per a poder prendre les mil i una decisions, que saps que és millor si són consensuades.

Des de la més petita decisió, com pot ser per exemple, si posem la vitamina K oral o intramuscular fins a altres decisions més importants, com el nom que portarà la criatura, els valors de cada membre de la parella es posen sobre la taula de diàleg. I cal que dins de la parella ja hi hagi una cultura del diàleg suficientment establerta per a poder sostenir l’allau d’acords que caldrà prendre.

Tenim, doncs, que a la mare li suposa una crisi personal de gran envergadura perquè ha d’adaptar-se a una nova vida que serà molt diferent de la seva vida anterior pel que fa a l’atenció que podrà oferir a les pròpies necessitats i a les que podia oferir als altres. Entre ells, a la parella.

A l’altra figura parental, també li suposa una crisi personal, que arriba de manera diferent però també l’afecta de manera molt profunda.

Hi afegim una diferència en el tempo adaptatiu entre els dos membres: si ets la que s’ha quedat embarassada, portaràs 9 mesos de transformació corporal, hormonal, cerebral quan arriba el moment de tenir el nadó en braços, però si no has gestat, no hauràs estat tan conscient de tota l’adaptació que ja estava fent l’altra i fins i tot et poden haver sorprès tots els preparatius que semblaven “innecessaris”.

Per tant, la parella passa de tenir aquesta fórmula

      (a + b)

a ser una família amb aquesta fórmula

      ((a) + ((b) + c))

On la mare està en crisi personal (b) i per tant, en revisió, la figura parental (a) també, i a més a més, apareix un nou membre, amb el/la qual la mare estarà fusionada en una díada (b + c).

El que veiem a la foto revelada són dues persones fent coses noves al voltant d’una persona nova, però al negatiu, hi veiem dues persones en una situació d’adaptació extrema a tots els nivells, que a vegades la viuen en connexió i a vegades, en solitari. 

Quan la maquinària adaptativa va fent la seva feina, l’adrenalina baixa de tant en tant i apareixen moments de descans, recuperació, plaer i de retrobament amb l’altre que alimenten la relació, però si la situació és desbordant, és possible que hi hagi una retirada cap endins, la congelació, on la relació perd força, perd vida. I les crisis adaptatives de dues persones es converteixen en una crisi de parella.

 

FER DE LA CRISI UNA OPORTUNITAT

S’ha obert la falla psicològica i les dues plaques tectòniques permeten observar el magma que hi ha a la profunditat. Estàs en un moment crucial per poder-te observar i et coneguis en aquesta situació límit. Tens a les teves mans l’oportunitat de descobrir en un nivell més profund de l’espiral tot allò que quedava pendent. 

Ara bé, per descobrir el tresor amagat hauràs de sortejar alguns obstacles, com per exemple: 

  • la creença que aquesta etapa ha d’estar amarada de felicitat i que “lo important és que esteu bé” i que tota la resta no és ni rellevant ni cal donar-li gaire atenció.
  • la por de que si et capbusses en la crisi personal i entres en les emocions de tristesa, puguis entrar en una depressió postpart o no puguis sostenir a la parella.
  • la por que si obriu espais de comunicació profunda us portarà a més distància si es destapen temes que estan pendents i amagats en l’obscuritat.

Si superes aquests impediments i prens el repte que t’arriba amb la vida, de convertir la crisi personal en una oportunitat, estàs fent un pas per a oferir-li a la parella el més autèntic i genuí de tu mateix/a. I el regal de descobrir-ho al seu costat. I fent això, a més a més, li ofereixes un espai per a que ell faci el mateix, si vol. 

L’altre adult ja era un mirall que sabia tocar els teus disparadors més coneguts. I el petit/a arriba per a tocar tots aquells que s’havien quedat en el terreny dels records sense nom. 

Els records pre-verbals, que s’experimenten quan el nadó és petit i demanda un contacte íntim i continu, arriben en forma de sensacions corporals inespecífiques perquè quan es van experimentar, encara no hi havia la capacitat de vincular l’experiència amb la paraula, les connexions neuronals no eren tan específiques com per a vincular experiència amb significat. Per tant, hi haurà moltes sensacions “velles conegudes” que no sabrem ben bé què ens passa. 

Augmentar la connexió amb tu mateix/a augmentarà la connexió amb l’altre. 

Quedar-se receptiu/va a totes aquestes sensacions, siguin plaenteres o displaenteres és la manera de créixer aprofitant la crisi personal. Fer-ho acompanyat, als braços de l’altre que crea un espai de seguretat per explorar les sensacions i donar-li un significat, la manera d’anar sanant tot allò que va quedar pendent. 

Obrir-te a sentir tot allò que està passant en aquest magma emocional, explorar les sensacions que apareixen, siguin del color que siguin, descobrint els significats que els has donat i que potser ara voldràs canviar. 

Permetre que l’altre adult sigui el teu sostenidor mentre tu augmentes la connexió amb tu mateix crea un vincle molt profund i compromès. I la parella s’enforteix gràcies a la crisi, que està sent transitada. 

I per fer això, en una situació d’alta demanda com la criança, cal que converteixis en comportaments reals aquells clàssics de tota la vida dels llibres d’autoajuda.

Són els vells trucs per a mantenir els mecanismes adaptatius en bon funcionament, per a que hi hagi més moments de trobada que de retirada, per a que s’obrin espais d’intimitat i connexió: 

  • posar molta atenció a les mostres d’afecte i de contacte: abraçar-se, acariciar-se, mirar-se als ulls.
  • expressar l’amor, el desig i la sexualitat tant sovint com es pugui: el contacte físic ajuda a la part del sistema nerviós que cura ferides.
  • ser suficientment organitzat i planificar els ritmes coordinadament amb les necessitats biològiques de tots els membres de la família.  
  • cuidar-te a tu i a l’altre al màxim: nutrició, descans, moviment, natura, plaer,
  • temps per a jugar: amb qui sigui. 
  • temps per a crear: el que sigui. 
  • temps per a estar amb tu mateix/a. A soles. 
  • temps per a fer coses i trobar-se amb altres persones, especialment, si es troben en una situació similar i poden empatitzar i saben acompanyar sense jutjar.
  • observar regularment (moltes vegades al dia) les sensacions corporals, especialment la de les plantes dels peus o la part posterior del cos, per a activar estats de recuperació i connexió amb un mateix i amb els altres. 
  • comunicar de manera autèntica, honesta i transparent com a exercici diari d’higiene relacional.

CRÉIXER EN INTIMITAT

Créixer en intimitat, lluny d’ideals i de falsos mites, atents a la realitat a través de l’observació de les sensacions corporals, apropar-se i aprendre a rebre la presència brillant de l’altre i a oferir la llum que encén els nostres ulls. Que les crisis siguin benvingudes i que siguin enfrontades amb coratge, i en la millor companyia!

AMOR CREIXENT

A Matriusques ens hem fet molt conscients de la necessitat d’acompanyar a les parelles que tenen fills petits durant aquesta múltiple crisi que és l’esdevenir família. Per això hem creat un programa per a parelles que volen millorar en els aspectes clau (Comunicació, Intimitat, Vulnerabilitat i Connexió) que poden ajudar a que la relació no només sobrevisqui, sinó que es converteixi en el gran eix de l’estructura familiar.

 

Si vols més informació, clica aquí per saber-ho tot sobre l'”Amor Creixent”.

Si el vols llegir en paper o en format on-line, adreçat a la revista “Viure en família” de l’Editorial Graó.

La il·lustració, ens l’ha fet Neus Mahiques, per a l’ocasió.

 

 


DE PAREJA A FAMILIA

LOS RETOS

¿Quieres crecer como persona? ¿Quieres conocerte profundamente y evolucionar en aquellos aspectos que tienes tranquilitos en la zona de confort? No hace falta que hagas una vuelta almundo, un backpacking por India o por los Andes. Hay una manera que es relativamente más fácil, más barata y tiene una menor huella ecológica: busca, encuentra y crea una relación de pareja.

Las relaciones personales íntimas son el terreno de juego que activa los recuerdos de experiencias vividas que nos han formado y conformado como personas. En todo aquello que nos pasa y todo aquello que hacemos con la pareja podremos ver reflejados la manera en que hemos aprendido a relacionarnos y por tanto, a vivir y sobrevivir. Los seres humanos sobrevivimos en tanto que nos relacionamos y por eso, las relaciones serán el núcleo de nuestra vida. ¿Cómo nos acercamos al otro? ¿cómo nos protegemos? ¿cómo lo buscamos? ¿cómo lo rechazamos? ¿cómo lo atacamos? ¿qué equilibrio encontramos en los intercambios? ¿necesito que el otro dé un paso para yo hacer otro? ¿confío, no confío? ¿me abro, me cierro? ¿doy? ¿recibo más de lo que doy o menos? ¿en qué grado me permito necesitar al otro? y así hasta el infinito…La pareja, en cuanto a relación íntima, es un gran laboratorio donde poder observarte en todos estos aspectos para comprender tu naturaleza y aventurarte a explorarla tan profundamente como quieras en tu viaje interior.

Pero, ¿y si no tienes bastante? ¿Y si quieres crecer todavía más, descubriendo todos aquellos aspectos que están en la sombra más invisible, todo aquello que pensabas que ya tenías superado y que seguramente le faltaba una nueva tanda de “poner cera, pulir cera” a tu ser? No hace falta que hagas un máster de hipnosis, ni una formación Gestalt, ni viajes a la Amazonia profunda. También hay una manera natural y al alcance, que en este caso puede resultar más o menos fácil, seguro que será más cara y menos rentable que un máster y tendrá un fuerte impacto sobre la corteza terrestre: ten descendencia.

La respuesta a las preguntas que he formulado más arriba o las que puedan surgir en cada familia no se dan como un solo enunciado verbal, integrado y adulto: “Perdona, cariño es que cuando me telefoneas cada día para hablar, me cierro y desaparezco porque siento cierto ahogo y busco espacios para respirar hasta que vuelvo a sentir que tengo ganas de estar contigo” o bueno “ay, lo siento, se me ha olvidado de decirte que me cuesta muchísimo confiar en las personas que dicen que me quieren porque he aprendido que también pueden hacer daño y me quiero proteger del dolor que siento, que es igual al que sentí en mi infancia con los que me cuidaban”.

Es evidente que esto no sucede así de ortopédico ni en casa de los terapeutas más avanzados, ni de los meditadores más consagrados. ¿Cómo sucede, pues? Con comportamientos: el que siente que necesita aire, desaparece y el que quiere contacto, insiste. Y el que quiere y no quiere, se acerca y se aleja haciendo que el otro, se quede desorientado/da. La comunicación se realiza en la vida a través de los comportamientos que tenemos. A través de estos comportamientos, repetimos aquello que aprendimos a hacer en nuestras primeras interacciones y funcionó. Por eso cuesta tanto cambiar, porque aquello que hicimos una vez y funcionó, lo repetiremos incluso cuando ya no funcione.

Lo que marca qué tipo de comportamiento tenemos en una situación determinada será el estado fisiológico interno, que puede ser de tres tipos:

  • cuando estamos en una situación conocida, segura, estamos relajados y tenemos comportamientos dirigidos a estar bien y a estar bien con los otros.
  • cuando percibimos algún tipo de demanda o peligro externo, se activa la parte que se encarga de resolver los problemas o de huir.
  • si la situación es tan crítica que sintamos que no podemos hacer nada para escapar, nos quedemos paralizados, como si aquello no fuera con nosotros, fuera de juego.

Como seres vivos, tenemos un legado de la sabiduría biológica más refinada para adaptarnos a nuestro medio. Y el sistema nervioso está continuamente atento codificando la información del entorno para asegurar la supervivencia. Según lo que interpretamos del entorno, se activarán unos tipos de respuestas u otros.

 

LOS CAMBIOS

Así que nos encontramos en el punto en que has asumido el gran reto (con más o menos conciencia) y te encuentras que tu vida cambia de raíz (pasa exactamente aquello que ya te habían avisado y que tú no sabías de qué hablaban). Y en menos de un año, tienes grandes cambios en lo profesional y lo laboral, te tienes que reubicar en la familia extensa, en las amistades… Las prioridades, la economía, los espacios, los horarios, los hábitos que se vuelven del revés, y si eres la gestante, te cambia la forma del cuerpo, el hambre, la digestión, el sueño y las ganas de dormir, el calor, el pipi, los pechos, el pelo,, la cara, la talla de la ropa y de los zapatos y así seguiríamos hasta llegar a describir el TODO.

La demanda adaptativa de la situación es tan grande que dispara la parte que se encarga de resolver los problemas, la que pone la máquina en movimiento: el corazón se acelera, la respiración es más rápida y entrecortada, la visión se enfoca y dice ¡manos a la obra! La adrenalina se convierte en un combustible imprescindible para poder llegar a todo, para poder tomar las mil y una decisiones, que sabes que es mejor si son consensuadas.

Desde la más pequeña decisión, como puede ser por ejemplo, si ponemos la vitamina K oral o intramuscular hasta otras decisiones más importantes, como el nombre que llevará la criatura, los valores de cada miembro de la pareja se ponen sobre la mesa de diálogo. Y hace falta que dentro de la pareja ya haya una cultura del diálogo suficientemente establecida para poder sostener la avalancha de acuerdos que se tendrá que tomar.

Tenemos, pues, que a la madre le supone una crisis personal de gran envergadura porque tiene que adaptarse a una nueva vida que será muy diferente de su vida anterior en cuanto a la atención que podrá ofrecer a las propias necesidades y a las que podía ofrecer a los otros. Entre ellos, a la pareja.

A la otra figura parental, también le supone una crisis personal, que llega de manera diferente pero también le afecta de manera muy profunda.

Añadimos una diferencia en el tempo adaptativo entre los dos miembros: si eres la que se ha quedado embarazada, llevarás 9 meses de transformación corporal, hormonal, cerebral cuando llega el momento de tener el bebé en brazos, pero si no has gestado, no habrás estado tan consciente de toda la adaptación que ya estaba haciendo la otra e incluso te pueden haber sorprendido todos los preparativos que parecían “innecesarios”.

Por lo tanto, la pareja pasa de tener esta fórmula

      (a + b)

a ser una familia con esta fórmula

      ((a) + ((b) + c))

Donde la madre está en crisis personal (b) y por tanto, en revisión, la figura parental (a) también, y además, aparece un nuevo miembro, con el/la cual la madre estará fusionada en una díada (b + c).

Lo que vemos en la foto revelada son dos personas haciendo cosas nuevas alrededor de una persona nueva, pero en el negativo, vemos dos personas en una situación de adaptación extrema a todos los niveles, que a veces la viven en conexión y a veces, en solitario.

Cuando la maquinaria adaptativa va haciendo su trabajo, la adrenalina baja de vez en cuando y aparecen momentos de descanso, recuperación, placer y de reencuentro con el otro que alimentan la relación, pero si la situación es desbordante, es posible que haya una retirada hacia adentro, la congelación, donde la relación pierde bastante, pierde vida. Y las crisis adaptativas de dos personas se convierten en una crisis de pareja.

 

HACER DE LA CRISIS UNA OPORTUNIDAD

Se ha abierto la falla psicológica y las dos placas tectónicas permiten observar el magma que hay en la profundidad. Estás en un momento crucial para poderte observar y para que te conozcas en esta situación límite. Tienes en tus manos la oportunidad de descubrir en un nivel más profundo de la espiral todo aquello que quedaba pendiente.

Ahora bien, para descubrir el tesoro escondido tendrás que sortear algunos obstáculos, como por ejemplo:

  • la creencia de que esta etapa tiene que estar empapada de felicidad y que “lo importante es que estés bien” y que todo el resto no es ni relevante ni hay que darle mucha atención.
  • el miedo de que si te zambulles en la crisis personal y entras en las emociones de tristeza, puedas entrar en una depresión posparto o no puedas sostener a la pareja.
  • el miedo que si abrís espacios de comunicación profunda os llevará a más distancia si se destapan temas que están pendientes y escondidos en la oscuridad.

Si superas estos impedimentos y tomas el reto que te llega con la vida, de convertir la crisis personal en una oportunidad, estás dando un paso para ofrecerle a la pareja lo más auténtico y genuino de ti mismo/a. Y el regalo de descubrirlo a su lado. Y haciendo esto, además, le ofreces un espacio para que él haga lo mismo, si quiere.

El otro adulto ya era un espejo que sabía tocar tus disparadores más conocidos. Y el pequeño/a llega para tocar todos aquellos que se habían quedado en el terreno de los recuerdos sin nombre.

Los recuerdos pre verbales, que se experimentan cuando el bebé es pequeño y pide un contacto íntimo y continuo, llegan en forma de sensaciones corporales inespecíficas porque cuando se experimentaron, todavía no había la capacidad de vincular la experiencia con la palabra, las conexiones neuronales no eran tan específicas como para vincular experiencia con significado. Por lo tanto, habrá muchas sensaciones “viejas conocidas” que no sabremos muy bien qué nos pasa.

Aumentar la conexión contigo mismo/a aumentará la conexión con el otro.

Quedarse receptivo/a en todas estas sensaciones, sean placenteras o displacenteras es la manera de crecer aprovechando la crisis personal. Hacerlo acompañado, en los brazos del otro que crea un espacio de seguridad para explorar las sensaciones y darle un significado, la manera de ir sanando todo aquello que quedó pendiente.

Abrirte a sentir todo aquello que está pasando en este magma emocional, explorar las sensaciones que aparecen, sean del color que sean, descubriendo los significados que les has dado y que quizás ahora querrás cambiar.

Permitir que el otro adulto sea tu sostén mientras tú aumentas la conexión contigo mism@ crea un vínculo muy profundo y comprometido. Y la pareja se fortalece gracias a la crisis, que está siendo transitada.

Y para hacer esto, en una situación de alta demanda como la crianza, hace falta que conviertas en comportamientos reales aquellos clásicos de toda la vida de los libros de autoayuda.

Son los viejos trucos para mantener los mecanismos adaptativos en buen funcionamiento, para que haya más momentos de encuentro que de retirada, para que se abran espacios de intimidad y conexión:

  • poner mucha atención en las muestras de afecto y de contacto: abrazarse, acariciarse, mirarse a los ojos.
  • expresar el amor, el deseo y la sexualidad tan a menudo como se pueda: el contacto físico ayuda en la parte del sistema nervioso que cura heridas.
  • ser suficientemente organizado y planificar los ritmos coordinadamente con las necesidades biológicas de todos los miembros de la familia.
  • cuidarte a ti y al otro al máximo: nutrición, descanso, movimiento, naturaleza, placer,
  • tiempo para jugar: con quién sea.
  • tiempo para crear: lo que sea.
  • tiempo para estar contigo mismo/a. A solas. 
  • tiempo para hacer cosas y encontrarse con otras personas, especialmente, si se encuentran en una situación similar y pueden empatizar y saben acompañar sin juzgar.
  • observar regularmente (muchas veces al día) las sensaciones corporales, especialmente la de las plantas de los pies o la parte posterior del cuerpo, para activar estados de recuperación y conexión con uno mismo y con los otros.
  • comunicar de manera auténtica, honesta y transparente como ejercicio diario de higiene relacional.

CRECER EN INTIMIDAD

Crecer en intimidad, lejos de ideales y de falsos mitos, atentos a la realidad a través de la observación de las sensaciones corporales, acercarse y aprender a recibir la presencia brillante del otro y a ofrecer la luz que enciende nuestros ojos. Que las crisis sean bienvenidas y que sean enfrentadas con coraje, y en la mejor compañía!

AMOR CRECIENTE

En Matriusques nos hemos hecho muy conscientes de la necesidad de acompañar a las parejas que tienen hijos pequeños durante esta múltiple crisis que esconvertirse en familia. Por eso hemos creado un programa para parejas que quieren mejorar en los aspectos clave (Comunicación, Intimidad, Vulnerabilidad y Conexión) que pueden ayudar a que la relación no solo sobreviva, sino que se convierta en el gran eje de la estructura familiar.

Si quieres más información, clica aquí para saberlo todo sobre ”Amor Creciente”.

Si lo quieres leer en papel o en formato on-line, dirígete a la revista “Vivir en familia” de la Editorial Graó.

La ilustración, nos la ha hecho Neus Mahiques, para la ocasión.

, , , ,

Què expliquem quan anem a la ràdio


En aquest post hi publicarem les nostres intervencions a la ràdio i a altres mitjans de comunicació als quals ens convidin. Clica a les imatges per a anar a l’enllaç del Podcast.

Tamara Depares parlant sobre el tema de les separacions quan es tenen fills petits al programa Ofici d’Educar de @Catalunya Ràdio., juntament amb Milos Salgueda, Susanna Antequera i Marta Butjosa.

 

Cristina Salvia, aborda, entre altres, quins són els principals trastorns de l’alimentació i de la importància que té el treball de la prevenció en la infància fomentant, dins de les famílies, el vincle, la nutrició, el contacte, l’afecte i l’esperit crític davant els models que proposa la nostra societat. Intervé juntament a Teresa Martín Chicote y Mar Córdoba al programa de “La Brújula del Corazón”, conduït per Susi Lizón a Radio Ateneu del Clot, que en aquesta ocasió està dedicat a l’Alimentació Conscient.

 

 

Vanessa Barros parla de la naturalesa cíclica de les dones i de la importància que té el fet d’escoltar el cos i conèixer les diferents fases del cicle menstrual feminí per a comprendre els canvis naturals que es produeixen i de com aquests influeixen en les emocions, juntament amb Marta Picó i Andrea Aguilar al programa de “La Brújula del Corazón”, conduït per Susi Lizón a Radio Ateneu del Clot, que en aquesta ocasió està dedicat a l’Escolta del Cos en la Dona.

 

Vanessa Barros parla sobre la millor manera d’ajudar a transitar el dol després d’una separació de parella, en companyia de Lorena Mas i Clara Pons al programa de “La Brújula del Corazón”, conduït per Susi Lizón a Radio Ateneu del Clot, que en aquesta ocasió està dedicat a l’Amor i a la Parella.

 

Cristina Salvia parla sobre els beneficis que té per a les mares fer psicoteràpia i rebre un acompanyament personalitzat durant l’embaràs, el puerperi i la criança en general. També explica com treballem a Matriusques quan fem psicoteràpia.

 

Vanessa Barros, parla sobre el significat de “estimar-se bé” i sobre les maneres en les que podem desenvolupar una autoestima saludable a la nostra vida. Intervé juntament a Isaac Palomares i Lorena Mas al programa de “La Brújula del Corazón” , conduït per Susi Lizón a Radio Ateneu del Clot, que en aquesta ocasió està dedicat a l’Autoestima, l’Autoaceptació i l’Autocompassió.

 

Cristina Salvia ha participat al primer programa de “La Brújula del Corazón”, de SusiLizon, a la “Radio ateneu del clot” amb Michel Soccoró i Montse Puig, per conversar sobre la Intel·ligència emocional en l’educació.

 

A Matriusques, programem activitats relacionades amb la feminitat, la maternitat i el silenci intern i acompanyem processos de crisis i transformació a través de la psicoteràpia integrativa-relacional.

Contacta amb nosaltres si desitges que t’acompanyem en el teu procés personal, de parella o de família.

Ens ajuden a créixer i a millorar els vostres comentaris i preguntes que podeu fer aquí a sota.

, , , ,

Entrevista a la Tamara Depares

 

 

Qui és Tamara Depares?

Una nena que necessita moure el seu cos per sentir-se viva; una dona que s’assumeix adulta i cuida les seves ferides i estima les seves limitacions; una mare que s’emociona, s’apassiona i creix al costat de la seva filla; una terapeuta que es resisteix a etiquetar-se i nodreix i honra la seva vocació. Em vaig llicenciar en Filosofia a la UB el 2004. Des de llavors no he parat de formar-me i revisar-me, constantment: reflexoteràpia, tècnica metamòrfica, intervenció en infància i família, constel·lacions familiars, teràpia corporal (sistema de centres d’energia), coaching lúdic, nivell I de brainspotting, xamanisme ancestral… i altres que tinc pendents… Incansable d’adquirir eines que permetin desbloquejar tot allò que limita a la persona de viure amb la millor versió d’ella mateixa.

 

A què et dediques habitualment?

Dedico les meves jornades laborals a dos aspectes: acompanyament emocional i psicomotriu en el projecte d’educació viva de l’Escoleta dels Indians amb infants de 14 a 36 mesos i acompanyament familiar/individual de processos de separació amb infants petits a Matriusques. També m’agrada molt treballar el format grupal i ofereixo, puntualment, tallers i xerrades vivencials. Actualment estic reciclant aquest format i, tot i que tinc activitats programades, estic en plena gestació de nous continguts per a poder oferir un itinerari formatiu/vivencial més llarg en el temps: 9 mòduls, un cap de setmana al mes (m’agradarà poder compartir més detalls a la pròxima primavera).

 

Què és Matriusques?

Un projecte (gestat i parit per la Cristina Salvia) d’atenció psicoterapèutica ple de coherència, passió, saviesa i força. Un espai terapèutic cuidat i format per un equip divers, potent i entregat a la relació d’ajuda. Dins del marc professional, per mi, la peça del puzzle que em faltava.

 

Com hi has arribat? Quina és la teva aportació a aquest projecte?

Resant a l’Univers poder formar part d’un equip de professionals que vibri amb la mateixa mirada, dedicació i amor que el que jo sento per la meva vocació. Inicio la meva relació com a col·laborada dins el catàleg de càpsules formatives. Actualment sóc membre de l’equip aportant la meva mirada filosòfica, profunda i intuïtiva en l’enfocament del nus sistèmic principal a tractar quan la persona inicia el seu procés terapèutic.

 

Què significa tenir una mirada sistèmica a teràpia?

Significa assumir que la persona és un conjunt de símptomes que reflexen la seva relació, conscient o inconscient, amb el seu sistema familiar i restablir els ordres que possibiliten relacions més harmonioses dins de la família i alliberen a la persona de limitacions i/o bloquejos que s’arrosseguen dels patrons adquirits pel propi sistema per a sobreviure. Avui en dia ja no ens qüestionem que és real i possible que heretem el color d’ulls, la forma de les mans, colors de cabells… però ja ens costa més de creure que heretem emocions, situacions no resoltes i traumes de les generacions que ens han precedit. La mirada sistèmica treballa amb el camp mòrfic a través del camp simbòlic per tal que la persona pugui construir una imatge (jo treballo amb  clics de playmobil) en la qual tots els fets i totxs els integrants del sistema la configuren i hi tenen lloc (víctimes, perpetradors, abusos, avortaments, morts, infidelitats, etc.). Reordenant la imatge i oxigenant-la amb paraules claus l’escena pren nous significats que queden impregnats en la persona. 

El cervell no distingeix realitat de ficció, i amb l’impacte del treball i la imatge final la persona pot assumir nous registres interns des dels quals construir una nova mirada. En Joan Corbalán, un dels meus mestres, sempre diu que “una constel·lació familiar és molt difícil d’explicar però molt màgica de viure”. 

La mirada sistèmica, inicialment, no pretén resoldre. Només pretén restaurar i ampliar la mirada per donar lloc a noves comprensions des d’un lloc d’humilitat, amor i agraïment. Perquè sigui com sigui la vida s’obra pas. I gràcies a totes les llums i totes les ombres dels nostres avantpassats i ancestres la nostra vida es fa possible. Quan la persona pot mirar el seu sistema familiar sense rancor i pot honrar els fets i els personatges tal qual són, automàticament agafa força per viure la pròpia vida: agraint, acomiadant, reconciliant i assumint la responsabilitat de viure. I com quan tires una pedra a l’aigua i les ones expansives dibuixen cercles, quan una persona treballa amb el seu sistema familiar amb aquesta mirada, tot el sistema familiar en nota els efectes…

 

Has fet la llicenciatura en filosofia. Què creus que aporta aquest coneixement a la teva pràctica professional actual?

No entenc la filosofia com l’activitat acadèmica, sinó com l’activitat d’enfrontar-se a un mateix amb les preguntes bàsiques de la vida i amb la trama de les vides que vivim. Amb ella puc convidar a la persona  que practiqui dos gestos que considero bàsics per a sostenir un procés terapèutic: alentir (els aconteixements) i retornar (a tot allò no resolt). Només així podem assumir que som incomplets i reconèixer les pròpies limitacions sense sentir-nos mancats. La filosofia permet ampliar les perspectives internes i activa la capacitat de ressignificar tot allò que som i tot allò que ens afecta. I a poc a poc, nodreix la possibilitat d’observar què ens passa sense identificar-nos amb allò que ho està causant fent possible el naixement d’una nova actitud en què la persona se sent subjecte i no objecte.

 

Quina importància té el cos per a tu en teràpia?

Molta. Tot allò que ens passa necessita ser expressat pel nostre cos físic, aquell que ens dóna pes, acció i veu en aquesta dimensió. En ell resideixen totes les nostres memòries i gràcies a ell podem accedir a noves maneres de sentir. Les nostres emocions es queden atrapades a la pell, als músculs, als óssos o a les vísceres i òrgans si no les expressem. Sovint les hem reprimit (per creences, per vergonya, per imposició) i són motiu de ferides emocionals que no es veuen però que es manifesten, sovint en dolències, en el nostre cos físic. El cos de la persona també parla de la seva biografia. Però a més a més és una font de present molt potent: amb certes dinamitzacions corporals i/o activant l’escolta corporal la persona pot connectar-se amb el seu estat emocional actual durant la sessió (i fora d’ella, perquè comparteixo recursos perquè així sigui). Jo vaig ser gimnasta d’alta competició i encara ara em reactivo quan recordo l’abús durant els entrenaments i l’angoixa que patia en els campionats. Aquest fet, i altres, m’han fet tenir una relació d’hiperexigència amb el meu cos que va molt més enllà de l’estètica. L’efecte restaurador que han causat en mi altres llenguatges corporals (les arts marcials, la dansa, el moviment expressiu) m’han fet descobrir que el cos és un peatge per arribar a altres realitats del nostre ésser. Sovint estem desconnectats del cos físic i ens oblidem que és gràcies a ell que som i sentim. Per això sempre el tinc present i el faig partícip en totes les sessions.

 

Dius que treballes amb nens petits. Creus que això enriqueix la teva pràctica com a psicoterapeuta?

Sí, molt. Dins l’equip estic especialitzada en separació amb fills petits. Normalment l’adult que arriba necessita revisar-se, enfortir-se i cuidar-se; però també demana obtenir recursos en relació a la criança i vincle amb els seus fillxs. La separació amb fillxs petits inicialment genera (entre altres coses) una hiper-responsabilitat en relació als fillxs perquè l’adult se sent com a únic centre de la família. Conèixer, cuidar i estimar les necessitats dels infants és bàsic en qualsevol franja evolutiva i moment familiar. Però quan hi ha una separació la sensació de ruptura és tan gran que és important posar la mirada cap a l’infant perquè en ell es reflexa tot allò que l’adult no és capaç de sostenir per si sol. Distingir el que és propi de l’adult i el que és propi de l’infant em sembla essencial.

 

Segons tu, què necessitem les persones per a tenir una bona salut psicològica?

Reciclar, actualitzar, reconstruir i estimar la relació que tenim amb nosaltres mateix@s. Com deia Khrisnamurti l’única relació autèntica i duradora que vivim a la vida és la que establim amb nosaltres mateix@s. Les altres relacions són jocs de miralls i projeccions. A mi m’agrada dir que l’única vareta màgica que existeix és precisament aquesta: conèixer, acceptar i cuidar qui ets, tal com ets. Així és possible estar sa i sanar-se.

 

Ets mare i emprenedora. Es pot amb tot?

La maternitat no és fàcil de fer compatible, però si et poses a favor els moviments orgànics que es deriven d’ella i t’organitzes per a poder tenir moments de presència real tant quan estàs maternant com quan estàs treballant, a poc a poc van sortint fórmules a través de diferents ritmes. Jo fa temps que no vull “poder amb tot”, accepto la meva vulnerabilitat i el moment en el que estic i poso consciència i energia en poder gaudir i cuidar el meu “ser mare” i a la meva filla i poder gaudir i seguir entregant-me al meu projecte professional. La flexibilitat, la fe i l’entusiasme per a mi són ingredients imprescindibles per a aconseguir-ho. Una xarxa que et sostingui també.

 

Què t’ensenya a tu la teva feina?

A estimar tots els aspectes comuns que tenim en la nostra condició d’humans i que el dolor transformat és on resideix tot el nostre potencial.

 

Quin és el teu últim descobriment terapèutic?

El brainspotting o neuroprocessament del trauma. M’apassiona confirmar, un cop més, que la persona (o en aquest cas el cervell de la persona) té dintre seu tot el que necessita per a alliberar-se i autorregular-se per a la sanació.

 

Què t’emociona?

Pufffff tantes situacions! Sobretot les que m’impregnen d’autenticitat fugaç com una mirada, una llàgrima, un somriure entrecreuat, un raig de sol sobre una flor, el riure d’un infant, una carícia, les paraules dolces i l’ímpetu de la meva filla, acomiadar-me d’un moment d’amor, les paraules d’alguns poemes… I viure i créixer lliurement sobretot!!!

 

Quin és el llibre que més recomanes als teus pacients?

Alguns ja els han dit les meves companyes. En comparteixo tres més: “M’agrada la família que m’ha tocat” de Carme Thio de Pol, “Emocionarte con los niños (el arte de acompañar a los niños en su emoción)” de Macarena Chías i José Zurita i “Sálvate, la vida te espera” de Boris Cyrulnik.

 

I música, també els recomanes audicions?

M’agraden molts estils de música diferents i n’utilitzo molta en les sessions grupals i en el meu dia a dia. Però n’hi ha una infal·lible per a connectar amb el camp emocional, que és la del compositor italià Ludovico Einaudi.

 

Quin desig posaries dins d’una ampolla?

Molts! Però si només un, aquest: que tots els éssers del planeta puguin viure sentint-se respectats i escoltant el que necessiten.

 

Si vols saber més sobre allò que fa la Tamara Depares dins del projecte Matriusques, pots mirar el seu perfil professional aquí, i també pots demanar una entrevista gratuïta directament amb ella aquí.