, , , ,

De parella a família

ELS REPTES

Vols créixer com a persona? Vols conèixer-te profundament i evolucionar en aquells aspectes que tens tranquil·lets a la zona de confort? No cal que facis una volta al món, un backpacking per l’Índia o pels Andes. Hi ha una manera que és relativament més fàcil, més barata i té una menor petjada ecològica: busca, troba i crea una relació de parella. 

Les relacions personals íntimes són el terreny de joc que activa els records d’experiències viscudes que ens han format i conformat com a persones. En tot allò que ens passa i tot allò que fem amb la parella hi podrem veure reflectits la manera en què hem après a relacionar-nos i per tant, a viure i sobreviure. Els éssers humans sobrevivim en tant que ens relacionem i per això, les relacions seran el nucli de la nostra vida. Com ens apropem a l’altre? com ens en protegim? com el busquem? com el rebutgem? com l’ataquem? quin equilibri trobem en els intercanvis? necessito que l’altre faci un pas per a jo fer-ne un altre? confio, no confio? m’obro, em tanco? dono? rebo més del que dono o menys? en quin grau em permeto necessitar a l’altre? i així fins a l’infinit… la parella, en tant que relació íntima, és un gran laboratori on poder observar-te en tots aquests aspectes per a comprendre la teva naturalesa i aventurar-te a explorar-la tan profundament com vulguis en el teu viatge interior. 

Però, i si no en tens prou? I si vols créixer encara més, descobrint tots aquells aspectes que estan a l’ombra més invisible, tot allò que pensaves que ja tenies superat i que segurament li faltava una nova tongada de “posar cera, polir cera” al teu ésser? No cal que facis un màster d’hipnosis, ni una formació Gestalt, ni viatgis a l’Amazònia profunda. També hi ha una manera natural i a l’abast, que en aquest cas pot resultar més o menys fàcil, segur que serà més cara i menys rendible que un màster i tindrà un fort impacte sobre l’escorça terrestre: tingues descendència.

La resposta a les preguntes que he formulat més amunt o les que puguin sorgir en cada família no es donen com un sol enunciat verbal, integrat i adult: “Perdona, carinyo és que quan em telefones cada dia per parlar, em tanco i desapareixo perquè sento un cert ofec i busco espais per a respirar fins que torno a sentir que tinc ganes d’estar amb tu” o bé “ai, ho sento, se m’ha oblidat de dir-te que em costa moltíssim confiar en les persones que diuen que m’estimen perquè he après que també poden fer mal i em vull protegir del dolor que sento, que és igual al que vaig sentir en la meva infància amb els que em cuidaven”. 

És evident que això no succeeix així d’ortopèdic ni a casa dels terapeutes més avançats, ni dels meditadors més consagrats. Com succeeix, doncs? Amb comportaments: el que sent que necessita aire, desapareix i el que vol contacte, insisteix. I el que vol i no vol, s’apropa i s’allunya fent que l’altre, es quedi desorientat/da. La comunicació es realitza en la vida a través dels comportaments que tenim. A través d’aquests comportaments, repetim allò que vam aprendre a fer en les nostres primeres interaccions i va funcionar. Per això costa tant de canviar, perquè allò que vam fer un cop i va funcionar, ho repetirem fins i tot quan ja no funcioni.

El que marca quin tipus de comportament tenim en una situació determinada serà l’estat fisiològic intern, que pot ser de tres tipus:

  • quan estem en una situació coneguda, segura, estem relaxats i tindrem comportaments dirigits a estar bé i a estar bé amb els altres. 
  • quan percebem algun tipus de demanda o perill extern, s’activa la part que s’encarrega de resoldre els problemes o de fugir-ne. 
  • si la situació és tan crítica que sentim que no podem fer res per escapar-ne, ens quedem paralitzats, com si allò no anés amb nosaltres, fora de joc. 

Com a éssers vius, tenim un llegat de la saviesa biològica més afinada per a adaptar-nos al nostre medi. I el sistema nerviós està contínuament atent codificant la informació de l’entorn per a assegurar la supervivència. Segons el que interpretem de l’entorn, s’activaran uns tipus de respostes o uns altres.

 

ELS CANVIS 

Així que ens trobem en aquell punt que has assumit el gran repte (amb més o menys consciència) i et trobes que la teva vida canvia de soca-rel (passa exactament allò que ja t’havien avisat i que tu no sabies de què parlaven). I en menys d’un any, tens grans canvis en lo professional i lo laboral, t’has de reubicar en la família extensa, en les amistats… les prioritats, l’economia, els espais, els horaris, els hàbits que es capgiren i si ets la gestant, et canvia la forma del cos, la gana, la digestió, el son i la son, la calor, el pipi, els pits, els cabells, la cara, la talla de la roba i de les sabates i així seguiríem fins arribar a descriure el TOT.

La demanda adaptativa de la situació és tan gran que dispara la part que s’encarrega de resoldre els problemes, la que posa la màquina en moviment: el cor s’accelera, la respiració és més ràpida i entretallada, la visió s’enfoca i diu som-hi! L’adrenalina es converteix en un combustible imprescindible per a poder arribar a tot, per a poder prendre les mil i una decisions, que saps que és millor si són consensuades.

Des de la més petita decisió, com pot ser per exemple, si posem la vitamina K oral o intramuscular fins a altres decisions més importants, com el nom que portarà la criatura, els valors de cada membre de la parella es posen sobre la taula de diàleg. I cal que dins de la parella ja hi hagi una cultura del diàleg suficientment establerta per a poder sostenir l’allau d’acords que caldrà prendre.

Tenim, doncs, que a la mare li suposa una crisi personal de gran envergadura perquè ha d’adaptar-se a una nova vida que serà molt diferent de la seva vida anterior pel que fa a l’atenció que podrà oferir a les pròpies necessitats i a les que podia oferir als altres. Entre ells, a la parella.

A l’altra figura parental, també li suposa una crisi personal, que arriba de manera diferent però també l’afecta de manera molt profunda.

Hi afegim una diferència en el tempo adaptatiu entre els dos membres: si ets la que s’ha quedat embarassada, portaràs 9 mesos de transformació corporal, hormonal, cerebral quan arriba el moment de tenir el nadó en braços, però si no has gestat, no hauràs estat tan conscient de tota l’adaptació que ja estava fent l’altra i fins i tot et poden haver sorprès tots els preparatius que semblaven “innecessaris”.

Per tant, la parella passa de tenir aquesta fórmula

      (a    + b)

a ser una família amb aquesta fórmula

      ((a) + ((b)) + c)

On la mare està en crisi personal (b) i per tant, en revisió, la figura parental (a) també, i a més a més, apareix un nou membre, amb el/la qual la mare estarà fusionada en una díada (b+ c).

El que veiem a la foto revelada són dues persones fent coses noves al voltant d’una persona nova, però al negatiu, hi veiem dues persones en una situació d’adaptació extrema a tots els nivells, que a vegades la viuen en connexió i a vegades, en solitari. 

Quan la maquinària adaptativa va fent la seva feina, l’adrenalina baixa de tant en tant i apareixen moments de descans, recuperació, plaer i de retrobament amb l’altre que alimenten la relació, però si la situació és desbordant, és possible que hi hagi una retirada cap endins, la congelació, on la relació perd força, perd vida. I les crisis adaptatives de dues persones es converteixen en una crisi de parella.

 

FER DE LA CRISI UNA OPORTUNITAT

S’ha obert la falla psicològica i les dues plaques tectòniques permeten observar el magma que hi ha a la profunditat. Estàs en un moment crucial per poder-te observar i et coneguis en aquesta situació límit. Tens a les teves mans l’oportunitat de descobrir en un nivell més profund de l’espiral tot allò que quedava pendent. 

Ara bé, per descobrir el tresor amagat hauràs de sortejar alguns obstacles, com per exemple: 

  • la creença que aquesta etapa ha d’estar amarada de felicitat i que “lo important és que esteu bé” i que tota la resta no és ni rellevant ni cal donar-li gaire atenció.
  • la por de que si et capbusses en la crisi personal i entres en les emocions de tristesa, puguis entrar en una depressió postpart o no puguis sostenir a la parella.
  • la por que si obriu espais de comunicació profunda us portarà a més distància si es destapen temes que estan pendents i amagats en l’obscuritat.

Si superes aquests impediments i prens el repte que t’arriba amb la vida, de convertir la crisi personal en una oportunitat, estàs fent un pas per a oferir-li a la parella el més autèntic i genuí de tu mateix/a. I el regal de descobrir-ho al seu costat. I fent això, a més a més, li ofereixes un espai per a que ell faci el mateix, si vol. 

L’altre adult ja era un mirall que sabia tocar els teus disparadors més coneguts. I el petit/a arriba per a tocar tots aquells que s’havien quedat en el terreny dels records sense nom. 

Els records pre-verbals, que s’experimenten quan el nadó és petit i demanda un contacte íntim i continu, arriben en forma de sensacions corporals inespecífiques perquè quan es van experimentar, encara no hi havia la capacitat de vincular l’experiència amb la paraula, les connexions neuronals no eren tan específiques com per a vincular experiència amb significat. Per tant, hi haurà moltes sensacions “velles conegudes” que no sabrem ben bé què ens passa. 

Augmentar la connexió amb tu mateix/a augmentarà la connexió amb l’altre. 

Quedar-se receptiu/va a totes aquestes sensacions, siguin plaenteres o displaenteres és la manera de créixer aprofitant la crisi personal. Fer-ho acompanyat, als braços de l’altre que crea un espai de seguretat per explorar les sensacions i donar-li un significat, la manera d’anar sanant tot allò que va quedar pendent. 

Obrir-te a sentir tot allò que està passant en aquest magma emocional, explorar les sensacions que apareixen, siguin del color que siguin, descobrint els significats que els has donat i que potser ara voldràs canviar. 

Permetre que l’altre adult sigui el teu sostenidor mentre tu augmentes la connexió amb tu mateix crea un vincle molt profund i compromès. I la parella s’enforteix gràcies a la crisi, que està sent transitada. 

I per fer això, en una situació d’alta demanda com la criança, cal que converteixis en comportaments reals aquells clàssics de tota la vida dels llibres d’autoajuda.

Són els vells trucs per a mantenir els mecanismes adaptatius en bon funcionament, per a que hi hagi més moments de trobada que de retirada, per a que s’obrin espais d’intimitat i connexió: 

  • posar molta atenció a les mostres d’afecte i de contacte: abraçar-se, acariciar-se, mirar-se als ulls.
  • expressar l’amor, el desig i la sexualitat tant sovint com es pugui: el contacte físic ajuda a la part del sistema nerviós que cura ferides.
  • ser suficientment organitzat i planificar els ritmes coordinadament amb les necessitats biològiques de tots els membres de la família.  
  • cuidar-te a tu i a l’altre al màxim: nutrició, descans, moviment, natura, plaer,
  • temps per a jugar: amb qui sigui. 
  • temps per a crear: el que sigui. 
  • temps per a estar amb tu mateix/a. A soles. 
  • temps per a fer coses i trobar-se amb altres persones, especialment, si es troben en una situació similar i poden empatitzar i saben acompanyar sense jutjar.
  • observar regularment (moltes vegades al dia) les sensacions corporals, especialment la de les plantes dels peus o la part posterior del cos, per a activar estats de recuperació i connexió amb un mateix i amb els altres. 
  • comunicar de manera autèntica, honesta i transparent com a exercici diari d’higiene relacional.

CRÉIXER EN INTIMITAT

Créixer en intimitat, lluny d’ideals i de falsos mites, atents a la realitat a través de l’observació de les sensacions corporals, apropar-se i aprendre a rebre la presència brillant de l’altre i a oferir la llum que encén els nostres ulls. Que les crisis siguin benvingudes i que siguin enfrontades amb coratge, i en la millor companyia!

AMOR CREIXENT

A Matriusques ens hem fet molt conscients de la necessitat d’acompanyar a les parelles que tenen fills petits durant aquesta múltiple crisi que és l’esdevenir família. Per això hem creat un cicle de tallers per a treballar de manera vivencial els aspectes clau (Comunicació, Intimitat, Vulnerabilitat i Connexió) que poden ajudar a que la relació no només sobrevisqui, sinó que es converteixi en el gran eix de l’estructura familiar.

Si vols més informació, clica aquí per saber-ho tot sobre l'”Amor Creixent”.

Trobaràs aquest article i aquesta il·lustració preciosa de Neus Mahiques a la revista “Viure en família” de l’Editorial Graó.

, , , ,

Què expliquem quan anem a la ràdio


En aquest post hi publicarem les nostres intervencions a la ràdio i a altres mitjans de comunicació als quals ens convidin.

Vanessa Barros, parla sobre el significat de “estimar-se bé” i sobre les maneres en les que podem desenvolupar una autoestima saludable a la nostra vida. Intervé juntament a Isaac Palomares i Lorena Mas al programa de “La Brújula del Corazón” , conduït per Susi Lizón a Radio Ateneu del Clot, que en aquesta ocasió està dedicat a l’Autoestima, l’Autoaceptació i l’Autocompassió.

Vanessa Barros parla sobre la millor manera d’ajudar a transitar el dol després d’una separació de parella, en companyia de Lorena Mas i Clara Pons al programa de “La Brújula del Corazón”, conduït per Susi Lizón a Radio Ateneu del Clot, que en aquesta ocasió està dedicat a l’Amor i a la Parella.

Vanessa Barros parla de la naturalesa cíclica de les dones i de la importància que té el fet d’escoltar el cos i conèixer les diferents fases del cicle menstrual feminí per a comprendre els canvis naturals que es produeixen i de com aquests influeixen en les emocions, juntament amb Marta Picó i Andrea Aguilar al programa de “La Brújula del Corazón”, conduït per Susi Lizón a Radio Ateneu del Clot, que en aquesta ocasió està dedicat a l’Escolta del Cos en la Dona.

Cristina Salvia, aborda, entre altres, quins són els principals trastorns de l’alimentació i de la importància que té el treball de la prevenció en la infància fomentant, dins de les famílies, el vincle, la nutrició, el contacte, l’afecte i l’esperit crític davant els models que proposa la nostra societat. Intervé juntament a Teresa Martín Chicote y Mar Córdoba al programa de “La Brújula del Corazón”, conduït per Susi Lizón a Radio Ateneu del Clot, que en aquesta ocasió està dedicat a l’Alimentació Conscient.

 

 

A Matriusques, programem activitats relacionades amb la feminitat, la maternitat i el silenci intern i acompanyem processos de crisis i transformació a través de la psicoteràpia integrativa-relacional.

Contacta amb nosaltres si desitges que t’acompanyem en el teu procés personal, de parella o de família.

Ens ajuden a créixer i a millorar els vostres comentaris i preguntes que podeu fer aquí a sota.

, , , ,

Entrevista a la Tamara Depares

 

 

Qui és Tamara Depares?

Una nena que necessita moure el seu cos per sentir-se viva; una dona que s’assumeix adulta i cuida les seves ferides i estima les seves limitacions; una mare que s’emociona, s’apassiona i creix al costat de la seva filla; una terapeuta que es resisteix a etiquetar-se i nodreix i honra la seva vocació. Em vaig llicenciar en Filosofia a la UB el 2004. Des de llavors no he parat de formar-me i revisar-me, constantment: reflexoteràpia, tècnica metamòrfica, intervenció en infància i família, constel·lacions familiars, teràpia corporal (sistema de centres d’energia), coaching lúdic, nivell I de brainspotting, xamanisme ancestral… i altres que tinc pendents… Incansable d’adquirir eines que permetin desbloquejar tot allò que limita a la persona de viure amb la millor versió d’ella mateixa.

 

A què et dediques habitualment?

Dedico les meves jornades laborals a dos aspectes: acompanyament emocional i psicomotriu en el projecte d’educació viva de l’Escoleta dels Indians amb infants de 14 a 36 mesos i acompanyament familiar/individual de processos de separació amb infants petits a Matriusques. També m’agrada molt treballar el format grupal i ofereixo, puntualment, tallers i xerrades vivencials. Actualment estic reciclant aquest format i, tot i que tinc activitats programades, estic en plena gestació de nous continguts per a poder oferir un itinerari formatiu/vivencial més llarg en el temps: 9 mòduls, un cap de setmana al mes (m’agradarà poder compartir més detalls a la pròxima primavera).

 

Què és Matriusques?

Un projecte (gestat i parit per la Cristina Salvia) d’atenció psicoterapèutica ple de coherència, passió, saviesa i força. Un espai terapèutic cuidat i format per un equip divers, potent i entregat a la relació d’ajuda. Dins del marc professional, per mi, la peça del puzzle que em faltava.

 

Com hi has arribat? Quina és la teva aportació a aquest projecte?

Resant a l’Univers poder formar part d’un equip de professionals que vibri amb la mateixa mirada, dedicació i amor que el que jo sento per la meva vocació. Inicio la meva relació com a col·laborada dins el catàleg de càpsules formatives. Actualment sóc membre de l’equip aportant la meva mirada filosòfica, profunda i intuïtiva en l’enfocament del nus sistèmic principal a tractar quan la persona inicia el seu procés terapèutic.

 

Què significa tenir una mirada sistèmica a teràpia?

Significa assumir que la persona és un conjunt de símptomes que reflexen la seva relació, conscient o inconscient, amb el seu sistema familiar i restablir els ordres que possibiliten relacions més harmonioses dins de la família i alliberen a la persona de limitacions i/o bloquejos que s’arrosseguen dels patrons adquirits pel propi sistema per a sobreviure. Avui en dia ja no ens qüestionem que és real i possible que heretem el color d’ulls, la forma de les mans, colors de cabells… però ja ens costa més de creure que heretem emocions, situacions no resoltes i traumes de les generacions que ens han precedit. La mirada sistèmica treballa amb el camp mòrfic a través del camp simbòlic per tal que la persona pugui construir una imatge (jo treballo amb  clics de playmobil) en la qual tots els fets i totxs els integrants del sistema la configuren i hi tenen lloc (víctimes, perpetradors, abusos, avortaments, morts, infidelitats, etc.). Reordenant la imatge i oxigenant-la amb paraules claus l’escena pren nous significats que queden impregnats en la persona. 

El cervell no distingeix realitat de ficció, i amb l’impacte del treball i la imatge final la persona pot assumir nous registres interns des dels quals construir una nova mirada. En Joan Corbalán, un dels meus mestres, sempre diu que “una constel·lació familiar és molt difícil d’explicar però molt màgica de viure”. 

La mirada sistèmica, inicialment, no pretén resoldre. Només pretén restaurar i ampliar la mirada per donar lloc a noves comprensions des d’un lloc d’humilitat, amor i agraïment. Perquè sigui com sigui la vida s’obra pas. I gràcies a totes les llums i totes les ombres dels nostres avantpassats i ancestres la nostra vida es fa possible. Quan la persona pot mirar el seu sistema familiar sense rancor i pot honrar els fets i els personatges tal qual són, automàticament agafa força per viure la pròpia vida: agraint, acomiadant, reconciliant i assumint la responsabilitat de viure. I com quan tires una pedra a l’aigua i les ones expansives dibuixen cercles, quan una persona treballa amb el seu sistema familiar amb aquesta mirada, tot el sistema familiar en nota els efectes…

 

Has fet la llicenciatura en filosofia. Què creus que aporta aquest coneixement a la teva pràctica professional actual?

No entenc la filosofia com l’activitat acadèmica, sinó com l’activitat d’enfrontar-se a un mateix amb les preguntes bàsiques de la vida i amb la trama de les vides que vivim. Amb ella puc convidar a la persona  que practiqui dos gestos que considero bàsics per a sostenir un procés terapèutic: alentir (els aconteixements) i retornar (a tot allò no resolt). Només així podem assumir que som incomplets i reconèixer les pròpies limitacions sense sentir-nos mancats. La filosofia permet ampliar les perspectives internes i activa la capacitat de ressignificar tot allò que som i tot allò que ens afecta. I a poc a poc, nodreix la possibilitat d’observar què ens passa sense identificar-nos amb allò que ho està causant fent possible el naixement d’una nova actitud en què la persona se sent subjecte i no objecte.

 

Quina importància té el cos per a tu en teràpia?

Molta. Tot allò que ens passa necessita ser expressat pel nostre cos físic, aquell que ens dóna pes, acció i veu en aquesta dimensió. En ell resideixen totes les nostres memòries i gràcies a ell podem accedir a noves maneres de sentir. Les nostres emocions es queden atrapades a la pell, als músculs, als óssos o a les vísceres i òrgans si no les expressem. Sovint les hem reprimit (per creences, per vergonya, per imposició) i són motiu de ferides emocionals que no es veuen però que es manifesten, sovint en dolències, en el nostre cos físic. El cos de la persona també parla de la seva biografia. Però a més a més és una font de present molt potent: amb certes dinamitzacions corporals i/o activant l’escolta corporal la persona pot connectar-se amb el seu estat emocional actual durant la sessió (i fora d’ella, perquè comparteixo recursos perquè així sigui). Jo vaig ser gimnasta d’alta competició i encara ara em reactivo quan recordo l’abús durant els entrenaments i l’angoixa que patia en els campionats. Aquest fet, i altres, m’han fet tenir una relació d’hiperexigència amb el meu cos que va molt més enllà de l’estètica. L’efecte restaurador que han causat en mi altres llenguatges corporals (les arts marcials, la dansa, el moviment expressiu) m’han fet descobrir que el cos és un peatge per arribar a altres realitats del nostre ésser. Sovint estem desconnectats del cos físic i ens oblidem que és gràcies a ell que som i sentim. Per això sempre el tinc present i el faig partícip en totes les sessions.

 

Dius que treballes amb nens petits. Creus que això enriqueix la teva pràctica com a psicoterapeuta?

Sí, molt. Dins l’equip estic especialitzada en separació amb fills petits. Normalment l’adult que arriba necessita revisar-se, enfortir-se i cuidar-se; però també demana obtenir recursos en relació a la criança i vincle amb els seus fillxs. La separació amb fillxs petits inicialment genera (entre altres coses) una hiper-responsabilitat en relació als fillxs perquè l’adult se sent com a únic centre de la família. Conèixer, cuidar i estimar les necessitats dels infants és bàsic en qualsevol franja evolutiva i moment familiar. Però quan hi ha una separació la sensació de ruptura és tan gran que és important posar la mirada cap a l’infant perquè en ell es reflexa tot allò que l’adult no és capaç de sostenir per si sol. Distingir el que és propi de l’adult i el que és propi de l’infant em sembla essencial.

 

Segons tu, què necessitem les persones per a tenir una bona salut psicològica?

Reciclar, actualitzar, reconstruir i estimar la relació que tenim amb nosaltres mateix@s. Com deia Khrisnamurti l’única relació autèntica i duradora que vivim a la vida és la que establim amb nosaltres mateix@s. Les altres relacions són jocs de miralls i projeccions. A mi m’agrada dir que l’única vareta màgica que existeix és precisament aquesta: conèixer, acceptar i cuidar qui ets, tal com ets. Així és possible estar sa i sanar-se.

 

Ets mare i emprenedora. Es pot amb tot?

La maternitat no és fàcil de fer compatible, però si et poses a favor els moviments orgànics que es deriven d’ella i t’organitzes per a poder tenir moments de presència real tant quan estàs maternant com quan estàs treballant, a poc a poc van sortint fórmules a través de diferents ritmes. Jo fa temps que no vull “poder amb tot”, accepto la meva vulnerabilitat i el moment en el que estic i poso consciència i energia en poder gaudir i cuidar el meu “ser mare” i a la meva filla i poder gaudir i seguir entregant-me al meu projecte professional. La flexibilitat, la fe i l’entusiasme per a mi són ingredients imprescindibles per a aconseguir-ho. Una xarxa que et sostingui també.

 

Què t’ensenya a tu la teva feina?

A estimar tots els aspectes comuns que tenim en la nostra condició d’humans i que el dolor transformat és on resideix tot el nostre potencial.

 

Quin és el teu últim descobriment terapèutic?

El brainspotting o neuroprocessament del trauma. M’apassiona confirmar, un cop més, que la persona (o en aquest cas el cervell de la persona) té dintre seu tot el que necessita per a alliberar-se i autorregular-se per a la sanació.

 

Què t’emociona?

Pufffff tantes situacions! Sobretot les que m’impregnen d’autenticitat fugaç com una mirada, una llàgrima, un somriure entrecreuat, un raig de sol sobre una flor, el riure d’un infant, una carícia, les paraules dolces i l’ímpetu de la meva filla, acomiadar-me d’un moment d’amor, les paraules d’alguns poemes… I viure i créixer lliurement sobretot!!!

 

Quin és el llibre que més recomanes als teus pacients?

Alguns ja els han dit les meves companyes. En comparteixo tres més: “M’agrada la família que m’ha tocat” de Carme Thio de Pol, “Emocionarte con los niños (el arte de acompañar a los niños en su emoción)” de Macarena Chías i José Zurita i “Sálvate, la vida te espera” de Boris Cyrulnik.

 

I música, també els recomanes audicions?

M’agraden molts estils de música diferents i n’utilitzo molta en les sessions grupals i en el meu dia a dia. Però n’hi ha una infal·lible per a connectar amb el camp emocional, que és la del compositor italià Ludovico Einaudi.

 

Quin desig posaries dins d’una ampolla?

Molts! Però si només un, aquest: que tots els éssers del planeta puguin viure sentint-se respectats i escoltant el que necessiten.

 

Si vols saber més sobre allò que fa la Tamara Depares dins del projecte Matriusques, pots mirar el seu perfil professional aquí, i també pots demanar una entrevista gratuïta directament amb ella aquí.

, , , ,

Entrevista a l’Alba del Cid

 

 

Dóna’ns un parell de dades autobiogràfiques

Fa uns anys que vaig tornar a la psicoteràpia clínica, després d’haver-me llicenciat fa 25 anys. Ha estat després d’una trajectòria de treball social, de viure a diferents països, de practicar teràpies manuals, treball personal i la criança de les meves 3 filles. Això representa una arribada a foc lent, honesta i amb una perspectiva diversa. Ara puc reconèixer això com una riquesa en la meva trajectòria i agrair que hagi estat així i no de cap altra manera.

Sóc descendent d’una línia generacional de mares i pares grans que m’enllacen amb el legat dels supervivents de la postguerra, i àvies de principis del segle XX, la vida rural, el servei i la força del treball per tirar-ho tot endavant i no tenir accés a l’educació i a les llibertats. Em trobo amb un gran saber que vull transmetre a les meves filles de forma intuïtiva i informada, el que trobo que és una gran responsabilitat i repte. Aquesta és una dada que em defineix en la meva essència i la forma de veure el món amb humilitat i certesa.

Quins fets han contribuït a portar-te de tornada a la psicoteràpia?

Per mi tornar a la psicoteràpia ha estat com tornar a casa després d’un llarg període de recerca a fora amb les vivències personals per trobar la meva línia de treball i llavors poder formar-me de forma pràctica havent pogut donar significat als continguts. Per una altra banda el treball personal des de diferents mirades m’ha ajudat a entendre que ja estava preparada per acompanyar, sostenir, contenir processos emocionals. Això ho sentia molt diferent quan em vaig llicenciar i ara entenc que tot el que he fet anteriorment m’ha preparat per ser la terapeuta que sóc.

Potser el fet que més m’ha condicionat per a treballar en psicoteràpia ha estat el fet d’esdevenir mare. Ha estat per a mi una revolució per a trobar el tipus de part, alletament, criança i educació que volia oferir a les meves filles, i cada maternitat m’ha anat definint més la trajectòria. He après de l’educació lliure o viva el valor del respecte i l’escolta incondicional que per mi és fonamental en l’acompanyament terapèutic. De la reflexologia podal infantil he pogut aprendre el canvi de concepte de la salut i la importància de la responsabilitat i consciència personal en els processos de canvi. De la meva trajectòria com a doula he pogut aprendre a donar suport i a ESTAR amb l’altre sense haver de fer res. L’altra gran cosa que m’ha ensenyat la maternitat ha estat travessar les meves crisis per a afrontar les meves vulnerabilitats amb el desig de fusionar-me i diferenciar-me de les meves filles, a l’hora de posar els límits, a l’hora d’acceptar el que no podia donar com a mare i el que sí. Els contextos en els quals intentava conciliar sense aconseguir-ho em van anar apropant com en una espiral en un camí fràgil del qual n’he sortit enfortida. Cada vegada que m’he exposat, he demanat, he intentat coses, he anat pujant en aquesta espiral de solidesa que ha donat els seus fruits. Aquests fruits són la terapeuta que sóc ara en el lloc que ocupo a Matriusques.

 Com hi has arribat a Matriusques?  Quina és la teva aportació en aquest projecte?

A la Cristina la vaig conèixer per casualitat fa 4 anys quan volia oferir un taller de massatge infantil i va ser com que tot em portava en aquesta direcció; els seus tallers “les Veus que hi ha dins d’una mare” em semblava un tema que havia pensat moltes vegades, m’agradava el plantejament inicial que prenia Matriusques i trobar-me amb la Cristina va ser el factor definitiu de sentir-me molt connectada amb la seva mirada a la psicoteràpia, a la criança i a la vida. Des que ens vam conèixer va obrir-me de forma molt generosa tots els espais per conèixer l’equip de llavors en el 2017 i a compartir i créixer plegades. Aquesta afinitat personal amb ella i la resta de l’equip crec que és una de les fortaleses d’aquest projecte i es transpira a la web i en la qualitat, sincronia i congruència del nostre treball. M’encanta estar en un equip en el qual treballem juntes, supervitzem i fem trobades de creixement personal plegades, ens donem suport i un constant intercanvi de recursos.

Sóc especialista en Psicologia Perinatal, en la que m’he format per l’acompanyament emocional de la maternitat des del desig de ser mare o pare fins a l’acompanyament en la criança. Puntualitzo que en l’acompanyament en la criança em refereixo en els primers anys, l’etapa infantil i l’adolescència i adultesa, tot i que això darrer no està inclòs en la Psicologia Perinatal. Penso que s’és mare o pare sempre i hi ha etapes del cicle vital. Ara que sóc mare d’adolescents me n’adono com n’és de necessari l’acompanyament en la crisi vital de la maduresa criant adolescents.

També m’he format en l’abordatge del Processament Adaptatiu de la Informació pel neuroprocessament del trauma, amb EMDR. Això es tradueix com un abordatge progressiu de situacions del passat que encara afecten en la vida actual; bé poden ser els grans traumes de tipus trastorns postraumàtics o petites carències que per l’edat de la persona, en la infantesa o períodes pre-verbals, es va tenir una vivència de tenir la integritat física en perill. EMDR, parla d’un tipus d’estimulació amb el moviment bilateral dels ulls per al reprocessament del trauma, però més enllà d’una tècnica és una perspectiva d’abordatge progressiu molt complet.

En quines corrents terapèutiques et trobes més còmoda i quines són les més eficaces segons la teva experiència?

Em trobo còmoda en la Psicoteràpia Humanista doncs amb el meu bagatge em permet integrar diferents perspectives. Per mi el tacte i la perspectiva corporal que he après com a reflexòloga poden ser recollits en aquesta corrent, la perspectiva existencial i espiritual del meu bagatge comunitari i de treball personal també està recollit. La  pedra angular, en la Psicoteràpia Humanista és la importància de la relació terapèutica com l’eina més eficaç per a sanar i ajudar a créixer a la persona. La relació ofereix la seguretat, acceptació, respecte i la meva presència perquè la persona pugui anar fent els passos per a responsabilitzar-se del seu procés i fer els canvis pertinents. Aquesta seguretat permet a la persona anar a recordar experiències més difícils del passat que afecten en la forma que es relacionen en el present i en les sessions. Penso que això permet un canvi progressiu i profund que altres abordatges terapèutics no hi arriben. El treball d’acompanyament en  Processament Adaptatiu de la informació amb EMDR, ofereix una estructura que permet conduir les sessions al lloc que necessita la persona.

Què pot aportar la Reflexologia Podal i el Massatge Infantil en la pràctica psicoterapèutica?

Sempre he pensat que el tacte i el seu poder, el poder de tocar, és un do que tenim totes les persones i es posa en marxa en totes les nostres relacions i en especial quan esdevenim mares. El fet de formar a famílies en massatge infantil va estar el que em va permetre escoltar de veritat als altres, descentrar-me i créixer per adonar-me del poder i la confiança del tacte. Això és un aprenentatge que intento transmetre en les sessions de mares o pares amb problemes de vincles amb els fills, és com una oscil·lació sanadora de centrar-se com a mare en el que és meu per descentrar-se del que necessita l’infant o la parella.

La reflexologia i la connexió amb els propis peus per a mi és una forma d’apropar-me a la persona en les seves arrels, i poder connectar cos i ment per poder ajudar a ESTAR més present en les sessions i ajudar a focalitzar-se en el present. De vegades uns tocs als peus poden ser crucials per portar a la persona a la terra i ajudar-la a mirar a dintre.

Amb tot això què t’ensenya la teva feina?

La meva feina m’ensenya a CONFIAR, a descentrar-me per créixer i a desenvolupar una vocació de tota la vida.

Què t’emociona?

M’emociona ser testimoni de tants processos de canvi i veure a les persones escoltar una veu interna de confiança quan a la vegada tenen la certesa que res canvia. Aquests moments tan subtils amb un gest, amb una emoció o amb un veure com posen paraules i donen sentit a la seva situació m’emociona.

Quin llibre recomanes als teus pacients?

Depèn, d’entre tots els que recomano,  destaco “Educar para ser” de Rebeca Wild pensant en famílies o futures famílies. Va ser un llibre que em va revolucionar en tots els sentits fa 15 anys. I com ajuda terapèutica m’agrada “Teràpia del Self” de Jay Earley.

Quin desig posaries en una ampolla?

El fet de poder seguir fent el que més m’agrada que és fer psicoteràpia d’una forma fluida, aprenent de cada experiència, estant allà on em necessiten.

 

Si vols saber més sobre allò que fa l’Alba del Cid dins del projecte Matriusques, pots mirar el seu perfil professional aquí, i també pots demanar una entrevista gratuïta directament amb ella aquí.

, , ,

Entrevista a la Valentina Rossi

 

 

 

  • Qui és Valentina Rossi?

Una enamorada de la vida, curiosa d’explorar les múltiples facetes de la naturalesa humana tan complexa i tan meravellosa al mateix temps. Aquesta curiositat és el motor del meu treball i és el recurs que m’ha permès continuar aprenent, madurant, explorant en el meu procés personal com a dona durant anys per a després poder anar a trobar les persones que atenc cada dia, de forma humil i present.

 

  • A què et dediques habitualment?

Actualment treballo com a psicoterapeuta corporal en Biosíntesis en castellà i en italià i imparteixo classes grupals de Mindfulness. Conreo una mirada que aprofundeix en les múltiples dimensions de cada ésser humà, mental, emocional, energètica i espiritual. Hi ha una frase del fundador de la Biosíntesi David Boadella que diu: “les persones podem oblidar-nos dels nostres recursos però ells mai s’obliden de nosaltres”; doncs per a mi, la psicoteràpia és un viatge de reconnexió amb la nostra història de vida i amb aquells recursos oblidats que ens van ajudar a sobreviure als esdeveniments traumàtics i que necessiten recobrar la seva pròpia essència i fluïdesa. El treball terapèutic a partir del recurs implica una reorganització de les nostres respostes cap al passat recuperant el contacte amb aquelles situacions, imatges, sensacions, moviments, persones, objectes, on ens sentim segurs, on gaudim d’estar vius i des d’allí poder visitar amb més facilitat els aspectes conflictius i traumàtics de la nostra vida. Trobar un lloc segur on poder ser nosaltres mateixos és fonamental per a recuperar l’espontaneïtat i la capacitat d’auto-curació i auto- desenvolupament pròpies de cada ésser humà.

 

  • Com hi has arribat? Quina és la teva aportació a aquest projecte?

Vaig conèixer la Cristina Salvia treballant en la unitat d’hospital de dia d’una clínica especialitzada en el tractament de trastorns d’alimentació: ens unia la pràctica del Mindfulness així que després d’un temps sense veure’ns, ens vam retrobar i vam començar a col·laborar, d’aquell moment ençà ja han passat 5 anys…i sembla que fos ahir!! 

La meva aportació a Matriusques es resumeix en oferir un espai terapèutic dirigit a dones i mares que necessitin trobar, a través de la connexió amb el cos, un espai d’auto-cura i de nutrició on sentir-se a si mateixes. L’enfocament corporal i la pràctica del Mindfulness ajuden a renovar l’energia vital augmentant la connexió amb les nostres pròpies necessitats com a dones i mares, enfortint la confiança en una mateixa i en la saviesa femenina del nostre cos. El meu desig és que com a dones i mares puguem donar-nos, cada vegada més, el permís per a sentir el que sentim, reconeixent el nostre món emocional i donant valor a la nostra resiliència i capacitat d’adaptació al canvi.

 

  • En quines corrents terapèutiques et trobes més còmoda i quines són les més eficaces segons la teva experiència?

En la convicció que SOM EL QUE SENTIM, crec fermament en una psicoteràpia integrativa i somàtica que contempli l’aspecte corporal de les nostres vivències i treballi amb les parts sanes de cada persona. L’enfocament de la Biosíntesi en la qual estic formada permet integrar tots els aspectes d’una persona, la seva història, la seva vida, el seu cos, facilitant el desenvolupament personal, emocional i relacional. 

En un món de ments hiperactivades, és necessari baixar al cos, donar espai a “sentir”, a les sensacions que ens habiten per a desenvolupar un contacte profund amb la nostra essència fonamental i donar-nos el permís per a començar a actuar de formes diferents en la nostra vida, transformant el nostre comportament emocional, que està conformat per postures i hàbits inconscients, a través de nous moviments corporals. L’ús del mindfulness i de la respiració, permet tornar-nos observadors dels nostres estats emocionals interns amb acceptació i auto-compassió, estimulant les nostres diferents expressions emocionals. Es tracta d’un abordatge terapèutic que facilita el desenvolupament d’una major consciència corporal i emocional.

 

  • Què pot aportar la pràctica de la meditació a la pràctica psicoterapèutica?

A nivell personal, sento que la pràctica de la meditació Vipassana ha arribat a la meva vida perquè aprengués a fer front a les dificultats i al dolor de la vida amb una actitud compassiva i equànime. La meditació ensenya a no ser víctimes dels nostres estats emocionals, sinó a ser coautors de les nostres emocions i aprendre a acte regular-les sense quedar-nos desbordats per elles. Si en la pràctica psicoterapèutica aprenem a observar el dolor emocional o físic com alguna cosa que es manifesta en el moment present i que després es transforma, acceptant-ho sense judici, estarem lliures del sofriment. La pràctica meditativa ens ajuda a “destotalitzar”, a no deixar que una emoció totalitzi la nostra existència, a no rebutjar el dolor però a ser conscients que som molt més que el nostre dolor.

 

  • Segons tu, què necessitem les persones per a tenir una bona salut psicològica?

El concepte de salut és integral per la qual cosa considero que un bon equilibri entre pensaments, sentiments i accions sigui la base per a una plena salut psicofísica.

 

  • Què t’ensenya a tu la teva feina?

M’ensenya que el vincle terapèutic fonamentat en l’amor és el que sana, més enllà dels coneixements. Ens constituïm en la relació i ens construïm en ella, per la qual cosa quan estic veient a l’altre, retornant-li la mirada i ho estic reconeixent és quan l’espai es fa segur i es reparen els vincles relacionals del passat. M’ensenya el fet que a vegades menys és més i que un gram de contacte val molt més que una tona d’energia, que el que és bo per a un, pot ser verí per a l’altre. Aquest treball em permet mirar-me en profunditat tota l’estona, conrear la meva presència, i quan es mou alguna cosa en mi, sé que una cosa molt valuosa ha passat en l’altre. M’ensenya a rescatar la bellesa de l’ésser humà, recollir als meus pacients i clients en tota la seva humanitat i individualitat.

 

  • Quin és el teu últim descobriment terapèutic? 

Les noves aportacions de les neurociències i els nous estudis sobre el sistema nerviós per al tractament del trauma. 

L’enfocament de psicoteràpia perinatal basat en el cos. 

La fototeràpia psicocorpòrea, mitjançant l’ús de fotos personals: és una eina que ajuda a reconstruir la història biogràfica de les persones i contribuir al desbloqueig emocional. 

 

  • Què t’emociona?

M’emociona el contacte amb la naturalesa i els seus petits detalls. Les mirades profundes i autèntiques, les relacions d’amistat que es mantenen sinceres en els anys, com si no hagués passat el temps. M’emociona ser part d’un equip de dones tan belles com el de Matriusques i poder compartir les llums i les ombres de la nostra professió i de les nostres vides personals. M’emociona el vincle amb els meus pacients, el fet d’entrar en ressonància emocional amb cadascun d’ells i deixar-me afectar per la unicitat i l’irrepetibilitat de cada trobada. M’emociona transitar i vivenciar la nova aventura de ser mare i deixar-me afectar pel que vingui més enllà de les meves exigències internes. M’emociona sentir que estic viva a cada moment, malgrat les dificultats que puguin aparèixer.

 

  • Quin és el llibre que més recomanes als teus pacients?

Sóc una gran amant dels llibres i de la lectura per la qual cosa recomanaria: 
– L’art d’estimar – Erik Fromm 
– Després de l’èxtasi, la bugada – Jack Kornfield
– Cos de dona, saviesa de dona – Christiane Northrup
– La maternitat i l’encontre amb la pròpia ombra – Laura Gutman
– Contes per a pensar – Jorge Bucay 
– L’espiritualitat del cos – Alexander Lowen 
– Chakres, les rodes de la vida – Anodea Judith

 

  • I música, també els recomanes audicions?

La música és un gran recurs per a mi: la utilitzo molt en el meu treball per a acompanyar alguns moments en les sessions individuals i també en les classes grupals de Mindfulness. 

Per a explorar la pràctica meditativa recomano uns àudios que he gravat jo mateixa  (https://soundcloud.com/040618) mentre a nivell general i espaiant entre diferents gèneres recomano: 
– Ludovico Einaudi:  Seven days walking https://www.youtube.com/watch?v=0JjJ3exiHWI&t=785s
– Perotá Chingo: Aguas https://www.youtube.com/watch?v=Q3ev4ibvJIg
-Coyote Oldman: In medicine river https://www.youtube.com/watch?v=NDm3vQahCzU&list=OLAK5uy_n9xSBGZ3-WOrYYHghgPD0Iq0iunBV-I0k
– Paul Collier: Musical medicine https://www.youtube.com/watch?v=ZkKxvDHs8k0&t=506s
– Sigur Ross: Valtari https://www.youtube.com/watch?v=jQi77xni1p8
– The Cinematic Orchestra – Arrival of the birds and transformation  https://www.youtube.com/watch?v=0GYvLyfa0Lg&t=84s

 

  • Quin desig posaries dins d’una botella?

Que les accions del món siguin modelades cada vegada més pel cor.

 

Si vols saber més sobre allò que fa la Valentina Rossi dins del projecte Matriusques, pots mirar el seu perfil professional aquí, i també pots demanar una entrevista gratuïta directament amb ella aquí.