, , , , ,

Entrevista a Jose Angulo

 

 

(lee el texto en castellano 👇🏽👇🏽👇🏽👇🏽)

Qui és en José Angulo en poques paraules?

La meva major motivació a la vida sempre ha estat conèixer les veritats de l’ésser humà i del món, les veritats que pel fet de ser-ho, habitualment romanen amagades o adopten altres formes…per això m’agrada definir-me sobretot com un Cercador de la Veritat o un Pelegrí darrere dels seus passos…

 

Ens dónes alguna dada de la teva història personal que sigui significatiu?

Bé, sincerament sento que si ja venia a aquest món amb el “segell” de sentir-me un cercador, la meva trajectòria de vida va acabar de fer la resta: la veritat és que sempre m’he estat movent molt d’un lloc a un altre. , De nen vaig viure a Santa Cruz de Tenerife, Bilbao i Cadis (per aquest ordre) i ja de més gran,  a València, Barcelona i últimament per Guipúzcoa…també he procurat viatjar per “on aquí fos” tot el que he pogut: com es podrà deduir em fascina conèixer món i omplir-me d’impressions de tota mena…de quiet crec que només en puc estar quan dormo i medito (jeje).

 

Què et va motivar a estudiar i exercir la professió de psicòleg?

Amb aquesta mateixa motivació vital de saber, conèixer, comprendre, trio els estudis i la professió de psicòleg, i sento una gran satisfacció quan veig que puc bolcar en accions concretes a través de l’ajuda als altres tot aquest impuls de vida i transcendent que sento, i és per això que sol cal dir allò que lo professional i lo personal són el mateix Camí per a mi…I del que he presuna especial consciència en els últims anys és que allò essencial de la vida, els nostres aprenentatges, el nostre “ser millors persones”, la nostra capacitat amorosa…es manifesta en i gràcies als nostres vincles, és des d’aquí que d’un temps fins ara m’enfoco especialment a abordar les dependències emocionals, la sexualitat i el propòsit personal.

 

T’emmarques en algun corrent determinat dins de la psicoteràpia?

Es podria dir que dins de la psicoteràpia corporal en general, és clar que a través del cos la persona pot prendre una major i millor consciència del seu món emocional, i per tant acabar conduint-se millor en la seva vida. També resulta molt útil aquest acostament per a l’abordatge de traumes i bloquejos emocionals. Però la meva base és fonamentalment transpersonal, en els processos de psicoteràpia aquesta dimensió de l’ésser humà sempre apareix d’alguna o una altra manera, ben manifestada en els diferents vincles o relacions significatives (parella, família…) o bé en la professió, tot allò que té a veure amb el que volem i com volem SER i ESTAR de debò en les nostres vides, on volem arribar, els nostres projectes, les nostres necessitats més íntimes, els nostres propòsits…i tot això requereix mirar-ho amb la deguda pausa perquè t’hi jugues la teva felicitat.

Però en definitiva, més enllà de les corrents, les teories i les pràctiques, per  mi, et situïs on et situïs, has de ser conscient que SER terapeuta significa SER un instrument, el més afinat possible de tal forma que sigui com sigui la “tecla” que toqui la persona amb tu soni de la forma adequada, en aquest cas la més beneficiosa possible per a ella.

 

Tens alguna clau en aquest sentit?

Si existeix alguna clau o claus, tinc molt clar a hores d’ara que per a mi es troben en el vincle terapèutic, literalment tot el que ocorre es dóna “aquí dins”: l’escolta, la mirada (en el sentit de la Consideració, el Respecte, la Dignitat i l’Afecte que li ofereixes a la persona), la comprensió, l’empatia…tot això i més, està molt per sobre de qualsevol corrent, tècnica o estratègia terapèutica, perquè ben utilitzat és el que realment “sana” o ajuda a desbloquejar i transformar.

I és per això que crec que la principal responsabilitat d’un terapeuta no sols és formar-se i lliurar-se en el seu treball, és sobretot desenvolupar-se com a persona i evolucionar en aquest sentit el més conscientment possible, i cuidar-se, de la manera que només un@ el pot fer amb si mateix@, només llavors crec jo, es trobarà en la millor disposició per a oferir a l’altre el millor de si mateix@ i convertir-se en aquest afinat instrument.

 

I com arribes a Matriusques?

Doncs primer que res amb moltes ganes, força i il·lusió després d’una dura etapa en solitari…conec a la Cristina Salvia des dels meus inicis a Barcelona i em consta, perquè he treballat amb ella en viu i en directe, que no sols és una gran professional sinó millor persona encara.quest projecte que ha parit em sembla tan necessari com preciós, i crec que a més de la meva experiència professional que ja abarca tres dècades, puc aportar una cosa valuosa des de la meva condició d’home i havent viscut 2 divorcis i la paternitat de 2 fills.

 

I estàs treballant actualment en aquestes àrees, oi?

Així és, en relacions de parella i sexualitat, i en el propòsit personal des d’una dimensió més transpersonal.

En les primeres, a més de tractar amb tot allò que està bloquejant, faig èmfasi en les claus que construeixen i mantenen una relació de la manera més sana possible, i això té molt a veure amb disposar tant d’espais propis com comuns en un adequat equilibri, així com una sexualitat segura, respectuosa i coherent amb els valors de cadascun i al mateix temps oberta a l’experimentació i al plaer.

 

I pel que fa a l’home?

Perquè resulta obvi que corren temps en els quals tot el suport i l’orientació que se li pugui oferir  als homes són pocs. S’ha parlat molt de la crisi d’identitat masculina que portem vivint fa ja un temps considerable, i sóc dels quals pensa i sent que encara ens trobem en plena reconstrucció d’aquesta identitat, i encara que es van arribant  alguns emergents clars i definits que apunten cap a un model d’home més manifestament amorós i conscient de la seva vulnerabilitat, crec que encara no hi ha un clima de suficient permís social i personal per a abordar en aquest camí de redefinició tots aquells aspectes diguem més ombrívols de l’home, però que sempre ens han acompanyat d’alguna manera, i amb això em refereixo sobretot a les nostres tendències agressives, violentes, destructives i autodestructives. Per tant, a la meva manera de veure, una bona feina terapèutica amb els homes passa també per contemplar i tenir molt en compte sense cap mena de tabús aquests aspectes.

 

Què t’emociona?

Realment, hi hauna infinitat de situacions que en suma signifiquen el meu amor per la vida: un nen acariciant tendrament un gos, un passeig per un bosc i escoltar un profund silenci, els riures i les mirades de dos amants, la brisa i l’olor d’una albada al costat de la mar, una posta de sol…i com dic el llarg etcètera es perd en l’horitzó…

Per descomptat el que m’emociona també té a veure amb el meu treball a Matriusques, i també m’emocionen bastant les mostres d’amor entre homes, particularment entre pares i fills.

 

Quin és el llibre que més recomanes als teus pacients?

No sóc dels que solen recomanar molts llibres. Crec que sóc més pràctic (i més en la societat en la qual vivim), més aviat tendeixo a recomanar pel·lícules, a més perquè de sempre he estat un gran aficionat al cinema, i de fet cinema i psicologia es compatibilitzen a la perfecció, en la meva manera de veure.

Però últimament en treballar més a prop amb la psicologia masculina, solc recomanar: “El camí de l’home superior” de David Deida. En el treball amb l’home en particular i amb la parella en general, aquest autor i tot el que transmet és una de les meves principals fonts d’inspiració.

 

Quin desig posaries dins d’una ampolla?

Imaginant-me que aquest missatge podria arribar a les generacions esdevenidores o Déu sap quan, deixaria alguna cosa que es pogués entendre universalment d’alguna manera, alguna cosa així com algun tipus d’impregnació energètica, com un encanteri màgic o una espècie de geni de la llàntia meravellosa portador del missatge. Així, es podria rebre i comprendre amb total claredat, que el més important en la vida és l’amor, pels nostres semblants, per tots els éssers vius, per la naturalesa sencera i en definitiva per tot el que ens envolta, absolutament tot, fins a la cosa més insignificant mereix la nostra atenció i el nostre profund respecte i cura.

 


ENTREVISTA A JOSE ANGULO

¿Quién es José Angulo en pocas palabras?

Mi mayor motivación en la vida siempre ha sido conocer las verdades del ser humano y el mundo, las verdades que por serlo, habitualmente permanecen escondidas o adoptan otras formas…por eso me gusta definirme sobre todo como un Buscador de la Verdad o unPeregrino tras sus pasos…

 

¿Nos das algún dato de tu historia personal que sea significativo?

Bueno, sinceramente siento que si ya venía a este mundo con el “sello” de sentirme un buscador, mi trayectoria de vida terminó de hacer el resto: lo cierto es que siempre me he estado moviendo mucho de acá para allá, de niño viví en S/C de Tenerife, Bilbao y Cádiz (por este orden) y ya de mayor por Valencia, Barcelona y últimamente por Gipuzkoa…también he procurado viajar por “ahí fuera” todo lo que he podido, como se podrá deducir me fascina conocer mundo y llenarme de impresiones de todo tipo…quieto creo que solo puedo estar cuando duermo y medito (jeje) 

 

¿Qué te motivó a estudiar y ejercer la profesión de psicólogo?

Con esta misma motivación vital de saber, conocer, comprender, elijo los estudios y la profesión de psicólogo, siento una gran satisfacción cuando veo que puedo volcar en acciones concretas a través de la ayuda a los demás todo ese impulso de vida y trascendente que siento, y es por eso que suelo decir aquello de que lo profesional y lo personal son el mismo Camino para mí…tomando además una especial conciencia en los últimos años que lo esencial de la vida, nuestros aprendizajes, nuestro ser mejores personas, nuestra capacidad amorosa…se manifiesta en y gracias a nuestros vínculos, es desde ahí que de un tiempo hasta ahora me enfoco especialmente en abordar las dependencias emocionales, la sexualidad y el Propósito Personal.

 

¿Te enmarcas en alguna corriente determinada dentro de la psicoterapia?

Se podría decir que dentro de la psicoterapia corporal en general, es claro que a través del cuerpo la persona puede tomar una mayor y mejor conciencia de su mundo emocional, y por tanto acabar conduciéndose mejor en su vida. También resulta muy útil este acercamiento para el abordaje de traumas y bloqueos emocionales. Pero mi base es fundamentalmente transpersonal, en los procesos de psicoterapia esta dimensión del ser humano siempre aparece de alguna u otra manera, bien manifestada en los diferentes vínculos o relaciones significativas (pareja, familia…) o bien en la profesión, todo aquello que tiene que ver con lo que queremos y cómo queremos SER y ESTAR de verdad en nuestras vidas, a donde queremos llegar, nuestros proyectos, nuestras necesidades más íntimas, nuestros propósitos…y todo ello requiere mirarlo con el debido detenimiento porque te juegas tu felicidad (jeje).

Pero en definitiva, más allá de las corrientes, las teorías y las prácticas, para mí te sitúes donde te sitúes, has de ser consciente que SER terapeuta significa SER un instrumento, lo más afinado posible de tal forma que sea cual sea la “tecla” que toque la persona contigo suene de la forma adecuada, en este caso la más beneficiosa posible para ella. 

 

¿Tienes alguna clave en este sentido?

Si existe alguna clave o claves, tengo muy claro a estas alturas que para mí se encuentran en el vínculo terapéutico, literalmente todo lo que ocurre se da “ahí dentro”, la escucha, la mirada (en el sentido de la Consideración, el Respeto, la Dignidad y el Cariño que le ofreces a la persona), la comprensión, la empatía…todo eso y más, está muy por encima de cualquier corriente, técnica o estrategia terapéutica, porque bien utilizado es lo que realmente “sana” o ayuda a desbloquear y transformar.

Y es por eso que creo que la principal responsabilidad de un terapeuta no solo es formarse y entregarse en su trabajo, es sobre todo desarrollarse como persona y evolucionar en este sentido lo más conscientemente posible, y cuidarse, de la manera que solo un@ lo puede hacer consigo mism@, solo entonces creo yo, se encontrará en la mejor disposición para ofrecer al otro lo mejor de sí mism@ y convertirse en ese afinado instrumento.

 

¿Y cómo llegas a Matriusques?

Pues primero que nada con muchas ganas, fuerza e ilusión tras una dura etapa en solitario…conozco a Cristina Salvia desde mis inicios en Barcelona y me consta que no solo es una gran profesional sino mejor persona aún, este proyecto que ha parido me parece tan necesario como precioso, y creo que además de mi experiencia profesional, puedo aportar algo valioso desde mi condición de hombre y habiendo vivido 2 divorcios y la paternidad de 2 hijos.

 

¿Y estás trabajando actualmente en estas áreas, verdad?

Así es, en relaciones de pareja y sexualidad, y en el Propósito personal en una dimensión más transpersonal.

En las primeras además de tratar con todo aquello que está bloqueando, hago énfasis en las claves que construyen y mantienen una relación lo más sana posible, y esto tiene mucho que ver con disponer tanto de espacios  propios como comunes en un adecuado equilibrio, así como una sexualidad segura, respetuosa y coherente con los valores de cada uno y al mismo tiempo abierta a la experimentación y al placer

 

 ¿Y en lo que se refiere al hombre?

Pues resulta obvio que corren tiempos en los que todo el apoyo y la orientación que se le pueda brindar al hombre son pocos. Se ha hablado mucho de la crisis de identidad masculina que llevamos viviendo hace ya un tiempo considerable, y soy de los que piensa y siente que aún nos encontramos en plena reconstrucción de esta identidad, y aunque se vienen dando claros emergentes que apuntan hacia un modelo de hombre más manifiestamente amoroso y consciente de su vulnerabilidad, creo que aún no hay un clima de suficiente permiso social y personal para abordar en este camino de redefinición todos aquellos aspectos digamos más sombríos del hombre, pero que siempre nos han acompañado de alguna manera, y con esto me refiero sobre todo a nuestras tendencias agresivas, violentas, destructivas y autodestructivas. Por tanto, a mi modo de ver, un buen trabajo terapéutico con el hombre pasaría también por contemplar y tener muy en cuenta sin ningún tipo de tabúes estos aspectos.

 

¿Qué te emociona?

Pues realmente pueden ser infinitud de situaciones que en suma signifiquen mi amor por la vida… un niño acariciando tiernamente un perro, un paseo por un bosque y sólo, escuchar un profundo silencio, las risas y las miradas de dos amantes, la brisa y el olor de un amanecer junto al mar, una puesta de sol… y como digo, el largo etcétera se pierde en el horizonte…

Desde luego tiene que ver con mi trabajo en Matriusques, pero también me emocionan bastante las muestras de amor entre hombres, particularmente entre padres e hijos.

 

¿Cuál es el libro que más recomiendas a tus pacientes?

Sinceramente no soy de los que suelen recomendar muchos libros, siendo más práctico (y más en la sociedad en la que vivimos), más bien tiendo a recomendar películas, además porque de siempre he sido un gran aficionado al cine, y de hecho cine y psicología compatibilizan a la perfección a mi modo de ver.

Pero últimamente al trabajar más de cerca con la psicología masculina, he solido recomendar: El camino del hombre superior de David Deida. En el trabajo con el hombre en particular y con la pareja en general, este autor y todo lo que transmite es una de mis principales fuentes de inspiración.

 

¿Qué deseo podrías dentro de una botella?

Imaginándome que ese mensaje podría llegar a las generaciones venideras o Dios sabe cuando, dejaría algo que se pudiera entender de alguna manera universalmente, algo así como algún tipo de impregnación energética, como un hechizo mágico o una especie de genio de la lámpara maravillosa portador del mensaje, así, se podría recibir y comprender con total claridad, que lo más importante en la vida es el amor, por nuestros semejantes, por todos los seres vivos, por la naturaleza entera y en definitiva por todo lo que nos rodea, absolutamente todo, hasta la cosa más insignificante merece nuestra atención y nuestro profundo respeto y cuidado.

, , , ,

Entrevista a la Bàrbara Pega

 

 

Dóna’ns un parell de dades autobiogràfiques.

Tinc 38 anys, vaig néixer a Tarragona, de mare belga i pare alemany. Des dels 6 mesos fins als 19 anys, vaig viure a Menorca, al bosc, un regal de màgica calma. Des de llavors, visc a Barcelona, a on sento plenitud en l’àmbit social. Estic separada i tinc una filla de 9 anys. Em vaig llicenciar en Psicologia a la UB, vaig cursar un màster en Psicoteràpia Integradora Humanista, i vaig seguir formant-me en teràpia Gestalt, Focusing, la “tècnica de la caixa de sorra”, Brainspotting i actualment estic acabant un enriquidor màster en psicoteràpia corporal en Biosíntesis.

 

Qui és Bàrbara Pega ?

Sóc psicòloga, psicoterapeuta i mare, amant de la naturalesa, de la música, de bones lectures i converses, practicant de ioga Iyengar,… Intrigada per les persones en la seva totalitat, meravellada per com a través del cos es pot accedir d’una manera tan genuïna a les profunditats de l’ésser.

 

A què et dediques habitualment?

Em dedico a la psicoteràpia individual per a adults i parelles i gran part dels meus clients són mares i pares. Abans també atenia nens, el que m’ha donat una comprensió més ampla sobre les necessitats en les etapes més tendres de la vida i sobre la importància de promoure la salut integral ja des de ben abans dels naixements, cuidant a les mares i a les famílies en cada etapa del procés de la vida. 

 

Com hi has arribat a la psicoteràpia? I a Matriusques? Quina és la teva aportació a aquest projecte? 

A la psicoteràpia hi he arribat per curiositat i passió. Des de petita, m’ha interessat molt la psique… Ara que hi penso, tinc un record de quan tenia 12 anys que crec que és el que em va portar a estudiar Psicologia: estava a un petit veler amb meu pare i els meus germans, que tenien 3 i 4 anys. De cop i volta va esclatar una inesperada tempesta i l’embarcació es va inclinar d’una manera extrema, havia navegat sovint i sabia que era normal que passés això, però no tant: estàvem a punt de bolcar. Internament estava molt espantada, el meu pare estava ocupat fent tot el possible per arribar a port, i els meus germans es van començar a inquietar molt. Llavors em vaig posar a explicar-los un conte, amb una veu molt calmada i centrada, la immersió en la narració els va tranquil·litzar i el perill va deixar d’existir per ells. En arribar a terra ferma el meu pare em va dir que això que havia fet era molt valuós i que estava orgullós de mi. Ara he entès que instintivament havia aplicat el que la Teoria Polivagal de Porges anomena “sistema de regulació social” i quan important és crear un espai segur. Aquesta és una de les bases del procés psicoterapèutic des del qual treballem.

A Matriusques hi he arribat per una llarga amistat amb la Cristina Salvia, directora del projecte, amb qui compartim afinitat per la pràctica del ioga Iyengar des de fa molts anys i una concepció semblant sobre l’ésser humà i la psicoteràpia. A Matriusques no només hi arribo per la meva formació experiència professional, sinó també per la meva vivència personal de la maternitat, que ha suposat un abans i un després, m’ha fet comprendre la importància de la tribu de mares i del suport de la comunitat per a poder criar bé la meva filla. Em vaig adonar que no era suficient el fet de tenir coneixements i saber fer amb nens, necessitava sentir suport d’altres persones per a poder fer de mare suficientment bona i alhora aproximar-me a la meva nena interna i aprendre a maternar-la jo mateixa a l’hora que maternava a la meva filla. Aquest és un aprenentatge que no s’acaba mai, cada dia amb la meva filla és una nova oportunitat d’evolució. Me n’adono que cada etapa que ella va vivint em connecta amb vivències de les meves etapes, que ressorgeixen i em demanen revisió. Matriusques és una tribu de terapeutes que volem compartir el que hem anat descobrint i cuidar de tot això que es desvetlla amb la maternitat i paternitat.

 

Per què “dones, mares i famílies”?

La majoria de dificultats psicològiques s’originen en la infància. Les mares i els pares en la majoria dels casos fem el millor que sabem a l’hora de cuidar dels

nostres fills, però, sovint, repetim o reaccionem en contra de patrons de la nostra família d’origen deixant d’atendre necessitats fonamentals dels més petits de la casa, perpetuant així una roda de ferides que poden donar lloc a patiment. Cada vegada que neix una nena o un nen, neixen un pare i una mare, i les mares i els pares també necessitem una atenció especial, per a poder modificar patrons disfuncionals, sanar les ferides del nostre nen intern i així no perpetuar-les a través de les generacions. Acompanyant les mares, dones i famílies, no només busquem millorar el benestar actual de les persones que acudeixen a nosaltres, sinó que prevenim dificultats en els futurs adults. 

 

En quines corrents terapèutiques et trobes més còmoda i quines són les més eficaces segons la teva experiència?

La meva base és la Psicoteràpia Integradora Humanista i la psicoteràpia corporal en Biosíntesis. Des de la meva perspectiva, incloure el cos en teràpia és fonamental, doncs tot el que vivim passa a través d’una experiència sentida corporalment (conscient o inconscient) i s’ha demostrat que els canvis terapèutics resulten molt més significatius en incloure aquest nivell a les sessions. A vegades hi ha persones que s’espanten davant de la idea de fer Psicoteràpia corporal perquè tenen una idea preconcebuda d’haver de passar per experiències catàrtiques massa intenses o perquè no els agrada que els toquin o haver de realitzar exercicis que els resultin molt confrontatius. Davant d’això explico que des dels models que he après, no es busca desmuntar les defenses de l’individu, sinó que acullo la defensa amb molt de respecte, doncs si hi és tindrà un molt bon motiu de ser-hi. Per a treballar amb el cos no és sempre necessari el contacte físic amb l’altre, es pot treballar des del contacte de la persona amb les seves pròpies sensacions sentides, des de la imaginació, des del dibuix, amb la respiració…

 

Segons tu, què necessitem les persones per a tenir una bona salut psicològica?

Penso que necessitem tenir una relació harmoniosa amb nosaltres mateixos, amb els altres i el món que ens envolta. Una de les bases de l’enfocament terapèutic a Matriusques és precisament el relacional, partim de la idea de facilitar una

experiència relacional amb un mateix i l’altre que es pugui traslladar més enllà de les parets de la consulta.

 

Què t’ensenya a tu la teva feina?

Un respecte profund per la unicitat de cada individu i per com ha arribat a un determinat punt de la seva vida i una gran confiança en la seva capacitat d’autoregulació.

 

Quin és el teu últim descobriment terapèutic?

El Brainspotting, una tècnica de neuroprocessament del trauma. Avui en dia s’ha avançat moltíssim en l’estudi del trauma de desenvolupament i el de xoc, i sobre noves maneres d’abordar-los en teràpia. Poder-los reprocessar des d’un lloc segur, incloent-hi el cos, pot portar a noves formes de relacionar-nos amb el que ens ha succeït i amb les marques que ens ha deixat.

 

Ets de pare alemany i de mare belga, ofereixes psicoteràpia en altres idiomes?

Sí, a més de castellà i català, parlo francès, alemany i anglès, per la qual cosa tinc clients internacionals, tant a través de teràpia presencial com on-line. Gaudeixo molt de conèixer persones de cultures molt variades i que viuen tan lluny d’aquí, m’aporta una sensació de connexió a través d’allò més essencial.

 

Què t’emociona?

M’emociona profundament poder acompanyar a persones en els seus processos de descoberta i sanació, a vegades no puc evitar que se m’escapin llàgrimes quan succeeix, em sento com si fos una comare que acompanya a persones en els seus embarassos, parts, naixements i morts. M’emociona la bellesa que veig en les persones.

 

Quin és el llibre que més recomanes als teus pacients?

Aquesta pregunta és difícil, en nomenaria tants… diria que depèn de la persona… Alguns llibres que recomano sovint són: “La comunicación no violenta” de Marshall Rosenberg, “Dar voz al niño“ de Yvone Laborda, “Infancia, edad sagrada” de Evânia Reichert, “La maternidad y el encuentro con la propia sombra” de Laura Gutman, i “El cuerpo lleva la cuenta“ de Bessel van der Kolk.

 

Quin desig posaries dins d’una botella?

Que la humanitat es pogués relacionar interna i externament des d’una maduresa que portés a decisions on la violència i els maltractaments no fossin opcions possibles, i així posar fi a les guerres i abusos. Penso que la salut mental no es queda en un benestar individual, sinó que és una contribució a crear un món millor.

 

Si vols saber més sobre allò que fa la Bàrbara Pega dins del projecte Matriusques, pots mirar el seu perfil professional aquí, i també pots demanar una entrevista gratuïta directament amb ella aquí.

, , , ,

Entrevista a la Tamara Depares

 

 

Qui és Tamara Depares?

Una nena que necessita moure el seu cos per sentir-se viva; una dona que s’assumeix adulta i cuida les seves ferides i estima les seves limitacions; una mare que s’emociona, s’apassiona i creix al costat de la seva filla; una terapeuta que es resisteix a etiquetar-se i nodreix i honra la seva vocació. Em vaig llicenciar en Filosofia a la UB el 2004. Des de llavors no he parat de formar-me i revisar-me, constantment: reflexoteràpia, tècnica metamòrfica, intervenció en infància i família, constel·lacions familiars, teràpia corporal (sistema de centres d’energia), coaching lúdic, nivell I de brainspotting, xamanisme ancestral… i altres que tinc pendents… Incansable d’adquirir eines que permetin desbloquejar tot allò que limita a la persona de viure amb la millor versió d’ella mateixa.

 

A què et dediques habitualment?

Dedico les meves jornades laborals a dos aspectes: acompanyament emocional i psicomotriu en el projecte d’educació viva de l’Escoleta dels Indians amb infants de 14 a 36 mesos i acompanyament familiar/individual de processos de separació amb infants petits a Matriusques. També m’agrada molt treballar el format grupal i ofereixo, puntualment, tallers i xerrades vivencials. Actualment estic reciclant aquest format i, tot i que tinc activitats programades, estic en plena gestació de nous continguts per a poder oferir un itinerari formatiu/vivencial més llarg en el temps: 9 mòduls, un cap de setmana al mes (m’agradarà poder compartir més detalls a la pròxima primavera).

 

Què és Matriusques?

Un projecte (gestat i parit per la Cristina Salvia) d’atenció psicoterapèutica ple de coherència, passió, saviesa i força. Un espai terapèutic cuidat i format per un equip divers, potent i entregat a la relació d’ajuda. Dins del marc professional, per mi, la peça del puzzle que em faltava.

 

Com hi has arribat? Quina és la teva aportació a aquest projecte?

Resant a l’Univers poder formar part d’un equip de professionals que vibri amb la mateixa mirada, dedicació i amor que el que jo sento per la meva vocació. Inicio la meva relació com a col·laborada dins el catàleg de càpsules formatives. Actualment sóc membre de l’equip aportant la meva mirada filosòfica, profunda i intuïtiva en l’enfocament del nus sistèmic principal a tractar quan la persona inicia el seu procés terapèutic.

 

Què significa tenir una mirada sistèmica a teràpia?

Significa assumir que la persona és un conjunt de símptomes que reflexen la seva relació, conscient o inconscient, amb el seu sistema familiar i restablir els ordres que possibiliten relacions més harmonioses dins de la família i alliberen a la persona de limitacions i/o bloquejos que s’arrosseguen dels patrons adquirits pel propi sistema per a sobreviure. Avui en dia ja no ens qüestionem que és real i possible que heretem el color d’ulls, la forma de les mans, colors de cabells… però ja ens costa més de creure que heretem emocions, situacions no resoltes i traumes de les generacions que ens han precedit. La mirada sistèmica treballa amb el camp mòrfic a través del camp simbòlic per tal que la persona pugui construir una imatge (jo treballo amb  clics de playmobil) en la qual tots els fets i totxs els integrants del sistema la configuren i hi tenen lloc (víctimes, perpetradors, abusos, avortaments, morts, infidelitats, etc.). Reordenant la imatge i oxigenant-la amb paraules claus l’escena pren nous significats que queden impregnats en la persona. 

El cervell no distingeix realitat de ficció, i amb l’impacte del treball i la imatge final la persona pot assumir nous registres interns des dels quals construir una nova mirada. En Joan Corbalán, un dels meus mestres, sempre diu que “una constel·lació familiar és molt difícil d’explicar però molt màgica de viure”. 

La mirada sistèmica, inicialment, no pretén resoldre. Només pretén restaurar i ampliar la mirada per donar lloc a noves comprensions des d’un lloc d’humilitat, amor i agraïment. Perquè sigui com sigui la vida s’obra pas. I gràcies a totes les llums i totes les ombres dels nostres avantpassats i ancestres la nostra vida es fa possible. Quan la persona pot mirar el seu sistema familiar sense rancor i pot honrar els fets i els personatges tal qual són, automàticament agafa força per viure la pròpia vida: agraint, acomiadant, reconciliant i assumint la responsabilitat de viure. I com quan tires una pedra a l’aigua i les ones expansives dibuixen cercles, quan una persona treballa amb el seu sistema familiar amb aquesta mirada, tot el sistema familiar en nota els efectes…

 

Has fet la llicenciatura en filosofia. Què creus que aporta aquest coneixement a la teva pràctica professional actual?

No entenc la filosofia com l’activitat acadèmica, sinó com l’activitat d’enfrontar-se a un mateix amb les preguntes bàsiques de la vida i amb la trama de les vides que vivim. Amb ella puc convidar a la persona  que practiqui dos gestos que considero bàsics per a sostenir un procés terapèutic: alentir (els aconteixements) i retornar (a tot allò no resolt). Només així podem assumir que som incomplets i reconèixer les pròpies limitacions sense sentir-nos mancats. La filosofia permet ampliar les perspectives internes i activa la capacitat de ressignificar tot allò que som i tot allò que ens afecta. I a poc a poc, nodreix la possibilitat d’observar què ens passa sense identificar-nos amb allò que ho està causant fent possible el naixement d’una nova actitud en què la persona se sent subjecte i no objecte.

 

Quina importància té el cos per a tu en teràpia?

Molta. Tot allò que ens passa necessita ser expressat pel nostre cos físic, aquell que ens dóna pes, acció i veu en aquesta dimensió. En ell resideixen totes les nostres memòries i gràcies a ell podem accedir a noves maneres de sentir. Les nostres emocions es queden atrapades a la pell, als músculs, als óssos o a les vísceres i òrgans si no les expressem. Sovint les hem reprimit (per creences, per vergonya, per imposició) i són motiu de ferides emocionals que no es veuen però que es manifesten, sovint en dolències, en el nostre cos físic. El cos de la persona també parla de la seva biografia. Però a més a més és una font de present molt potent: amb certes dinamitzacions corporals i/o activant l’escolta corporal la persona pot connectar-se amb el seu estat emocional actual durant la sessió (i fora d’ella, perquè comparteixo recursos perquè així sigui). Jo vaig ser gimnasta d’alta competició i encara ara em reactivo quan recordo l’abús durant els entrenaments i l’angoixa que patia en els campionats. Aquest fet, i altres, m’han fet tenir una relació d’hiperexigència amb el meu cos que va molt més enllà de l’estètica. L’efecte restaurador que han causat en mi altres llenguatges corporals (les arts marcials, la dansa, el moviment expressiu) m’han fet descobrir que el cos és un peatge per arribar a altres realitats del nostre ésser. Sovint estem desconnectats del cos físic i ens oblidem que és gràcies a ell que som i sentim. Per això sempre el tinc present i el faig partícip en totes les sessions.

 

Dius que treballes amb nens petits. Creus que això enriqueix la teva pràctica com a psicoterapeuta?

Sí, molt. Dins l’equip estic especialitzada en separació amb fills petits. Normalment l’adult que arriba necessita revisar-se, enfortir-se i cuidar-se; però també demana obtenir recursos en relació a la criança i vincle amb els seus fillxs. La separació amb fillxs petits inicialment genera (entre altres coses) una hiper-responsabilitat en relació als fillxs perquè l’adult se sent com a únic centre de la família. Conèixer, cuidar i estimar les necessitats dels infants és bàsic en qualsevol franja evolutiva i moment familiar. Però quan hi ha una separació la sensació de ruptura és tan gran que és important posar la mirada cap a l’infant perquè en ell es reflexa tot allò que l’adult no és capaç de sostenir per si sol. Distingir el que és propi de l’adult i el que és propi de l’infant em sembla essencial.

 

Segons tu, què necessitem les persones per a tenir una bona salut psicològica?

Reciclar, actualitzar, reconstruir i estimar la relació que tenim amb nosaltres mateix@s. Com deia Khrisnamurti l’única relació autèntica i duradora que vivim a la vida és la que establim amb nosaltres mateix@s. Les altres relacions són jocs de miralls i projeccions. A mi m’agrada dir que l’única vareta màgica que existeix és precisament aquesta: conèixer, acceptar i cuidar qui ets, tal com ets. Així és possible estar sa i sanar-se.

 

Ets mare i emprenedora. Es pot amb tot?

La maternitat no és fàcil de fer compatible, però si et poses a favor els moviments orgànics que es deriven d’ella i t’organitzes per a poder tenir moments de presència real tant quan estàs maternant com quan estàs treballant, a poc a poc van sortint fórmules a través de diferents ritmes. Jo fa temps que no vull “poder amb tot”, accepto la meva vulnerabilitat i el moment en el que estic i poso consciència i energia en poder gaudir i cuidar el meu “ser mare” i a la meva filla i poder gaudir i seguir entregant-me al meu projecte professional. La flexibilitat, la fe i l’entusiasme per a mi són ingredients imprescindibles per a aconseguir-ho. Una xarxa que et sostingui també.

 

Què t’ensenya a tu la teva feina?

A estimar tots els aspectes comuns que tenim en la nostra condició d’humans i que el dolor transformat és on resideix tot el nostre potencial.

 

Quin és el teu últim descobriment terapèutic?

El brainspotting o neuroprocessament del trauma. M’apassiona confirmar, un cop més, que la persona (o en aquest cas el cervell de la persona) té dintre seu tot el que necessita per a alliberar-se i autorregular-se per a la sanació.

 

Què t’emociona?

Pufffff tantes situacions! Sobretot les que m’impregnen d’autenticitat fugaç com una mirada, una llàgrima, un somriure entrecreuat, un raig de sol sobre una flor, el riure d’un infant, una carícia, les paraules dolces i l’ímpetu de la meva filla, acomiadar-me d’un moment d’amor, les paraules d’alguns poemes… I viure i créixer lliurement sobretot!!!

 

Quin és el llibre que més recomanes als teus pacients?

Alguns ja els han dit les meves companyes. En comparteixo tres més: “M’agrada la família que m’ha tocat” de Carme Thio de Pol, “Emocionarte con los niños (el arte de acompañar a los niños en su emoción)” de Macarena Chías i José Zurita i “Sálvate, la vida te espera” de Boris Cyrulnik.

 

I música, també els recomanes audicions?

M’agraden molts estils de música diferents i n’utilitzo molta en les sessions grupals i en el meu dia a dia. Però n’hi ha una infal·lible per a connectar amb el camp emocional, que és la del compositor italià Ludovico Einaudi.

 

Quin desig posaries dins d’una ampolla?

Molts! Però si només un, aquest: que tots els éssers del planeta puguin viure sentint-se respectats i escoltant el que necessiten.

 

Si vols saber més sobre allò que fa la Tamara Depares dins del projecte Matriusques, pots mirar el seu perfil professional aquí, i també pots demanar una entrevista gratuïta directament amb ella aquí.

, , , ,

Entrevista a l’Alba del Cid

 

 

Dóna’ns un parell de dades autobiogràfiques

Fa uns anys que vaig tornar a la psicoteràpia clínica, després d’haver-me llicenciat fa 25 anys. Ha estat després d’una trajectòria de treball social, de viure a diferents països, de practicar teràpies manuals, treball personal i la criança de les meves 3 filles. Això representa una arribada a foc lent, honesta i amb una perspectiva diversa. Ara puc reconèixer això com una riquesa en la meva trajectòria i agrair que hagi estat així i no de cap altra manera.

Sóc descendent d’una línia generacional de mares i pares grans que m’enllacen amb el legat dels supervivents de la postguerra, i àvies de principis del segle XX, la vida rural, el servei i la força del treball per tirar-ho tot endavant i no tenir accés a l’educació i a les llibertats. Em trobo amb un gran saber que vull transmetre a les meves filles de forma intuïtiva i informada, el que trobo que és una gran responsabilitat i repte. Aquesta és una dada que em defineix en la meva essència i la forma de veure el món amb humilitat i certesa.

Quins fets han contribuït a portar-te de tornada a la psicoteràpia?

Per mi tornar a la psicoteràpia ha estat com tornar a casa després d’un llarg període de recerca a fora amb les vivències personals per trobar la meva línia de treball i llavors poder formar-me de forma pràctica havent pogut donar significat als continguts. Per una altra banda el treball personal des de diferents mirades m’ha ajudat a entendre que ja estava preparada per acompanyar, sostenir, contenir processos emocionals. Això ho sentia molt diferent quan em vaig llicenciar i ara entenc que tot el que he fet anteriorment m’ha preparat per ser la terapeuta que sóc.

Potser el fet que més m’ha condicionat per a treballar en psicoteràpia ha estat el fet d’esdevenir mare. Ha estat per a mi una revolució per a trobar el tipus de part, alletament, criança i educació que volia oferir a les meves filles, i cada maternitat m’ha anat definint més la trajectòria. He après de l’educació lliure o viva el valor del respecte i l’escolta incondicional que per mi és fonamental en l’acompanyament terapèutic. De la reflexologia podal infantil he pogut aprendre el canvi de concepte de la salut i la importància de la responsabilitat i consciència personal en els processos de canvi. De la meva trajectòria com a doula he pogut aprendre a donar suport i a ESTAR amb l’altre sense haver de fer res. L’altra gran cosa que m’ha ensenyat la maternitat ha estat travessar les meves crisis per a afrontar les meves vulnerabilitats amb el desig de fusionar-me i diferenciar-me de les meves filles, a l’hora de posar els límits, a l’hora d’acceptar el que no podia donar com a mare i el que sí. Els contextos en els quals intentava conciliar sense aconseguir-ho em van anar apropant com en una espiral en un camí fràgil del qual n’he sortit enfortida. Cada vegada que m’he exposat, he demanat, he intentat coses, he anat pujant en aquesta espiral de solidesa que ha donat els seus fruits. Aquests fruits són la terapeuta que sóc ara en el lloc que ocupo a Matriusques.

 Com hi has arribat a Matriusques?  Quina és la teva aportació en aquest projecte?

A la Cristina la vaig conèixer per casualitat fa 4 anys quan volia oferir un taller de massatge infantil i va ser com que tot em portava en aquesta direcció; els seus tallers “les Veus que hi ha dins d’una mare” em semblava un tema que havia pensat moltes vegades, m’agradava el plantejament inicial que prenia Matriusques i trobar-me amb la Cristina va ser el factor definitiu de sentir-me molt connectada amb la seva mirada a la psicoteràpia, a la criança i a la vida. Des que ens vam conèixer va obrir-me de forma molt generosa tots els espais per conèixer l’equip de llavors en el 2017 i a compartir i créixer plegades. Aquesta afinitat personal amb ella i la resta de l’equip crec que és una de les fortaleses d’aquest projecte i es transpira a la web i en la qualitat, sincronia i congruència del nostre treball. M’encanta estar en un equip en el qual treballem juntes, supervitzem i fem trobades de creixement personal plegades, ens donem suport i un constant intercanvi de recursos.

Sóc especialista en Psicologia Perinatal, en la que m’he format per l’acompanyament emocional de la maternitat des del desig de ser mare o pare fins a l’acompanyament en la criança. Puntualitzo que en l’acompanyament en la criança em refereixo en els primers anys, l’etapa infantil i l’adolescència i adultesa, tot i que això darrer no està inclòs en la Psicologia Perinatal. Penso que s’és mare o pare sempre i hi ha etapes del cicle vital. Ara que sóc mare d’adolescents me n’adono com n’és de necessari l’acompanyament en la crisi vital de la maduresa criant adolescents.

També m’he format en l’abordatge del Processament Adaptatiu de la Informació pel neuroprocessament del trauma, amb EMDR. Això es tradueix com un abordatge progressiu de situacions del passat que encara afecten en la vida actual; bé poden ser els grans traumes de tipus trastorns postraumàtics o petites carències que per l’edat de la persona, en la infantesa o períodes pre-verbals, es va tenir una vivència de tenir la integritat física en perill. EMDR, parla d’un tipus d’estimulació amb el moviment bilateral dels ulls per al reprocessament del trauma, però més enllà d’una tècnica és una perspectiva d’abordatge progressiu molt complet.

En quines corrents terapèutiques et trobes més còmoda i quines són les més eficaces segons la teva experiència?

Em trobo còmoda en la Psicoteràpia Humanista doncs amb el meu bagatge em permet integrar diferents perspectives. Per mi el tacte i la perspectiva corporal que he après com a reflexòloga poden ser recollits en aquesta corrent, la perspectiva existencial i espiritual del meu bagatge comunitari i de treball personal també està recollit. La  pedra angular, en la Psicoteràpia Humanista és la importància de la relació terapèutica com l’eina més eficaç per a sanar i ajudar a créixer a la persona. La relació ofereix la seguretat, acceptació, respecte i la meva presència perquè la persona pugui anar fent els passos per a responsabilitzar-se del seu procés i fer els canvis pertinents. Aquesta seguretat permet a la persona anar a recordar experiències més difícils del passat que afecten en la forma que es relacionen en el present i en les sessions. Penso que això permet un canvi progressiu i profund que altres abordatges terapèutics no hi arriben. El treball d’acompanyament en  Processament Adaptatiu de la informació amb EMDR, ofereix una estructura que permet conduir les sessions al lloc que necessita la persona.

Què pot aportar la Reflexologia Podal i el Massatge Infantil en la pràctica psicoterapèutica?

Sempre he pensat que el tacte i el seu poder, el poder de tocar, és un do que tenim totes les persones i es posa en marxa en totes les nostres relacions i en especial quan esdevenim mares. El fet de formar a famílies en massatge infantil va estar el que em va permetre escoltar de veritat als altres, descentrar-me i créixer per adonar-me del poder i la confiança del tacte. Això és un aprenentatge que intento transmetre en les sessions de mares o pares amb problemes de vincles amb els fills, és com una oscil·lació sanadora de centrar-se com a mare en el que és meu per descentrar-se del que necessita l’infant o la parella.

La reflexologia i la connexió amb els propis peus per a mi és una forma d’apropar-me a la persona en les seves arrels, i poder connectar cos i ment per poder ajudar a ESTAR més present en les sessions i ajudar a focalitzar-se en el present. De vegades uns tocs als peus poden ser crucials per portar a la persona a la terra i ajudar-la a mirar a dintre.

Amb tot això què t’ensenya la teva feina?

La meva feina m’ensenya a CONFIAR, a descentrar-me per créixer i a desenvolupar una vocació de tota la vida.

Què t’emociona?

M’emociona ser testimoni de tants processos de canvi i veure a les persones escoltar una veu interna de confiança quan a la vegada tenen la certesa que res canvia. Aquests moments tan subtils amb un gest, amb una emoció o amb un veure com posen paraules i donen sentit a la seva situació m’emociona.

Quin llibre recomanes als teus pacients?

Depèn, d’entre tots els que recomano,  destaco “Educar para ser” de Rebeca Wild pensant en famílies o futures famílies. Va ser un llibre que em va revolucionar en tots els sentits fa 15 anys. I com ajuda terapèutica m’agrada “Teràpia del Self” de Jay Earley.

Quin desig posaries en una ampolla?

El fet de poder seguir fent el que més m’agrada que és fer psicoteràpia d’una forma fluida, aprenent de cada experiència, estant allà on em necessiten.

 

Si vols saber més sobre allò que fa l’Alba del Cid dins del projecte Matriusques, pots mirar el seu perfil professional aquí, i també pots demanar una entrevista gratuïta directament amb ella aquí.