, , , , ,

Entrevista a Jose Angulo

 

 

(lee el texto en castellano 👇🏽👇🏽👇🏽👇🏽)

Qui és en José Angulo en poques paraules?

La meva major motivació a la vida sempre ha estat conèixer les veritats de l’ésser humà i del món, les veritats que pel fet de ser-ho, habitualment romanen amagades o adopten altres formes…per això m’agrada definir-me sobretot com un Cercador de la Veritat o un Pelegrí darrere dels seus passos…

 

Ens dónes alguna dada de la teva història personal que sigui significatiu?

Bé, sincerament sento que si ja venia a aquest món amb el “segell” de sentir-me un cercador, la meva trajectòria de vida va acabar de fer la resta: la veritat és que sempre m’he estat movent molt d’un lloc a un altre. , De nen vaig viure a Santa Cruz de Tenerife, Bilbao i Cadis (per aquest ordre) i ja de més gran,  a València, Barcelona i últimament per Guipúzcoa…també he procurat viatjar per “on aquí fos” tot el que he pogut: com es podrà deduir em fascina conèixer món i omplir-me d’impressions de tota mena…de quiet crec que només en puc estar quan dormo i medito (jeje).

 

Què et va motivar a estudiar i exercir la professió de psicòleg?

Amb aquesta mateixa motivació vital de saber, conèixer, comprendre, trio els estudis i la professió de psicòleg, i sento una gran satisfacció quan veig que puc bolcar en accions concretes a través de l’ajuda als altres tot aquest impuls de vida i transcendent que sento, i és per això que sol cal dir allò que lo professional i lo personal són el mateix Camí per a mi…I del que he presuna especial consciència en els últims anys és que allò essencial de la vida, els nostres aprenentatges, el nostre “ser millors persones”, la nostra capacitat amorosa…es manifesta en i gràcies als nostres vincles, és des d’aquí que d’un temps fins ara m’enfoco especialment a abordar les dependències emocionals, la sexualitat i el propòsit personal.

 

T’emmarques en algun corrent determinat dins de la psicoteràpia?

Es podria dir que dins de la psicoteràpia corporal en general, és clar que a través del cos la persona pot prendre una major i millor consciència del seu món emocional, i per tant acabar conduint-se millor en la seva vida. També resulta molt útil aquest acostament per a l’abordatge de traumes i bloquejos emocionals. Però la meva base és fonamentalment transpersonal, en els processos de psicoteràpia aquesta dimensió de l’ésser humà sempre apareix d’alguna o una altra manera, ben manifestada en els diferents vincles o relacions significatives (parella, família…) o bé en la professió, tot allò que té a veure amb el que volem i com volem SER i ESTAR de debò en les nostres vides, on volem arribar, els nostres projectes, les nostres necessitats més íntimes, els nostres propòsits…i tot això requereix mirar-ho amb la deguda pausa perquè t’hi jugues la teva felicitat.

Però en definitiva, més enllà de les corrents, les teories i les pràctiques, per  mi, et situïs on et situïs, has de ser conscient que SER terapeuta significa SER un instrument, el més afinat possible de tal forma que sigui com sigui la “tecla” que toqui la persona amb tu soni de la forma adequada, en aquest cas la més beneficiosa possible per a ella.

 

Tens alguna clau en aquest sentit?

Si existeix alguna clau o claus, tinc molt clar a hores d’ara que per a mi es troben en el vincle terapèutic, literalment tot el que ocorre es dóna “aquí dins”: l’escolta, la mirada (en el sentit de la Consideració, el Respecte, la Dignitat i l’Afecte que li ofereixes a la persona), la comprensió, l’empatia…tot això i més, està molt per sobre de qualsevol corrent, tècnica o estratègia terapèutica, perquè ben utilitzat és el que realment “sana” o ajuda a desbloquejar i transformar.

I és per això que crec que la principal responsabilitat d’un terapeuta no sols és formar-se i lliurar-se en el seu treball, és sobretot desenvolupar-se com a persona i evolucionar en aquest sentit el més conscientment possible, i cuidar-se, de la manera que només un@ el pot fer amb si mateix@, només llavors crec jo, es trobarà en la millor disposició per a oferir a l’altre el millor de si mateix@ i convertir-se en aquest afinat instrument.

 

I com arribes a Matriusques?

Doncs primer que res amb moltes ganes, força i il·lusió després d’una dura etapa en solitari…conec a la Cristina Salvia des dels meus inicis a Barcelona i em consta, perquè he treballat amb ella en viu i en directe, que no sols és una gran professional sinó millor persona encara.quest projecte que ha parit em sembla tan necessari com preciós, i crec que a més de la meva experiència professional que ja abarca tres dècades, puc aportar una cosa valuosa des de la meva condició d’home i havent viscut 2 divorcis i la paternitat de 2 fills.

 

I estàs treballant actualment en aquestes àrees, oi?

Així és, en relacions de parella i sexualitat, i en el propòsit personal des d’una dimensió més transpersonal.

En les primeres, a més de tractar amb tot allò que està bloquejant, faig èmfasi en les claus que construeixen i mantenen una relació de la manera més sana possible, i això té molt a veure amb disposar tant d’espais propis com comuns en un adequat equilibri, així com una sexualitat segura, respectuosa i coherent amb els valors de cadascun i al mateix temps oberta a l’experimentació i al plaer.

 

I pel que fa a l’home?

Perquè resulta obvi que corren temps en els quals tot el suport i l’orientació que se li pugui oferir  als homes són pocs. S’ha parlat molt de la crisi d’identitat masculina que portem vivint fa ja un temps considerable, i sóc dels quals pensa i sent que encara ens trobem en plena reconstrucció d’aquesta identitat, i encara que es van arribant  alguns emergents clars i definits que apunten cap a un model d’home més manifestament amorós i conscient de la seva vulnerabilitat, crec que encara no hi ha un clima de suficient permís social i personal per a abordar en aquest camí de redefinició tots aquells aspectes diguem més ombrívols de l’home, però que sempre ens han acompanyat d’alguna manera, i amb això em refereixo sobretot a les nostres tendències agressives, violentes, destructives i autodestructives. Per tant, a la meva manera de veure, una bona feina terapèutica amb els homes passa també per contemplar i tenir molt en compte sense cap mena de tabús aquests aspectes.

 

Què t’emociona?

Realment, hi hauna infinitat de situacions que en suma signifiquen el meu amor per la vida: un nen acariciant tendrament un gos, un passeig per un bosc i escoltar un profund silenci, els riures i les mirades de dos amants, la brisa i l’olor d’una albada al costat de la mar, una posta de sol…i com dic el llarg etcètera es perd en l’horitzó…

Per descomptat el que m’emociona també té a veure amb el meu treball a Matriusques, i també m’emocionen bastant les mostres d’amor entre homes, particularment entre pares i fills.

 

Quin és el llibre que més recomanes als teus pacients?

No sóc dels que solen recomanar molts llibres. Crec que sóc més pràctic (i més en la societat en la qual vivim), més aviat tendeixo a recomanar pel·lícules, a més perquè de sempre he estat un gran aficionat al cinema, i de fet cinema i psicologia es compatibilitzen a la perfecció, en la meva manera de veure.

Però últimament en treballar més a prop amb la psicologia masculina, solc recomanar: “El camí de l’home superior” de David Deida. En el treball amb l’home en particular i amb la parella en general, aquest autor i tot el que transmet és una de les meves principals fonts d’inspiració.

 

Quin desig posaries dins d’una ampolla?

Imaginant-me que aquest missatge podria arribar a les generacions esdevenidores o Déu sap quan, deixaria alguna cosa que es pogués entendre universalment d’alguna manera, alguna cosa així com algun tipus d’impregnació energètica, com un encanteri màgic o una espècie de geni de la llàntia meravellosa portador del missatge. Així, es podria rebre i comprendre amb total claredat, que el més important en la vida és l’amor, pels nostres semblants, per tots els éssers vius, per la naturalesa sencera i en definitiva per tot el que ens envolta, absolutament tot, fins a la cosa més insignificant mereix la nostra atenció i el nostre profund respecte i cura.

 

ENTREVISTA A JOSE ANGULO

¿Quién es José Angulo en pocas palabras?

Mi mayor motivación en la vida siempre ha sido conocer las verdades del ser humano y el mundo, las verdades que por serlo, habitualmente permanecen escondidas o adoptan otras formas…por eso me gusta definirme sobre todo como un Buscador de la Verdad o unPeregrino tras sus pasos…

 

¿Nos das algún dato de tu historia personal que sea significativo?

Bueno, sinceramente siento que si ya venía a este mundo con el “sello” de sentirme un buscador, mi trayectoria de vida terminó de hacer el resto: lo cierto es que siempre me he estado moviendo mucho de acá para allá, de niño viví en S/C de Tenerife, Bilbao y Cádiz (por este orden) y ya de mayor por Valencia, Barcelona y últimamente por Gipuzkoa…también he procurado viajar por “ahí fuera” todo lo que he podido, como se podrá deducir me fascina conocer mundo y llenarme de impresiones de todo tipo…quieto creo que solo puedo estar cuando duermo y medito (jeje) 

 

¿Qué te motivó a estudiar y ejercer la profesión de psicólogo?

Con esta misma motivación vital de saber, conocer, comprender, elijo los estudios y la profesión de psicólogo, siento una gran satisfacción cuando veo que puedo volcar en acciones concretas a través de la ayuda a los demás todo ese impulso de vida y trascendente que siento, y es por eso que suelo decir aquello de que lo profesional y lo personal son el mismo Camino para mí…tomando además una especial conciencia en los últimos años que lo esencial de la vida, nuestros aprendizajes, nuestro ser mejores personas, nuestra capacidad amorosa…se manifiesta en y gracias a nuestros vínculos, es desde ahí que de un tiempo hasta ahora me enfoco especialmente en abordar las dependencias emocionales, la sexualidad y el Propósito Personal.

 

¿Te enmarcas en alguna corriente determinada dentro de la psicoterapia?

Se podría decir que dentro de la psicoterapia corporal en general, es claro que a través del cuerpo la persona puede tomar una mayor y mejor conciencia de su mundo emocional, y por tanto acabar conduciéndose mejor en su vida. También resulta muy útil este acercamiento para el abordaje de traumas y bloqueos emocionales. Pero mi base es fundamentalmente transpersonal, en los procesos de psicoterapia esta dimensión del ser humano siempre aparece de alguna u otra manera, bien manifestada en los diferentes vínculos o relaciones significativas (pareja, familia…) o bien en la profesión, todo aquello que tiene que ver con lo que queremos y cómo queremos SER y ESTAR de verdad en nuestras vidas, a donde queremos llegar, nuestros proyectos, nuestras necesidades más íntimas, nuestros propósitos…y todo ello requiere mirarlo con el debido detenimiento porque te juegas tu felicidad (jeje).

Pero en definitiva, más allá de las corrientes, las teorías y las prácticas, para mí te sitúes donde te sitúes, has de ser consciente que SER terapeuta significa SER un instrumento, lo más afinado posible de tal forma que sea cual sea la “tecla” que toque la persona contigo suene de la forma adecuada, en este caso la más beneficiosa posible para ella. 

 

¿Tienes alguna clave en este sentido?

Si existe alguna clave o claves, tengo muy claro a estas alturas que para mí se encuentran en el vínculo terapéutico, literalmente todo lo que ocurre se da “ahí dentro”, la escucha, la mirada (en el sentido de la Consideración, el Respeto, la Dignidad y el Cariño que le ofreces a la persona), la comprensión, la empatía…todo eso y más, está muy por encima de cualquier corriente, técnica o estrategia terapéutica, porque bien utilizado es lo que realmente “sana” o ayuda a desbloquear y transformar.

Y es por eso que creo que la principal responsabilidad de un terapeuta no solo es formarse y entregarse en su trabajo, es sobre todo desarrollarse como persona y evolucionar en este sentido lo más conscientemente posible, y cuidarse, de la manera que solo un@ lo puede hacer consigo mism@, solo entonces creo yo, se encontrará en la mejor disposición para ofrecer al otro lo mejor de sí mism@ y convertirse en ese afinado instrumento.

 

¿Y cómo llegas a Matriusques?

Pues primero que nada con muchas ganas, fuerza e ilusión tras una dura etapa en solitario…conozco a Cristina Salvia desde mis inicios en Barcelona y me consta que no solo es una gran profesional sino mejor persona aún, este proyecto que ha parido me parece tan necesario como precioso, y creo que además de mi experiencia profesional, puedo aportar algo valioso desde mi condición de hombre y habiendo vivido 2 divorcios y la paternidad de 2 hijos.

 

¿Y estás trabajando actualmente en estas áreas, verdad?

Así es, en relaciones de pareja y sexualidad, y en el Propósito personal en una dimensión más transpersonal.

En las primeras además de tratar con todo aquello que está bloqueando, hago énfasis en las claves que construyen y mantienen una relación lo más sana posible, y esto tiene mucho que ver con disponer tanto de espacios  propios como comunes en un adecuado equilibrio, así como una sexualidad segura, respetuosa y coherente con los valores de cada uno y al mismo tiempo abierta a la experimentación y al placer

 

 ¿Y en lo que se refiere al hombre?

Pues resulta obvio que corren tiempos en los que todo el apoyo y la orientación que se le pueda brindar al hombre son pocos. Se ha hablado mucho de la crisis de identidad masculina que llevamos viviendo hace ya un tiempo considerable, y soy de los que piensa y siente que aún nos encontramos en plena reconstrucción de esta identidad, y aunque se vienen dando claros emergentes que apuntan hacia un modelo de hombre más manifiestamente amoroso y consciente de su vulnerabilidad, creo que aún no hay un clima de suficiente permiso social y personal para abordar en este camino de redefinición todos aquellos aspectos digamos más sombríos del hombre, pero que siempre nos han acompañado de alguna manera, y con esto me refiero sobre todo a nuestras tendencias agresivas, violentas, destructivas y autodestructivas. Por tanto, a mi modo de ver, un buen trabajo terapéutico con el hombre pasaría también por contemplar y tener muy en cuenta sin ningún tipo de tabúes estos aspectos.

 

¿Qué te emociona?

Pues realmente pueden ser infinitud de situaciones que en suma signifiquen mi amor por la vida… un niño acariciando tiernamente un perro, un paseo por un bosque y sólo, escuchar un profundo silencio, las risas y las miradas de dos amantes, la brisa y el olor de un amanecer junto al mar, una puesta de sol… y como digo, el largo etcétera se pierde en el horizonte…

Desde luego tiene que ver con mi trabajo en Matriusques, pero también me emocionan bastante las muestras de amor entre hombres, particularmente entre padres e hijos.

 

¿Cuál es el libro que más recomiendas a tus pacientes?

Sinceramente no soy de los que suelen recomendar muchos libros, siendo más práctico (y más en la sociedad en la que vivimos), más bien tiendo a recomendar películas, además porque de siempre he sido un gran aficionado al cine, y de hecho cine y psicología compatibilizan a la perfección a mi modo de ver.

Pero últimamente al trabajar más de cerca con la psicología masculina, he solido recomendar: “El camino del hombre superior” de David Deida. En el trabajo con el hombre en particular y con la pareja en general, este autor y todo lo que transmite es una de mis principales fuentes de inspiración.

 

¿Qué deseo podrías dentro de una botella?

Imaginándome que ese mensaje podría llegar a las generaciones venideras o Dios sabe cuando, dejaría algo que se pudiera entender de alguna manera universalmente, algo así como algún tipo de impregnación energética, como un hechizo mágico o una especie de genio de la lámpara maravillosa portador del mensaje, así, se podría recibir y comprender con total claridad, que lo más importante en la vida es el amor, por nuestros semejantes, por todos los seres vivos, por la naturaleza entera y en definitiva por todo lo que nos rodea, absolutamente todo, hasta la cosa más insignificante merece nuestra atención y nuestro profundo respeto y cuidado.

/1 Comment/per
, , , ,

EL VALOR DEL TREBALL PSICOTERAPÈUTIC EN TEMPS DE PANDÈMIA

En aquests temps de pandèmia estan sorgint nombroses iniciatives d’ajuda psicològica voluntària, per part de professionals i per part de persones amb bones intencions. Però una cosa és contenir l’impacte de la situació d’emergència i una altra molt diferent, és realitzar un procés psicològic de qualitat.

I per la meva condició professional, penso que és fonamental poder oferir espais de qualitat d’atenció psicoterapèutica. Actualment, gràcies als formats on-line ens és possible. I per la llarga experiència que disposem, altament efectiu.

A dia d’avui, la situació és altament demandant per a tothom:

  • Estem vivint una situació que ens obliga a aturar-nos. Amb totes les conseqüències que això comporta i que són particulars per cadascú.
  • Estem intentant compartimentar el nostre espai al pis per poder anar a treballar, ajudar a fer els deures als nostres infants o fer tot el que fèiem per trobar-nos i estar en forma on-line… Potser a l’altra banda del pis hi ha un buit, o hi ha un nadó que plora, o un veí que té la música molt alta.
  • Estem intentant organitzar la nostra rutina amb la pressió externa de seguir produint de la mateixa manera en un espai inadequat, amb problemes a la xarxa o amb la pressió de no tenir una feina i no poder-se posar un horari i anar perdent les ganes de moure’ns.
  • Hem de canviar prioritats, replantejar moltes coses, i prendre decisions sobre un terreny que està en canvi continu.
  • I també hi ha les persones que viuen en primera línia la pressió assistencial, l’aïllament de patir la malaltia, o la pèrdua/malaltia d’una persona estimada.

Per aquestes característiques, és una situació que dispara moltes emocions i pot ser que ara tu també estiguis experimentant algun dels items d’aquesta llista, i

  • temis per la teva salut o integritat física,
  • experimentis dificultats socials i de família,
  • es despertin dols de la vida que portaves
  • es generin dols inesperats: de les persones que hem perdut, dels projectes o feines aturades, la culpa del que pateix a primera línia
  • augmentin les conductes de control.
  • rebutgis les mesures que s’han pres per abordar la crisi sanitària

Tots aquests símptomes tenen a veure amb una situació que encara no sabem quan acaba i per tant, no podem portar la nostra ment a un espai de seguretat post-traumàtica. Quan es tracta de catàstrofes naturals, se sap que un cop passat l’event, tot queda en calma i es pot començar a curar i a reconstruir. Les característiques de la crisi actual fan que els nostres recursos psicològics naturals no es puguin establir en aquest espai de seguretat psicològica, imprescindible per a poder transitar les fases de reconstrucció.

Jo t’animo a utilitzar tots els serveis d’emergència que vagin sortint però també vull que sàpiguis que hi ha certes situacions en què és fonamental rebre l’ajuda psicològica professional pertinent per a poder contenir, sostenir i reparar, com són:

 Quan s’estava en un procés de psicoteràpia...ara es pot reemprendre on-line.  Cal continuar amb tots els processos de psicoteràpia ja iniciats doncs en aquest moment es reobren moltes ferides.
Quan el fet d’anar a comprar, portar la rutina de protecció, neteja….. Ens supera i sentim sensacions constants d’angoixa i por més enllà de fer el que pensem que és correcte. Un espai per a calmar aquestes sensacions és fonamental.
Quan la convivència o conciliació familiar es fa difícil i ens costa trobar un espai amb nosaltres mateixes, tenim una pressió 24 hores i ens costa dormir i llevar-nos descansades.
Quan ens sentim culpables per no poder ajudar, o per estar afectats pel coronavirus, o per no haver-ho passat, o per no estar ajudant prou.
Por per poder emmalaltir o morir o que els passi alguna cosa als nostres familiars.
Angoixa per haver d’afrontar una jornada laboral amb una contínua exposició al virus.
La pèrdua d’éssers estimats sense poder compartir i viure el dol amb els rituals i serveis de suports necessaris.
Por a transmetre la malaltia o l’angoixa per la situació als nostres infants o durant l’embaràs.
Pèrdua de l’activitat laboral sense perspectiva de poder recuperar la feina o la capacitat econòmica de sostenir-se després del confinament.

Totes aquestes experiències són comuns en molts de nosaltres però l’indicador per demanar ajuda psicològica professional és que el nostre funcionament diari es va afectant amb pèrdua de la son, la gana, la capacitat de gaudir, els pensaments intrusius, flashbacks, angoixa, i sensació de no poder respirar, entre altres coses.

També cal demanar ajuda professional quan després de les sessions d’emergència les sensacions de malestar perduren i es necessita suport
continuat que sostingui el nostre malestar fins al final.

Cal per això una ajuda de qualitat i en un marc professional (en l’àmbit privat o públic) que es pugui perllongar en el temps i donar espai a totes les emocions que es desperten.

Cal una atenció psicoterapèutica de qualitat reconeguda i remunerada com a necessitat de primera línia al costat dels serveis mèdics, amb formació en emergència i reprocessament de trauma i a més a més i de forma complementària, tota l’ajuda voluntària que calgui per escoltar i acompanyar de forma no professional. De la mateixa manera que calen metges especialitzats en malalties respiratòries per atendre a les víctimes del coronavirus i personal de suport d’altres especialitats que complementen la feina dels sanitaris.

És important obrir espais d’acompanyament psicoterapèutic d’intervenció primerenca que es dirigeixen al creixement post-traumàtic, això vol dir, processos que continuïn fins després del confinament, que treballin la contenció i els recursos personals per a afrontar les necessitats actuals i que puguin treballar la REPARACIÓ per a poder processar el que representa aquest període de confinament en les seves vides i totes les ferides de dols i pèrdues anteriors.

La diferència entre un servei d’emergència voluntari i una ajuda psicològica professional de reparació és que en la relació terapèutica d’un professional,

  • Es crea un vincle terapèutic en un espai de seguretat (això requereix temps).
  • El professional té un treball personal fet i suport de supervisió.
  • Es manté en el temps.
  • Ajuda a la reparació i no només a la contenció.
  • Té la formació tècnica que li ofereix “potència terapèutica” per a processar les experiències traumàtiques presents i les que es reobrin del passat.

Aquest creixement permetrà un enriquiment personal amb una nova perspectiva interna. Amb una intervenció que acompanyi aquest procés es pot prevenir i consolidar aquesta sensació de seguretat interna que va més enllà de la incertesa externa en la qual ens trobem.

 

Alba del Cid, autora de l’article i membre de l’equip de Matriusques, té una trajectòria professional de 25 anys acompanyant a persones en situacions de vulnerabilitat, dins de l’àmbit de la intervenció social, i en especial refugiats/des. Actualment es dedica a acompanyar el període perinatal, la maternitat i la criança amb eines de neuroprocessament del trauma (EMDR) i perspectiva sistèmica. Té formació i experiència en intervenció primerenca en situacions d’emergència.

 

Esperem els teus comentaris.

/0 Comments/per
, , , ,

De parella a família

(lee el texto en castellano 👇🏽👇🏽👇🏽👇🏽)

ELS REPTES 

Vols créixer com a persona? Vols conèixer-te profundament i evolucionar en aquells aspectes que tens tranquil·lets a la zona de confort? No cal que facis una volta al món, un backpacking per l’Índia o pels Andes. Hi ha una manera que és relativament més fàcil, més barata i té una menor petjada ecològica: busca, troba i crea una relació de parella. 

Les relacions personals íntimes són el terreny de joc que activa els records d’experiències viscudes que ens han format i conformat com a persones. En tot allò que ens passa i tot allò que fem amb la parella hi podrem veure reflectits la manera en què hem après a relacionar-nos i per tant, a viure i sobreviure. Els éssers humans sobrevivim en tant que ens relacionem i per això, les relacions seran el nucli de la nostra vida. Com ens apropem a l’altre? com ens en protegim? com el busquem? com el rebutgem? com l’ataquem? quin equilibri trobem en els intercanvis? necessito que l’altre faci un pas per a jo fer-ne un altre? confio, no confio? m’obro, em tanco? dono? rebo més del que dono o menys? en quin grau em permeto necessitar a l’altre? i així fins a l’infinit… la parella, en tant que relació íntima, és un gran laboratori on poder observar-te en tots aquests aspectes per a comprendre la teva naturalesa i aventurar-te a explorar-la tan profundament com vulguis en el teu viatge interior. 

Però, i si no en tens prou? I si vols créixer encara més, descobrint tots aquells aspectes que estan a l’ombra més invisible, tot allò que pensaves que ja tenies superat i que segurament li faltava una nova tongada de “posar cera, polir cera” al teu ésser? No cal que facis un màster d’hipnosis, ni una formació Gestalt, ni viatgis a l’Amazònia profunda. També hi ha una manera natural i a l’abast, que en aquest cas pot resultar més o menys fàcil, segur que serà més cara i menys rendible que un màster i tindrà un fort impacte sobre l’escorça terrestre: tingues descendència.

La resposta a les preguntes que he formulat més amunt o les que puguin sorgir en cada família no es donen com un sol enunciat verbal, integrat i adult: “Perdona, carinyo és que quan em telefones cada dia per parlar, em tanco i desapareixo perquè sento un cert ofec i busco espais per a respirar fins que torno a sentir que tinc ganes d’estar amb tu” o bé “ai, ho sento, se m’ha oblidat de dir-te que em costa moltíssim confiar en les persones que diuen que m’estimen perquè he après que també poden fer mal i em vull protegir del dolor que sento, que és igual al que vaig sentir en la meva infància amb els que em cuidaven”. 

És evident que això no succeeix així d’ortopèdic ni a casa dels terapeutes més avançats, ni dels meditadors més consagrats. Com succeeix, doncs? Amb comportaments: el que sent que necessita aire, desapareix i el que vol contacte, insisteix. I el que vol i no vol, s’apropa i s’allunya fent que l’altre, es quedi desorientat/da. La comunicació es realitza en la vida a través dels comportaments que tenim. A través d’aquests comportaments, repetim allò que vam aprendre a fer en les nostres primeres interaccions i va funcionar. Per això costa tant de canviar, perquè allò que vam fer un cop i va funcionar, ho repetirem fins i tot quan ja no funcioni.

El que marca quin tipus de comportament tenim en una situació determinada serà l’estat fisiològic intern, que pot ser de tres tipus:

  • quan estem en una situació coneguda, segura, estem relaxats i tindrem comportaments dirigits a estar bé i a estar bé amb els altres. 
  • quan percebem algun tipus de demanda o perill extern, s’activa la part que s’encarrega de resoldre els problemes o de fugir-ne. 
  • si la situació és tan crítica que sentim que no podem fer res per escapar-ne, ens quedem paralitzats, com si allò no anés amb nosaltres, fora de joc. 

Com a éssers vius, tenim un llegat de la saviesa biològica més afinada per a adaptar-nos al nostre medi. I el sistema nerviós està contínuament atent codificant la informació de l’entorn per a assegurar la supervivència. Segons el que interpretem de l’entorn, s’activaran uns tipus de respostes o uns altres.

 

ELS CANVIS 

Així que ens trobem en aquell punt que has assumit el gran repte (amb més o menys consciència) i et trobes que la teva vida canvia de soca-rel (passa exactament allò que ja t’havien avisat i que tu no sabies de què parlaven). I en menys d’un any, tens grans canvis en lo professional i lo laboral, t’has de reubicar en la família extensa, en les amistats… les prioritats, l’economia, els espais, els horaris, els hàbits que es capgiren i si ets la gestant, et canvia la forma del cos, la gana, la digestió, el son i la son, la calor, el pipi, els pits, els cabells, la cara, la talla de la roba i de les sabates i així seguiríem fins arribar a descriure el TOT.

La demanda adaptativa de la situació és tan gran que dispara la part que s’encarrega de resoldre els problemes, la que posa la màquina en moviment: el cor s’accelera, la respiració és més ràpida i entretallada, la visió s’enfoca i diu som-hi! L’adrenalina es converteix en un combustible imprescindible per a poder arribar a tot, per a poder prendre les mil i una decisions, que saps que és millor si són consensuades.

Des de la més petita decisió, com pot ser per exemple, si posem la vitamina K oral o intramuscular fins a altres decisions més importants, com el nom que portarà la criatura, els valors de cada membre de la parella es posen sobre la taula de diàleg. I cal que dins de la parella ja hi hagi una cultura del diàleg suficientment establerta per a poder sostenir l’allau d’acords que caldrà prendre.

Tenim, doncs, que a la mare li suposa una crisi personal de gran envergadura perquè ha d’adaptar-se a una nova vida que serà molt diferent de la seva vida anterior pel que fa a l’atenció que podrà oferir a les pròpies necessitats i a les que podia oferir als altres. Entre ells, a la parella.

A l’altra figura parental, també li suposa una crisi personal, que arriba de manera diferent però també l’afecta de manera molt profunda.

Hi afegim una diferència en el tempo adaptatiu entre els dos membres: si ets la que s’ha quedat embarassada, portaràs 9 mesos de transformació corporal, hormonal, cerebral quan arriba el moment de tenir el nadó en braços, però si no has gestat, no hauràs estat tan conscient de tota l’adaptació que ja estava fent l’altra i fins i tot et poden haver sorprès tots els preparatius que semblaven “innecessaris”.

Per tant, la parella passa de tenir aquesta fórmula

      (a + b)

a ser una família amb aquesta fórmula

      ((a) + ((b) + c))

On la mare està en crisi personal (b) i per tant, en revisió, la figura parental (a) també, i a més a més, apareix un nou membre, amb el/la qual la mare estarà fusionada en una díada (b + c).

El que veiem a la foto revelada són dues persones fent coses noves al voltant d’una persona nova, però al negatiu, hi veiem dues persones en una situació d’adaptació extrema a tots els nivells, que a vegades la viuen en connexió i a vegades, en solitari. 

Quan la maquinària adaptativa va fent la seva feina, l’adrenalina baixa de tant en tant i apareixen moments de descans, recuperació, plaer i de retrobament amb l’altre que alimenten la relació, però si la situació és desbordant, és possible que hi hagi una retirada cap endins, la congelació, on la relació perd força, perd vida. I les crisis adaptatives de dues persones es converteixen en una crisi de parella.

 

FER DE LA CRISI UNA OPORTUNITAT

S’ha obert la falla psicològica i les dues plaques tectòniques permeten observar el magma que hi ha a la profunditat. Estàs en un moment crucial per poder-te observar i et coneguis en aquesta situació límit. Tens a les teves mans l’oportunitat de descobrir en un nivell més profund de l’espiral tot allò que quedava pendent. 

Ara bé, per descobrir el tresor amagat hauràs de sortejar alguns obstacles, com per exemple: 

  • la creença que aquesta etapa ha d’estar amarada de felicitat i que “lo important és que esteu bé” i que tota la resta no és ni rellevant ni cal donar-li gaire atenció.
  • la por de que si et capbusses en la crisi personal i entres en les emocions de tristesa, puguis entrar en una depressió postpart o no puguis sostenir a la parella.
  • la por que si obriu espais de comunicació profunda us portarà a més distància si es destapen temes que estan pendents i amagats en l’obscuritat.

Si superes aquests impediments i prens el repte que t’arriba amb la vida, de convertir la crisi personal en una oportunitat, estàs fent un pas per a oferir-li a la parella el més autèntic i genuí de tu mateix/a. I el regal de descobrir-ho al seu costat. I fent això, a més a més, li ofereixes un espai per a que ell faci el mateix, si vol. 

L’altre adult ja era un mirall que sabia tocar els teus disparadors més coneguts. I el petit/a arriba per a tocar tots aquells que s’havien quedat en el terreny dels records sense nom. 

Els records pre-verbals, que s’experimenten quan el nadó és petit i demanda un contacte íntim i continu, arriben en forma de sensacions corporals inespecífiques perquè quan es van experimentar, encara no hi havia la capacitat de vincular l’experiència amb la paraula, les connexions neuronals no eren tan específiques com per a vincular experiència amb significat. Per tant, hi haurà moltes sensacions “velles conegudes” que no sabrem ben bé què ens passa. 

Augmentar la connexió amb tu mateix/a augmentarà la connexió amb l’altre. 

Quedar-se receptiu/va a totes aquestes sensacions, siguin plaenteres o displaenteres és la manera de créixer aprofitant la crisi personal. Fer-ho acompanyat, als braços de l’altre que crea un espai de seguretat per explorar les sensacions i donar-li un significat, la manera d’anar sanant tot allò que va quedar pendent. 

Obrir-te a sentir tot allò que està passant en aquest magma emocional, explorar les sensacions que apareixen, siguin del color que siguin, descobrint els significats que els has donat i que potser ara voldràs canviar. 

Permetre que l’altre adult sigui el teu sostenidor mentre tu augmentes la connexió amb tu mateix crea un vincle molt profund i compromès. I la parella s’enforteix gràcies a la crisi, que està sent transitada. 

I per fer això, en una situació d’alta demanda com la criança, cal que converteixis en comportaments reals aquells clàssics de tota la vida dels llibres d’autoajuda.

Són els vells trucs per a mantenir els mecanismes adaptatius en bon funcionament, per a que hi hagi més moments de trobada que de retirada, per a que s’obrin espais d’intimitat i connexió: 

  • posar molta atenció a les mostres d’afecte i de contacte: abraçar-se, acariciar-se, mirar-se als ulls.
  • expressar l’amor, el desig i la sexualitat tant sovint com es pugui: el contacte físic ajuda a la part del sistema nerviós que cura ferides.
  • ser suficientment organitzat i planificar els ritmes coordinadament amb les necessitats biològiques de tots els membres de la família.  
  • cuidar-te a tu i a l’altre al màxim: nutrició, descans, moviment, natura, plaer,
  • temps per a jugar: amb qui sigui. 
  • temps per a crear: el que sigui. 
  • temps per a estar amb tu mateix/a. A soles. 
  • temps per a fer coses i trobar-se amb altres persones, especialment, si es troben en una situació similar i poden empatitzar i saben acompanyar sense jutjar.
  • observar regularment (moltes vegades al dia) les sensacions corporals, especialment la de les plantes dels peus o la part posterior del cos, per a activar estats de recuperació i connexió amb un mateix i amb els altres. 
  • comunicar de manera autèntica, honesta i transparent com a exercici diari d’higiene relacional.

CRÉIXER EN INTIMITAT

Créixer en intimitat, lluny d’ideals i de falsos mites, atents a la realitat a través de l’observació de les sensacions corporals, apropar-se i aprendre a rebre la presència brillant de l’altre i a oferir la llum que encén els nostres ulls. Que les crisis siguin benvingudes i que siguin enfrontades amb coratge, i en la millor companyia!

AMOR CREIXENT

A Matriusques ens hem fet molt conscients de la necessitat d’acompanyar a les parelles que tenen fills petits durant aquesta múltiple crisi que és l’esdevenir família. Per això hem creat un programa per a parelles que volen millorar en els aspectes clau (Comunicació, Intimitat, Vulnerabilitat i Connexió) que poden ajudar a que la relació no només sobrevisqui, sinó que es converteixi en el gran eix de l’estructura familiar.

 

Si vols més informació, clica aquí per saber-ho tot sobre l'”Amor Creixent”.

Si el vols llegir en paper o en format on-line, adreçat a la revista “Viure en família” de l’Editorial Graó.

La il·lustració, ens l’ha fet Neus Mahiques, per a l’ocasió.

 

 

DE PAREJA A FAMILIA

LOS RETOS

¿Quieres crecer como persona? ¿Quieres conocerte profundamente y evolucionar en aquellos aspectos que tienes tranquilitos en la zona de confort? No hace falta que hagas una vuelta almundo, un backpacking por India o por los Andes. Hay una manera que es relativamente más fácil, más barata y tiene una menor huella ecológica: busca, encuentra y crea una relación de pareja.

Las relaciones personales íntimas son el terreno de juego que activa los recuerdos de experiencias vividas que nos han formado y conformado como personas. En todo aquello que nos pasa y todo aquello que hacemos con la pareja podremos ver reflejados la manera en que hemos aprendido a relacionarnos y por tanto, a vivir y sobrevivir. Los seres humanos sobrevivimos en tanto que nos relacionamos y por eso, las relaciones serán el núcleo de nuestra vida. ¿Cómo nos acercamos al otro? ¿cómo nos protegemos? ¿cómo lo buscamos? ¿cómo lo rechazamos? ¿cómo lo atacamos? ¿qué equilibrio encontramos en los intercambios? ¿necesito que el otro dé un paso para yo hacer otro? ¿confío, no confío? ¿me abro, me cierro? ¿doy? ¿recibo más de lo que doy o menos? ¿en qué grado me permito necesitar al otro? y así hasta el infinito…La pareja, en cuanto a relación íntima, es un gran laboratorio donde poder observarte en todos estos aspectos para comprender tu naturaleza y aventurarte a explorarla tan profundamente como quieras en tu viaje interior.

Pero, ¿y si no tienes bastante? ¿Y si quieres crecer todavía más, descubriendo todos aquellos aspectos que están en la sombra más invisible, todo aquello que pensabas que ya tenías superado y que seguramente le faltaba una nueva tanda de “poner cera, pulir cera” a tu ser? No hace falta que hagas un máster de hipnosis, ni una formación Gestalt, ni viajes a la Amazonia profunda. También hay una manera natural y al alcance, que en este caso puede resultar más o menos fácil, seguro que será más cara y menos rentable que un máster y tendrá un fuerte impacto sobre la corteza terrestre: ten descendencia.

La respuesta a las preguntas que he formulado más arriba o las que puedan surgir en cada familia no se dan como un solo enunciado verbal, integrado y adulto: “Perdona, cariño es que cuando me telefoneas cada día para hablar, me cierro y desaparezco porque siento cierto ahogo y busco espacios para respirar hasta que vuelvo a sentir que tengo ganas de estar contigo” o bueno “ay, lo siento, se me ha olvidado de decirte que me cuesta muchísimo confiar en las personas que dicen que me quieren porque he aprendido que también pueden hacer daño y me quiero proteger del dolor que siento, que es igual al que sentí en mi infancia con los que me cuidaban”.

Es evidente que esto no sucede así de ortopédico ni en casa de los terapeutas más avanzados, ni de los meditadores más consagrados. ¿Cómo sucede, pues? Con comportamientos: el que siente que necesita aire, desaparece y el que quiere contacto, insiste. Y el que quiere y no quiere, se acerca y se aleja haciendo que el otro, se quede desorientado/da. La comunicación se realiza en la vida a través de los comportamientos que tenemos. A través de estos comportamientos, repetimos aquello que aprendimos a hacer en nuestras primeras interacciones y funcionó. Por eso cuesta tanto cambiar, porque aquello que hicimos una vez y funcionó, lo repetiremos incluso cuando ya no funcione.

Lo que marca qué tipo de comportamiento tenemos en una situación determinada será el estado fisiológico interno, que puede ser de tres tipos:

  • cuando estamos en una situación conocida, segura, estamos relajados y tenemos comportamientos dirigidos a estar bien y a estar bien con los otros.
  • cuando percibimos algún tipo de demanda o peligro externo, se activa la parte que se encarga de resolver los problemas o de huir.
  • si la situación es tan crítica que sintamos que no podemos hacer nada para escapar, nos quedemos paralizados, como si aquello no fuera con nosotros, fuera de juego.

Como seres vivos, tenemos un legado de la sabiduría biológica más refinada para adaptarnos a nuestro medio. Y el sistema nervioso está continuamente atento codificando la información del entorno para asegurar la supervivencia. Según lo que interpretamos del entorno, se activarán unos tipos de respuestas u otros.

 

LOS CAMBIOS

Así que nos encontramos en el punto en que has asumido el gran reto (con más o menos conciencia) y te encuentras que tu vida cambia de raíz (pasa exactamente aquello que ya te habían avisado y que tú no sabías de qué hablaban). Y en menos de un año, tienes grandes cambios en lo profesional y lo laboral, te tienes que reubicar en la familia extensa, en las amistades… Las prioridades, la economía, los espacios, los horarios, los hábitos que se vuelven del revés, y si eres la gestante, te cambia la forma del cuerpo, el hambre, la digestión, el sueño y las ganas de dormir, el calor, el pipi, los pechos, el pelo,, la cara, la talla de la ropa y de los zapatos y así seguiríamos hasta llegar a describir el TODO.

La demanda adaptativa de la situación es tan grande que dispara la parte que se encarga de resolver los problemas, la que pone la máquina en movimiento: el corazón se acelera, la respiración es más rápida y entrecortada, la visión se enfoca y dice ¡manos a la obra! La adrenalina se convierte en un combustible imprescindible para poder llegar a todo, para poder tomar las mil y una decisiones, que sabes que es mejor si son consensuadas.

Desde la más pequeña decisión, como puede ser por ejemplo, si ponemos la vitamina K oral o intramuscular hasta otras decisiones más importantes, como el nombre que llevará la criatura, los valores de cada miembro de la pareja se ponen sobre la mesa de diálogo. Y hace falta que dentro de la pareja ya haya una cultura del diálogo suficientemente establecida para poder sostener la avalancha de acuerdos que se tendrá que tomar.

Tenemos, pues, que a la madre le supone una crisis personal de gran envergadura porque tiene que adaptarse a una nueva vida que será muy diferente de su vida anterior en cuanto a la atención que podrá ofrecer a las propias necesidades y a las que podía ofrecer a los otros. Entre ellos, a la pareja.

A la otra figura parental, también le supone una crisis personal, que llega de manera diferente pero también le afecta de manera muy profunda.

Añadimos una diferencia en el tempo adaptativo entre los dos miembros: si eres la que se ha quedado embarazada, llevarás 9 meses de transformación corporal, hormonal, cerebral cuando llega el momento de tener el bebé en brazos, pero si no has gestado, no habrás estado tan consciente de toda la adaptación que ya estaba haciendo la otra e incluso te pueden haber sorprendido todos los preparativos que parecían “innecesarios”.

Por lo tanto, la pareja pasa de tener esta fórmula

      (a + b)

a ser una familia con esta fórmula

      ((a) + ((b) + c))

Donde la madre está en crisis personal (b) y por tanto, en revisión, la figura parental (a) también, y además, aparece un nuevo miembro, con el/la cual la madre estará fusionada en una díada (b + c).

Lo que vemos en la foto revelada son dos personas haciendo cosas nuevas alrededor de una persona nueva, pero en el negativo, vemos dos personas en una situación de adaptación extrema a todos los niveles, que a veces la viven en conexión y a veces, en solitario.

Cuando la maquinaria adaptativa va haciendo su trabajo, la adrenalina baja de vez en cuando y aparecen momentos de descanso, recuperación, placer y de reencuentro con el otro que alimentan la relación, pero si la situación es desbordante, es posible que haya una retirada hacia adentro, la congelación, donde la relación pierde bastante, pierde vida. Y las crisis adaptativas de dos personas se convierten en una crisis de pareja.

 

HACER DE LA CRISIS UNA OPORTUNIDAD

Se ha abierto la falla psicológica y las dos placas tectónicas permiten observar el magma que hay en la profundidad. Estás en un momento crucial para poderte observar y para que te conozcas en esta situación límite. Tienes en tus manos la oportunidad de descubrir en un nivel más profundo de la espiral todo aquello que quedaba pendiente.

Ahora bien, para descubrir el tesoro escondido tendrás que sortear algunos obstáculos, como por ejemplo:

  • la creencia de que esta etapa tiene que estar empapada de felicidad y que “lo importante es que estés bien” y que todo el resto no es ni relevante ni hay que darle mucha atención.
  • el miedo de que si te zambulles en la crisis personal y entras en las emociones de tristeza, puedas entrar en una depresión posparto o no puedas sostener a la pareja.
  • el miedo que si abrís espacios de comunicación profunda os llevará a más distancia si se destapan temas que están pendientes y escondidos en la oscuridad.

Si superas estos impedimentos y tomas el reto que te llega con la vida, de convertir la crisis personal en una oportunidad, estás dando un paso para ofrecerle a la pareja lo más auténtico y genuino de ti mismo/a. Y el regalo de descubrirlo a su lado. Y haciendo esto, además, le ofreces un espacio para que él haga lo mismo, si quiere.

El otro adulto ya era un espejo que sabía tocar tus disparadores más conocidos. Y el pequeño/a llega para tocar todos aquellos que se habían quedado en el terreno de los recuerdos sin nombre.

Los recuerdos pre verbales, que se experimentan cuando el bebé es pequeño y pide un contacto íntimo y continuo, llegan en forma de sensaciones corporales inespecíficas porque cuando se experimentaron, todavía no había la capacidad de vincular la experiencia con la palabra, las conexiones neuronales no eran tan específicas como para vincular experiencia con significado. Por lo tanto, habrá muchas sensaciones “viejas conocidas” que no sabremos muy bien qué nos pasa.

Aumentar la conexión contigo mismo/a aumentará la conexión con el otro.

Quedarse receptivo/a en todas estas sensaciones, sean placenteras o displacenteras es la manera de crecer aprovechando la crisis personal. Hacerlo acompañado, en los brazos del otro que crea un espacio de seguridad para explorar las sensaciones y darle un significado, la manera de ir sanando todo aquello que quedó pendiente.

Abrirte a sentir todo aquello que está pasando en este magma emocional, explorar las sensaciones que aparecen, sean del color que sean, descubriendo los significados que les has dado y que quizás ahora querrás cambiar.

Permitir que el otro adulto sea tu sostén mientras tú aumentas la conexión contigo mism@ crea un vínculo muy profundo y comprometido. Y la pareja se fortalece gracias a la crisis, que está siendo transitada.

Y para hacer esto, en una situación de alta demanda como la crianza, hace falta que conviertas en comportamientos reales aquellos clásicos de toda la vida de los libros de autoayuda.

Son los viejos trucos para mantener los mecanismos adaptativos en buen funcionamiento, para que haya más momentos de encuentro que de retirada, para que se abran espacios de intimidad y conexión:

  • poner mucha atención en las muestras de afecto y de contacto: abrazarse, acariciarse, mirarse a los ojos.
  • expresar el amor, el deseo y la sexualidad tan a menudo como se pueda: el contacto físico ayuda en la parte del sistema nervioso que cura heridas.
  • ser suficientemente organizado y planificar los ritmos coordinadamente con las necesidades biológicas de todos los miembros de la familia.
  • cuidarte a ti y al otro al máximo: nutrición, descanso, movimiento, naturaleza, placer,
  • tiempo para jugar: con quién sea.
  • tiempo para crear: lo que sea.
  • tiempo para estar contigo mismo/a. A solas. 
  • tiempo para hacer cosas y encontrarse con otras personas, especialmente, si se encuentran en una situación similar y pueden empatizar y saben acompañar sin juzgar.
  • observar regularmente (muchas veces al día) las sensaciones corporales, especialmente la de las plantas de los pies o la parte posterior del cuerpo, para activar estados de recuperación y conexión con uno mismo y con los otros.
  • comunicar de manera auténtica, honesta y transparente como ejercicio diario de higiene relacional.

CRECER EN INTIMIDAD

Crecer en intimidad, lejos de ideales y de falsos mitos, atentos a la realidad a través de la observación de las sensaciones corporales, acercarse y aprender a recibir la presencia brillante del otro y a ofrecer la luz que enciende nuestros ojos. Que las crisis sean bienvenidas y que sean enfrentadas con coraje, y en la mejor compañía!

AMOR CRECIENTE

En Matriusques nos hemos hecho muy conscientes de la necesidad de acompañar a las parejas que tienen hijos pequeños durante esta múltiple crisis que esconvertirse en familia. Por eso hemos creado un programa para parejas que quieren mejorar en los aspectos clave (Comunicación, Intimidad, Vulnerabilidad y Conexión) que pueden ayudar a que la relación no solo sobreviva, sino que se convierta en el gran eje de la estructura familiar.

Si quieres más información, clica aquí para saberlo todo sobre ”Amor Creciente”.

Si lo quieres leer en papel o en formato on-line, dirígete a la revista “Vivir en familia” de la Editorial Graó.

La ilustración, nos la ha hecho Neus Mahiques, para la ocasión.

/0 Comments/per
, , ,

Entrevista a la Maria del Mont Llosas

 

 

La Maria del Mont ens rep en un pis de l’Eixample, on disposa d’un espai ampli, confortable i acollidor on atén els seus pacients. Des del primer moment, hom s’hi sent com a casa. I aquest acolliment hom també el sent a nivell personal, pel tracte planer i dolç que ens dispensa només entrar-hi. Mare d’una nena de 7 anys, cultiva i practica la meditació, les arts plàstiques, el ball i l’activitat física, que si pot ser en contacte amb la natura, és encara millor.

Maria del Mont Llosas Losfeld, aquest nom sembla molt català i estranger alhora, oi?

Si… el meu pare era català i em va posar un nom de la seva terra, la Garrotxa. El meu nom prové del santuari de la Mare de Déu del Mont, situat a dalt d’una muntanya prepirinenca on Mossèn Cinto Verdaguer va escriure part de la seva obra, i que té unes vistes precioses. La meva mare era francobelga i per això el cognom de Losfeld. I jo tinc la doble nacionalitat francoespanyola.

 

Llavors, treballes en català, castellà i també en francès?

Ofereixo psicoteràpia en 4 idiomes:  català, castellà, francès i anglès.

Tinc la sort que els meus pares em van portar al Liceu Francès de Barcelona i d’entrada ja tenia doncs 3 idiomes. De nena, també vaig estudiar l’anglès, i a més he viscut 5 anys a Londres.

 

Ets psicòloga, però també ets farmacèutica i has fet un doctorat de bioquímica i biologia molecular del càncer…

Sí, el meu recorregut no ha estat lineal que diguem… la ciència i la salut sempre m’han agradat i entre les vàries carreres que m’atreien, vaig decidir farmàcia. Com que sóc una persona curiosa i amb molta set de coneixement, vaig voler continuar amb una carrera investigadora i em vaig llançar a fer el doctorat. En acabar però, tot i que va ser molt interessant, el meu cor em demanava tenir una incidència en el benestar de les persones. De fet, quan estava escrivint la tesi doctoral, vaig treballar en una farmàcia i vaig fer passar tanta gent a la rere botiga per a que m’expliquessin els seus “mals”, i això em fascinava: escoltar, escoltar de debò, amb el cor obert, tenia un efecte profund amb les persones. I ho vaig veure clar: volia dedicar la meva vida a ajudar les persones de manera directa, a ser més felices i que se sentissin més lliures i plenes.

 

I llavors… vas estudiar psicologia?

Abans de fer la carrera universitària vaig dedicar-me uns anys a explorar el món de la psicoteràpia, el coaching i el desenvolupament personal de manera intensiva. Vaig començar, quan era encara a Londres, amb la hipnosis i la PNL (programació neurolingüística). Paral·lelament vaig conèixer el món del mestre espiritual Osho, que va ser tota una revolució per mi, i es van obrir moltes portes internes i possibilitats. També vaig conèixer en Claudio Naranjo, amb qui vaig fer el programa SAT, programa que engloba l’eneagrama, la teràpia Gestalt, la teràpia psicocorporal, i la meditació. He fet moltíssimes més coses: formació en teràpia corporal integrativa, neuroprocessament del trauma, constel·lacions familiars, codepedència emocional i sanació de la nena interior, focusing, …i molt més. Bé, la veritat és que des que vaig començar no hi ha hagut any en que no estigui en formació. M’encanta aprendre i m’apassiona la psique i el ser. Crec que no deixaré mai d’estudiar i de formar-me.

 

Veig que també t’interesses per la meditació i el mindfulness…

Sí, molt. De fet les pràctiques contemplatives van començar a fer part de la meva vida abans i tot de saber que em dedicaria a la psicoteràpia. Al 2001 vaig fer el meu primer retir de meditació a un ashram del Nord de l’Índia, i aquest estiu he tornat a fer una estada a Plum Village, comunitat del mestre espiritual vietnamita Thich Nhat Hanh.

La meditació aporta més serenitat, consciència, claredat, i alegria! A més, la pràctica contemplativa es pot aplicar a tots els aspectes de la vida, a la feina, les relacions, la teràpia, al projecte vital…

 

 Tens una formació molt àmplia i eclèctica, com cases aquestes diferències en la teva pràctica?

És cert que és molt àmplia i eclèctica, i és que penso fermament que no hi ha model que doni resposta a totes les casuístiques. Les persones som totes diferents i úniques, i a més a més estem en canvi constant. Així, la meva formació i experiència em permeten emprar el que penso que millor servirà a cada persona i la seva demanda.

 

Com has arribat a Matriusques?

Vaig conèixer la Cristina Salvia a la tardor de 2017 en una formació i ens vam caure bé de seguida.

Les nostres personalitats, i els nostres camins de vida i formació tenien paral·lelismes importants. Jo oferia un curs destinat a mares, pares i educadors, sobre comunicació amb nens i adolescents, que va interessar molt a la Cristina, i vam iniciar una col·laboració. Al cap d’uns mesos la Cristina em va proposar formar part de l’equip. Jo portava anys treballant sola i em va encantar la idea de compartir amb companyes afins i amb una visió flexible i integradora de la psicoteràpia.

 

A la web de Matriusques posa que estàs especialitzada en ansietat, relacions i dependència emocional…

Quan has patit dificultats, i jo no en sóc excepció, desenvolupes empatia cap a les persones que passen pels mateixos mal tràngols. Per això tinc un especial interès per les dones que tenen ansietat, les que pateixen en les relacions i les que tenen dependència emocional. Aquest interès em va portar a aprendre i formar-me fins a desenvolupar una expertesa en l’acompanyament terapèutic en aquestes àrees i així poder apoderar les dones per a que siguin mestres de la seva vida emocional tant a nivell individual com relacional.

 

Què et sembla imprescindible per a que la psicoteràpia sigui efectiva?

A més a més de les habilitats, formació i experiència del psicoterapeuta, és imprescindible una molt bona relació terapèutica, i que la pacient estigui en el moment adequat per rebre l’ajuda, ja que cal implicar-se i estar disposat a entrar a les “cavernes” interiors.

 

Què t’ensenya a tu la teva feina?

Tantes coses! A ser millor persona, a estimar, a ser tolerant, a no jutjar, a acceptar, a veure molt més enllà de les aparences, a confiar…. Per mi la psicoteràpia és la meva missió de vida.

 

Quins llibres t’agraden i quins recomanes?

He de confessar que pràcticament tot el que llegeixo té a veure amb la teràpia o el desenvolupament personal o espiritual. Ara mateix, estic llegint un llibre sobre mindfulness, de Thich Nhat Hahn.

Si he de recomanar un llibre, seria “Com hem de parlar perquè els fills escoltin i escoltar perquè els fills parlin”, de Faber i Mazlish. Trobo que és un llibre imprescindible sobre comunicació eficaç i respectuosa amb nens i adolescents, i el que el fa encara més interessant és que una gran part de les estratègies s’apliquen també a la relació entre adults.

 

Si vols saber més sobre allò que fa la Maria del Mont dins del projecte Matriusques, pots mirar el seu perfil professional aquí, i també pots demanar una entrevista gratuïta directament amb ella aquí.

/0 Comments/per
, , , ,

Entrevista a la Bàrbara Pega

 

 

Dóna’ns un parell de dades autobiogràfiques.

Tinc 38 anys, vaig néixer a Tarragona, de mare belga i pare alemany. Des dels 6 mesos fins als 19 anys, vaig viure a Menorca, al bosc, un regal de màgica calma. Des de llavors, visc a Barcelona, a on sento plenitud en l’àmbit social. Estic separada i tinc una filla de 9 anys. Em vaig llicenciar en Psicologia a la UB, vaig cursar un màster en Psicoteràpia Integradora Humanista, i vaig seguir formant-me en teràpia Gestalt, Focusing, la “tècnica de la caixa de sorra”, Brainspotting i actualment estic acabant un enriquidor màster en psicoteràpia corporal en Biosíntesis.

 

Qui és Bàrbara Pega ?

Sóc psicòloga, psicoterapeuta i mare, amant de la naturalesa, de la música, de bones lectures i converses, practicant de ioga Iyengar,… Intrigada per les persones en la seva totalitat, meravellada per com a través del cos es pot accedir d’una manera tan genuïna a les profunditats de l’ésser.

 

A què et dediques habitualment?

Em dedico a la psicoteràpia individual per a adults i parelles i gran part dels meus clients són mares i pares. Abans també atenia nens, el que m’ha donat una comprensió més ampla sobre les necessitats en les etapes més tendres de la vida i sobre la importància de promoure la salut integral ja des de ben abans dels naixements, cuidant a les mares i a les famílies en cada etapa del procés de la vida. 

 

Com hi has arribat a la psicoteràpia? I a Matriusques? Quina és la teva aportació a aquest projecte? 

A la psicoteràpia hi he arribat per curiositat i passió. Des de petita, m’ha interessat molt la psique… Ara que hi penso, tinc un record de quan tenia 12 anys que crec que és el que em va portar a estudiar Psicologia: estava a un petit veler amb meu pare i els meus germans, que tenien 3 i 4 anys. De cop i volta va esclatar una inesperada tempesta i l’embarcació es va inclinar d’una manera extrema, havia navegat sovint i sabia que era normal que passés això, però no tant: estàvem a punt de bolcar. Internament estava molt espantada, el meu pare estava ocupat fent tot el possible per arribar a port, i els meus germans es van començar a inquietar molt. Llavors em vaig posar a explicar-los un conte, amb una veu molt calmada i centrada, la immersió en la narració els va tranquil·litzar i el perill va deixar d’existir per ells. En arribar a terra ferma el meu pare em va dir que això que havia fet era molt valuós i que estava orgullós de mi. Ara he entès que instintivament havia aplicat el que la Teoria Polivagal de Porges anomena “sistema de regulació social” i quan important és crear un espai segur. Aquesta és una de les bases del procés psicoterapèutic des del qual treballem.

A Matriusques hi he arribat per una llarga amistat amb la Cristina Salvia, directora del projecte, amb qui compartim afinitat per la pràctica del ioga Iyengar des de fa molts anys i una concepció semblant sobre l’ésser humà i la psicoteràpia. A Matriusques no només hi arribo per la meva formació experiència professional, sinó també per la meva vivència personal de la maternitat, que ha suposat un abans i un després, m’ha fet comprendre la importància de la tribu de mares i del suport de la comunitat per a poder criar bé la meva filla. Em vaig adonar que no era suficient el fet de tenir coneixements i saber fer amb nens, necessitava sentir suport d’altres persones per a poder fer de mare suficientment bona i alhora aproximar-me a la meva nena interna i aprendre a maternar-la jo mateixa a l’hora que maternava a la meva filla. Aquest és un aprenentatge que no s’acaba mai, cada dia amb la meva filla és una nova oportunitat d’evolució. Me n’adono que cada etapa que ella va vivint em connecta amb vivències de les meves etapes, que ressorgeixen i em demanen revisió. Matriusques és una tribu de terapeutes que volem compartir el que hem anat descobrint i cuidar de tot això que es desvetlla amb la maternitat i paternitat.

 

Per què “dones, mares i famílies”?

La majoria de dificultats psicològiques s’originen en la infància. Les mares i els pares en la majoria dels casos fem el millor que sabem a l’hora de cuidar dels

nostres fills, però, sovint, repetim o reaccionem en contra de patrons de la nostra família d’origen deixant d’atendre necessitats fonamentals dels més petits de la casa, perpetuant així una roda de ferides que poden donar lloc a patiment. Cada vegada que neix una nena o un nen, neixen un pare i una mare, i les mares i els pares també necessitem una atenció especial, per a poder modificar patrons disfuncionals, sanar les ferides del nostre nen intern i així no perpetuar-les a través de les generacions. Acompanyant les mares, dones i famílies, no només busquem millorar el benestar actual de les persones que acudeixen a nosaltres, sinó que prevenim dificultats en els futurs adults. 

 

En quines corrents terapèutiques et trobes més còmoda i quines són les més eficaces segons la teva experiència?

La meva base és la Psicoteràpia Integradora Humanista i la psicoteràpia corporal en Biosíntesis. Des de la meva perspectiva, incloure el cos en teràpia és fonamental, doncs tot el que vivim passa a través d’una experiència sentida corporalment (conscient o inconscient) i s’ha demostrat que els canvis terapèutics resulten molt més significatius en incloure aquest nivell a les sessions. A vegades hi ha persones que s’espanten davant de la idea de fer Psicoteràpia corporal perquè tenen una idea preconcebuda d’haver de passar per experiències catàrtiques massa intenses o perquè no els agrada que els toquin o haver de realitzar exercicis que els resultin molt confrontatius. Davant d’això explico que des dels models que he après, no es busca desmuntar les defenses de l’individu, sinó que acullo la defensa amb molt de respecte, doncs si hi és tindrà un molt bon motiu de ser-hi. Per a treballar amb el cos no és sempre necessari el contacte físic amb l’altre, es pot treballar des del contacte de la persona amb les seves pròpies sensacions sentides, des de la imaginació, des del dibuix, amb la respiració…

 

Segons tu, què necessitem les persones per a tenir una bona salut psicològica?

Penso que necessitem tenir una relació harmoniosa amb nosaltres mateixos, amb els altres i el món que ens envolta. Una de les bases de l’enfocament terapèutic a Matriusques és precisament el relacional, partim de la idea de facilitar una

experiència relacional amb un mateix i l’altre que es pugui traslladar més enllà de les parets de la consulta.

 

Què t’ensenya a tu la teva feina?

Un respecte profund per la unicitat de cada individu i per com ha arribat a un determinat punt de la seva vida i una gran confiança en la seva capacitat d’autoregulació.

 

Quin és el teu últim descobriment terapèutic?

El Brainspotting, una tècnica de neuroprocessament del trauma. Avui en dia s’ha avançat moltíssim en l’estudi del trauma de desenvolupament i el de xoc, i sobre noves maneres d’abordar-los en teràpia. Poder-los reprocessar des d’un lloc segur, incloent-hi el cos, pot portar a noves formes de relacionar-nos amb el que ens ha succeït i amb les marques que ens ha deixat.

 

Ets de pare alemany i de mare belga, ofereixes psicoteràpia en altres idiomes?

Sí, a més de castellà i català, parlo francès, alemany i anglès, per la qual cosa tinc clients internacionals, tant a través de teràpia presencial com on-line. Gaudeixo molt de conèixer persones de cultures molt variades i que viuen tan lluny d’aquí, m’aporta una sensació de connexió a través d’allò més essencial.

 

Què t’emociona?

M’emociona profundament poder acompanyar a persones en els seus processos de descoberta i sanació, a vegades no puc evitar que se m’escapin llàgrimes quan succeeix, em sento com si fos una comare que acompanya a persones en els seus embarassos, parts, naixements i morts. M’emociona la bellesa que veig en les persones.

 

Quin és el llibre que més recomanes als teus pacients?

Aquesta pregunta és difícil, en nomenaria tants… diria que depèn de la persona… Alguns llibres que recomano sovint són: “La comunicación no violenta” de Marshall Rosenberg, “Dar voz al niño“ de Yvone Laborda, “Infancia, edad sagrada” de Evânia Reichert, “La maternidad y el encuentro con la propia sombra” de Laura Gutman, i “El cuerpo lleva la cuenta“ de Bessel van der Kolk.

 

Quin desig posaries dins d’una botella?

Que la humanitat es pogués relacionar interna i externament des d’una maduresa que portés a decisions on la violència i els maltractaments no fossin opcions possibles, i així posar fi a les guerres i abusos. Penso que la salut mental no es queda en un benestar individual, sinó que és una contribució a crear un món millor.

 

Si vols saber més sobre allò que fa la Bàrbara Pega dins del projecte Matriusques, pots mirar el seu perfil professional aquí, i també pots demanar una entrevista gratuïta directament amb ella aquí.

/0 Comments/per