, , , ,

De parella a família

ELS REPTES

Vols créixer com a persona? Vols conèixer-te profundament i evolucionar en aquells aspectes que tens tranquil·lets a la zona de confort? No cal que facis una volta al món, un backpacking per l’Índia o pels Andes. Hi ha una manera que és relativament més fàcil, més barata i té una menor petjada ecològica: busca, troba i crea una relació de parella. 

Les relacions personals íntimes són el terreny de joc que activa els records d’experiències viscudes que ens han format i conformat com a persones. En tot allò que ens passa i tot allò que fem amb la parella hi podrem veure reflectits la manera en què hem après a relacionar-nos i per tant, a viure i sobreviure. Els éssers humans sobrevivim en tant que ens relacionem i per això, les relacions seran el nucli de la nostra vida. Com ens apropem a l’altre? com ens en protegim? com el busquem? com el rebutgem? com l’ataquem? quin equilibri trobem en els intercanvis? necessito que l’altre faci un pas per a jo fer-ne un altre? confio, no confio? m’obro, em tanco? dono? rebo més del que dono o menys? en quin grau em permeto necessitar a l’altre? i així fins a l’infinit… la parella, en tant que relació íntima, és un gran laboratori on poder observar-te en tots aquests aspectes per a comprendre la teva naturalesa i aventurar-te a explorar-la tan profundament com vulguis en el teu viatge interior. 

Però, i si no en tens prou? I si vols créixer encara més, descobrint tots aquells aspectes que estan a l’ombra més invisible, tot allò que pensaves que ja tenies superat i que segurament li faltava una nova tongada de “posar cera, polir cera” al teu ésser? No cal que facis un màster d’hipnosis, ni una formació Gestalt, ni viatgis a l’Amazònia profunda. També hi ha una manera natural i a l’abast, que en aquest cas pot resultar més o menys fàcil, segur que serà més cara i menys rendible que un màster i tindrà un fort impacte sobre l’escorça terrestre: tingues descendència.

La resposta a les preguntes que he formulat més amunt o les que puguin sorgir en cada família no es donen com un sol enunciat verbal, integrat i adult: “Perdona, carinyo és que quan em telefones cada dia per parlar, em tanco i desapareixo perquè sento un cert ofec i busco espais per a respirar fins que torno a sentir que tinc ganes d’estar amb tu” o bé “ai, ho sento, se m’ha oblidat de dir-te que em costa moltíssim confiar en les persones que diuen que m’estimen perquè he après que també poden fer mal i em vull protegir del dolor que sento, que és igual al que vaig sentir en la meva infància amb els que em cuidaven”. 

És evident que això no succeeix així d’ortopèdic ni a casa dels terapeutes més avançats, ni dels meditadors més consagrats. Com succeeix, doncs? Amb comportaments: el que sent que necessita aire, desapareix i el que vol contacte, insisteix. I el que vol i no vol, s’apropa i s’allunya fent que l’altre, es quedi desorientat/da. La comunicació es realitza en la vida a través dels comportaments que tenim. A través d’aquests comportaments, repetim allò que vam aprendre a fer en les nostres primeres interaccions i va funcionar. Per això costa tant de canviar, perquè allò que vam fer un cop i va funcionar, ho repetirem fins i tot quan ja no funcioni.

El que marca quin tipus de comportament tenim en una situació determinada serà l’estat fisiològic intern, que pot ser de tres tipus:

  • quan estem en una situació coneguda, segura, estem relaxats i tindrem comportaments dirigits a estar bé i a estar bé amb els altres. 
  • quan percebem algun tipus de demanda o perill extern, s’activa la part que s’encarrega de resoldre els problemes o de fugir-ne. 
  • si la situació és tan crítica que sentim que no podem fer res per escapar-ne, ens quedem paralitzats, com si allò no anés amb nosaltres, fora de joc. 

Com a éssers vius, tenim un llegat de la saviesa biològica més afinada per a adaptar-nos al nostre medi. I el sistema nerviós està contínuament atent codificant la informació de l’entorn per a assegurar la supervivència. Segons el que interpretem de l’entorn, s’activaran uns tipus de respostes o uns altres.

 

ELS CANVIS 

Així que ens trobem en aquell punt que has assumit el gran repte (amb més o menys consciència) i et trobes que la teva vida canvia de soca-rel (passa exactament allò que ja t’havien avisat i que tu no sabies de què parlaven). I en menys d’un any, tens grans canvis en lo professional i lo laboral, t’has de reubicar en la família extensa, en les amistats… les prioritats, l’economia, els espais, els horaris, els hàbits que es capgiren i si ets la gestant, et canvia la forma del cos, la gana, la digestió, el son i la son, la calor, el pipi, els pits, els cabells, la cara, la talla de la roba i de les sabates i així seguiríem fins arribar a descriure el TOT.

La demanda adaptativa de la situació és tan gran que dispara la part que s’encarrega de resoldre els problemes, la que posa la màquina en moviment: el cor s’accelera, la respiració és més ràpida i entretallada, la visió s’enfoca i diu som-hi! L’adrenalina es converteix en un combustible imprescindible per a poder arribar a tot, per a poder prendre les mil i una decisions, que saps que és millor si són consensuades.

Des de la més petita decisió, com pot ser per exemple, si posem la vitamina K oral o intramuscular fins a altres decisions més importants, com el nom que portarà la criatura, els valors de cada membre de la parella es posen sobre la taula de diàleg. I cal que dins de la parella ja hi hagi una cultura del diàleg suficientment establerta per a poder sostenir l’allau d’acords que caldrà prendre.

Tenim, doncs, que a la mare li suposa una crisi personal de gran envergadura perquè ha d’adaptar-se a una nova vida que serà molt diferent de la seva vida anterior pel que fa a l’atenció que podrà oferir a les pròpies necessitats i a les que podia oferir als altres. Entre ells, a la parella.

A l’altra figura parental, també li suposa una crisi personal, que arriba de manera diferent però també l’afecta de manera molt profunda.

Hi afegim una diferència en el tempo adaptatiu entre els dos membres: si ets la que s’ha quedat embarassada, portaràs 9 mesos de transformació corporal, hormonal, cerebral quan arriba el moment de tenir el nadó en braços, però si no has gestat, no hauràs estat tan conscient de tota l’adaptació que ja estava fent l’altra i fins i tot et poden haver sorprès tots els preparatius que semblaven “innecessaris”.

Per tant, la parella passa de tenir aquesta fórmula

      (a    + b)

a ser una família amb aquesta fórmula

      ((a) + ((b)) + c)

On la mare està en crisi personal (b) i per tant, en revisió, la figura parental (a) també, i a més a més, apareix un nou membre, amb el/la qual la mare estarà fusionada en una díada (b+ c).

El que veiem a la foto revelada són dues persones fent coses noves al voltant d’una persona nova, però al negatiu, hi veiem dues persones en una situació d’adaptació extrema a tots els nivells, que a vegades la viuen en connexió i a vegades, en solitari. 

Quan la maquinària adaptativa va fent la seva feina, l’adrenalina baixa de tant en tant i apareixen moments de descans, recuperació, plaer i de retrobament amb l’altre que alimenten la relació, però si la situació és desbordant, és possible que hi hagi una retirada cap endins, la congelació, on la relació perd força, perd vida. I les crisis adaptatives de dues persones es converteixen en una crisi de parella.

 

FER DE LA CRISI UNA OPORTUNITAT

S’ha obert la falla psicològica i les dues plaques tectòniques permeten observar el magma que hi ha a la profunditat. Estàs en un moment crucial per poder-te observar i et coneguis en aquesta situació límit. Tens a les teves mans l’oportunitat de descobrir en un nivell més profund de l’espiral tot allò que quedava pendent. 

Ara bé, per descobrir el tresor amagat hauràs de sortejar alguns obstacles, com per exemple: 

  • la creença que aquesta etapa ha d’estar amarada de felicitat i que “lo important és que esteu bé” i que tota la resta no és ni rellevant ni cal donar-li gaire atenció.
  • la por de que si et capbusses en la crisi personal i entres en les emocions de tristesa, puguis entrar en una depressió postpart o no puguis sostenir a la parella.
  • la por que si obriu espais de comunicació profunda us portarà a més distància si es destapen temes que estan pendents i amagats en l’obscuritat.

Si superes aquests impediments i prens el repte que t’arriba amb la vida, de convertir la crisi personal en una oportunitat, estàs fent un pas per a oferir-li a la parella el més autèntic i genuí de tu mateix/a. I el regal de descobrir-ho al seu costat. I fent això, a més a més, li ofereixes un espai per a que ell faci el mateix, si vol. 

L’altre adult ja era un mirall que sabia tocar els teus disparadors més coneguts. I el petit/a arriba per a tocar tots aquells que s’havien quedat en el terreny dels records sense nom. 

Els records pre-verbals, que s’experimenten quan el nadó és petit i demanda un contacte íntim i continu, arriben en forma de sensacions corporals inespecífiques perquè quan es van experimentar, encara no hi havia la capacitat de vincular l’experiència amb la paraula, les connexions neuronals no eren tan específiques com per a vincular experiència amb significat. Per tant, hi haurà moltes sensacions “velles conegudes” que no sabrem ben bé què ens passa. 

Augmentar la connexió amb tu mateix/a augmentarà la connexió amb l’altre. 

Quedar-se receptiu/va a totes aquestes sensacions, siguin plaenteres o displaenteres és la manera de créixer aprofitant la crisi personal. Fer-ho acompanyat, als braços de l’altre que crea un espai de seguretat per explorar les sensacions i donar-li un significat, la manera d’anar sanant tot allò que va quedar pendent. 

Obrir-te a sentir tot allò que està passant en aquest magma emocional, explorar les sensacions que apareixen, siguin del color que siguin, descobrint els significats que els has donat i que potser ara voldràs canviar. 

Permetre que l’altre adult sigui el teu sostenidor mentre tu augmentes la connexió amb tu mateix crea un vincle molt profund i compromès. I la parella s’enforteix gràcies a la crisi, que està sent transitada. 

I per fer això, en una situació d’alta demanda com la criança, cal que converteixis en comportaments reals aquells clàssics de tota la vida dels llibres d’autoajuda.

Són els vells trucs per a mantenir els mecanismes adaptatius en bon funcionament, per a que hi hagi més moments de trobada que de retirada, per a que s’obrin espais d’intimitat i connexió: 

  • posar molta atenció a les mostres d’afecte i de contacte: abraçar-se, acariciar-se, mirar-se als ulls.
  • expressar l’amor, el desig i la sexualitat tant sovint com es pugui: el contacte físic ajuda a la part del sistema nerviós que cura ferides.
  • ser suficientment organitzat i planificar els ritmes coordinadament amb les necessitats biològiques de tots els membres de la família.  
  • cuidar-te a tu i a l’altre al màxim: nutrició, descans, moviment, natura, plaer,
  • temps per a jugar: amb qui sigui. 
  • temps per a crear: el que sigui. 
  • temps per a estar amb tu mateix/a. A soles. 
  • temps per a fer coses i trobar-se amb altres persones, especialment, si es troben en una situació similar i poden empatitzar i saben acompanyar sense jutjar.
  • observar regularment (moltes vegades al dia) les sensacions corporals, especialment la de les plantes dels peus o la part posterior del cos, per a activar estats de recuperació i connexió amb un mateix i amb els altres. 
  • comunicar de manera autèntica, honesta i transparent com a exercici diari d’higiene relacional.

CRÉIXER EN INTIMITAT

Créixer en intimitat, lluny d’ideals i de falsos mites, atents a la realitat a través de l’observació de les sensacions corporals, apropar-se i aprendre a rebre la presència brillant de l’altre i a oferir la llum que encén els nostres ulls. Que les crisis siguin benvingudes i que siguin enfrontades amb coratge, i en la millor companyia!

AMOR CREIXENT

A Matriusques ens hem fet molt conscients de la necessitat d’acompanyar a les parelles que tenen fills petits durant aquesta múltiple crisi que és l’esdevenir família. Per això hem creat un cicle de tallers per a treballar de manera vivencial els aspectes clau (Comunicació, Intimitat, Vulnerabilitat i Connexió) que poden ajudar a que la relació no només sobrevisqui, sinó que es converteixi en el gran eix de l’estructura familiar.

Si vols més informació, clica aquí per saber-ho tot sobre l'”Amor Creixent”.

Trobaràs aquest article i aquesta il·lustració preciosa de Neus Mahiques a la revista “Viure en família” de l’Editorial Graó.

, , , ,

Què expliquem quan anem a la ràdio


En aquest post hi publicarem les nostres intervencions a la ràdio i a altres mitjans de comunicació als quals ens convidin.

Vanessa Barros, parla sobre el significat de “estimar-se bé” i sobre les maneres en les que podem desenvolupar una autoestima saludable a la nostra vida. Intervé juntament a Isaac Palomares i Lorena Mas al programa de “La Brújula del Corazón” , conduït per Susi Lizón a Radio Ateneu del Clot, que en aquesta ocasió està dedicat a l’Autoestima, l’Autoaceptació i l’Autocompassió.

Vanessa Barros parla sobre la millor manera d’ajudar a transitar el dol després d’una separació de parella, en companyia de Lorena Mas i Clara Pons al programa de “La Brújula del Corazón”, conduït per Susi Lizón a Radio Ateneu del Clot, que en aquesta ocasió està dedicat a l’Amor i a la Parella.

Vanessa Barros parla de la naturalesa cíclica de les dones i de la importància que té el fet d’escoltar el cos i conèixer les diferents fases del cicle menstrual feminí per a comprendre els canvis naturals que es produeixen i de com aquests influeixen en les emocions, juntament amb Marta Picó i Andrea Aguilar al programa de “La Brújula del Corazón”, conduït per Susi Lizón a Radio Ateneu del Clot, que en aquesta ocasió està dedicat a l’Escolta del Cos en la Dona.

Cristina Salvia, aborda, entre altres, quins són els principals trastorns de l’alimentació i de la importància que té el treball de la prevenció en la infància fomentant, dins de les famílies, el vincle, la nutrició, el contacte, l’afecte i l’esperit crític davant els models que proposa la nostra societat. Intervé juntament a Teresa Martín Chicote y Mar Córdoba al programa de “La Brújula del Corazón”, conduït per Susi Lizón a Radio Ateneu del Clot, que en aquesta ocasió està dedicat a l’Alimentació Conscient.

 

 

A Matriusques, programem activitats relacionades amb la feminitat, la maternitat i el silenci intern i acompanyem processos de crisis i transformació a través de la psicoteràpia integrativa-relacional.

Contacta amb nosaltres si desitges que t’acompanyem en el teu procés personal, de parella o de família.

Ens ajuden a créixer i a millorar els vostres comentaris i preguntes que podeu fer aquí a sota.

, , ,

Entrevista a la Maria del Mont Llosas

 

 

La Maria del Mont ens rep en un pis de l’Eixample, on disposa d’un espai ampli, confortable i acollidor on atén els seus pacients. Des del primer moment, hom s’hi sent com a casa. I aquest acolliment hom també el sent a nivell personal, pel tracte planer i dolç que ens dispensa només entrar-hi. Mare d’una nena de 7 anys, cultiva i practica la meditació, les arts plàstiques, el ball i l’activitat física, que si pot ser en contacte amb la natura, és encara millor.

Maria del Mont Llosas Losfeld, aquest nom sembla molt català i estranger alhora, oi?

Si… el meu pare era català i em va posar un nom de la seva terra, la Garrotxa. El meu nom prové del santuari de la Mare de Déu del Mont, situat a dalt d’una muntanya prepirinenca on Mossèn Cinto Verdaguer va escriure part de la seva obra, i que té unes vistes precioses. La meva mare era francobelga i per això el cognom de Losfeld. I jo tinc la doble nacionalitat francoespanyola.

 

Llavors, treballes en català, castellà i també en francès?

Ofereixo psicoteràpia en 4 idiomes:  català, castellà, francès i anglès.

Tinc la sort que els meus pares em van portar al Liceu Francès de Barcelona i d’entrada ja tenia doncs 3 idiomes. De nena, també vaig estudiar l’anglès, i a més he viscut 5 anys a Londres.

 

Ets psicòloga, però també ets farmacèutica i has fet un doctorat de bioquímica i biologia molecular del càncer…

Sí, el meu recorregut no ha estat lineal que diguem… la ciència i la salut sempre m’han agradat i entre les vàries carreres que m’atreien, vaig decidir farmàcia. Com que sóc una persona curiosa i amb molta set de coneixement, vaig voler continuar amb una carrera investigadora i em vaig llançar a fer el doctorat. En acabar però, tot i que va ser molt interessant, el meu cor em demanava tenir una incidència en el benestar de les persones. De fet, quan estava escrivint la tesi doctoral, vaig treballar en una farmàcia i vaig fer passar tanta gent a la rere botiga per a que m’expliquessin els seus “mals”, i això em fascinava: escoltar, escoltar de debò, amb el cor obert, tenia un efecte profund amb les persones. I ho vaig veure clar: volia dedicar la meva vida a ajudar les persones de manera directa, a ser més felices i que se sentissin més lliures i plenes.

 

I llavors… vas estudiar psicologia?

Abans de fer la carrera universitària vaig dedicar-me uns anys a explorar el món de la psicoteràpia, el coaching i el desenvolupament personal de manera intensiva. Vaig començar, quan era encara a Londres, amb la hipnosis i la PNL (programació neurolingüística). Paral·lelament vaig conèixer el món del mestre espiritual Osho, que va ser tota una revolució per mi, i es van obrir moltes portes internes i possibilitats. També vaig conèixer en Claudio Naranjo, amb qui vaig fer el programa SAT, programa que engloba l’eneagrama, la teràpia Gestalt, la teràpia psicocorporal, i la meditació. He fet moltíssimes més coses: formació en teràpia corporal integrativa, neuroprocessament del trauma, constel·lacions familiars, codepedència emocional i sanació de la nena interior, focusing, …i molt més. Bé, la veritat és que des que vaig començar no hi ha hagut any en que no estigui en formació. M’encanta aprendre i m’apassiona la psique i el ser. Crec que no deixaré mai d’estudiar i de formar-me.

 

Veig que també t’interesses per la meditació i el mindfulness…

Sí, molt. De fet les pràctiques contemplatives van començar a fer part de la meva vida abans i tot de saber que em dedicaria a la psicoteràpia. Al 2001 vaig fer el meu primer retir de meditació a un ashram del Nord de l’Índia, i aquest estiu he tornat a fer una estada a Plum Village, comunitat del mestre espiritual vietnamita Thich Nhat Hanh.

La meditació aporta més serenitat, consciència, claredat, i alegria! A més, la pràctica contemplativa es pot aplicar a tots els aspectes de la vida, a la feina, les relacions, la teràpia, al projecte vital…

 

 Tens una formació molt àmplia i eclèctica, com cases aquestes diferències en la teva pràctica?

És cert que és molt àmplia i eclèctica, i és que penso fermament que no hi ha model que doni resposta a totes les casuístiques. Les persones som totes diferents i úniques, i a més a més estem en canvi constant. Així, la meva formació i experiència em permeten emprar el que penso que millor servirà a cada persona i la seva demanda.

 

Com has arribat a Matriusques?

Vaig conèixer la Cristina Salvia a la tardor de 2017 en una formació i ens vam caure bé de seguida.

Les nostres personalitats, i els nostres camins de vida i formació tenien paral·lelismes importants. Jo oferia un curs destinat a mares, pares i educadors, sobre comunicació amb nens i adolescents, que va interessar molt a la Cristina, i vam iniciar una col·laboració. Al cap d’uns mesos la Cristina em va proposar formar part de l’equip. Jo portava anys treballant sola i em va encantar la idea de compartir amb companyes afins i amb una visió flexible i integradora de la psicoteràpia.

 

A la web de Matriusques posa que estàs especialitzada en ansietat, relacions i dependència emocional…

Quan has patit dificultats, i jo no en sóc excepció, desenvolupes empatia cap a les persones que passen pels mateixos mal tràngols. Per això tinc un especial interès per les dones que tenen ansietat, les que pateixen en les relacions i les que tenen dependència emocional. Aquest interès em va portar a aprendre i formar-me fins a desenvolupar una expertesa en l’acompanyament terapèutic en aquestes àrees i així poder apoderar les dones per a que siguin mestres de la seva vida emocional tant a nivell individual com relacional.

 

Què et sembla imprescindible per a que la psicoteràpia sigui efectiva?

A més a més de les habilitats, formació i experiència del psicoterapeuta, és imprescindible una molt bona relació terapèutica, i que la pacient estigui en el moment adequat per rebre l’ajuda, ja que cal implicar-se i estar disposat a entrar a les “cavernes” interiors.

 

Què t’ensenya a tu la teva feina?

Tantes coses! A ser millor persona, a estimar, a ser tolerant, a no jutjar, a acceptar, a veure molt més enllà de les aparences, a confiar…. Per mi la psicoteràpia és la meva missió de vida.

 

Quins llibres t’agraden i quins recomanes?

He de confessar que pràcticament tot el que llegeixo té a veure amb la teràpia o el desenvolupament personal o espiritual. Ara mateix, estic llegint un llibre sobre mindfulness, de Thich Nhat Hahn.

Si he de recomanar un llibre, seria “Com hem de parlar perquè els fills escoltin i escoltar perquè els fills parlin”, de Faber i Mazlish. Trobo que és un llibre imprescindible sobre comunicació eficaç i respectuosa amb nens i adolescents, i el que el fa encara més interessant és que una gran part de les estratègies s’apliquen també a la relació entre adults.

 

Si vols saber més sobre allò que fa la Maria del Mont dins del projecte Matriusques, pots mirar el seu perfil professional aquí, i també pots demanar una entrevista gratuïta directament amb ella aquí.

, , , ,

Entrevista a la Bàrbara Pega

 

 

Dóna’ns un parell de dades autobiogràfiques.

Tinc 38 anys, vaig néixer a Tarragona, de mare belga i pare alemany. Des dels 6 mesos fins als 19 anys, vaig viure a Menorca, al bosc, un regal de màgica calma. Des de llavors, visc a Barcelona, a on sento plenitud en l’àmbit social. Estic separada i tinc una filla de 9 anys. Em vaig llicenciar en Psicologia a la UB, vaig cursar un màster en Psicoteràpia Integradora Humanista, i vaig seguir formant-me en teràpia Gestalt, Focusing, la “tècnica de la caixa de sorra”, Brainspotting i actualment estic acabant un enriquidor màster en psicoteràpia corporal en Biosíntesis.

 

Qui és Bàrbara Pega ?

Sóc psicòloga, psicoterapeuta i mare, amant de la naturalesa, de la música, de bones lectures i converses, practicant de ioga Iyengar,… Intrigada per les persones en la seva totalitat, meravellada per com a través del cos es pot accedir d’una manera tan genuïna a les profunditats de l’ésser.

 

A què et dediques habitualment?

Em dedico a la psicoteràpia individual per a adults i parelles i gran part dels meus clients són mares i pares. Abans també atenia nens, el que m’ha donat una comprensió més ampla sobre les necessitats en les etapes més tendres de la vida i sobre la importància de promoure la salut integral ja des de ben abans dels naixements, cuidant a les mares i a les famílies en cada etapa del procés de la vida. 

 

Com hi has arribat a la psicoteràpia? I a Matriusques? Quina és la teva aportació a aquest projecte? 

A la psicoteràpia hi he arribat per curiositat i passió. Des de petita, m’ha interessat molt la psique… Ara que hi penso, tinc un record de quan tenia 12 anys que crec que és el que em va portar a estudiar Psicologia: estava a un petit veler amb meu pare i els meus germans, que tenien 3 i 4 anys. De cop i volta va esclatar una inesperada tempesta i l’embarcació es va inclinar d’una manera extrema, havia navegat sovint i sabia que era normal que passés això, però no tant: estàvem a punt de bolcar. Internament estava molt espantada, el meu pare estava ocupat fent tot el possible per arribar a port, i els meus germans es van començar a inquietar molt. Llavors em vaig posar a explicar-los un conte, amb una veu molt calmada i centrada, la immersió en la narració els va tranquil·litzar i el perill va deixar d’existir per ells. En arribar a terra ferma el meu pare em va dir que això que havia fet era molt valuós i que estava orgullós de mi. Ara he entès que instintivament havia aplicat el que la Teoria Polivagal de Porges anomena “sistema de regulació social” i quan important és crear un espai segur. Aquesta és una de les bases del procés psicoterapèutic des del qual treballem.

A Matriusques hi he arribat per una llarga amistat amb la Cristina Salvia, directora del projecte, amb qui compartim afinitat per la pràctica del ioga Iyengar des de fa molts anys i una concepció semblant sobre l’ésser humà i la psicoteràpia. A Matriusques no només hi arribo per la meva formació experiència professional, sinó també per la meva vivència personal de la maternitat, que ha suposat un abans i un després, m’ha fet comprendre la importància de la tribu de mares i del suport de la comunitat per a poder criar bé la meva filla. Em vaig adonar que no era suficient el fet de tenir coneixements i saber fer amb nens, necessitava sentir suport d’altres persones per a poder fer de mare suficientment bona i alhora aproximar-me a la meva nena interna i aprendre a maternar-la jo mateixa a l’hora que maternava a la meva filla. Aquest és un aprenentatge que no s’acaba mai, cada dia amb la meva filla és una nova oportunitat d’evolució. Me n’adono que cada etapa que ella va vivint em connecta amb vivències de les meves etapes, que ressorgeixen i em demanen revisió. Matriusques és una tribu de terapeutes que volem compartir el que hem anat descobrint i cuidar de tot això que es desvetlla amb la maternitat i paternitat.

 

Per què “dones, mares i famílies”?

La majoria de dificultats psicològiques s’originen en la infància. Les mares i els pares en la majoria dels casos fem el millor que sabem a l’hora de cuidar dels

nostres fills, però, sovint, repetim o reaccionem en contra de patrons de la nostra família d’origen deixant d’atendre necessitats fonamentals dels més petits de la casa, perpetuant així una roda de ferides que poden donar lloc a patiment. Cada vegada que neix una nena o un nen, neixen un pare i una mare, i les mares i els pares també necessitem una atenció especial, per a poder modificar patrons disfuncionals, sanar les ferides del nostre nen intern i així no perpetuar-les a través de les generacions. Acompanyant les mares, dones i famílies, no només busquem millorar el benestar actual de les persones que acudeixen a nosaltres, sinó que prevenim dificultats en els futurs adults. 

 

En quines corrents terapèutiques et trobes més còmoda i quines són les més eficaces segons la teva experiència?

La meva base és la Psicoteràpia Integradora Humanista i la psicoteràpia corporal en Biosíntesis. Des de la meva perspectiva, incloure el cos en teràpia és fonamental, doncs tot el que vivim passa a través d’una experiència sentida corporalment (conscient o inconscient) i s’ha demostrat que els canvis terapèutics resulten molt més significatius en incloure aquest nivell a les sessions. A vegades hi ha persones que s’espanten davant de la idea de fer Psicoteràpia corporal perquè tenen una idea preconcebuda d’haver de passar per experiències catàrtiques massa intenses o perquè no els agrada que els toquin o haver de realitzar exercicis que els resultin molt confrontatius. Davant d’això explico que des dels models que he après, no es busca desmuntar les defenses de l’individu, sinó que acullo la defensa amb molt de respecte, doncs si hi és tindrà un molt bon motiu de ser-hi. Per a treballar amb el cos no és sempre necessari el contacte físic amb l’altre, es pot treballar des del contacte de la persona amb les seves pròpies sensacions sentides, des de la imaginació, des del dibuix, amb la respiració…

 

Segons tu, què necessitem les persones per a tenir una bona salut psicològica?

Penso que necessitem tenir una relació harmoniosa amb nosaltres mateixos, amb els altres i el món que ens envolta. Una de les bases de l’enfocament terapèutic a Matriusques és precisament el relacional, partim de la idea de facilitar una

experiència relacional amb un mateix i l’altre que es pugui traslladar més enllà de les parets de la consulta.

 

Què t’ensenya a tu la teva feina?

Un respecte profund per la unicitat de cada individu i per com ha arribat a un determinat punt de la seva vida i una gran confiança en la seva capacitat d’autoregulació.

 

Quin és el teu últim descobriment terapèutic?

El Brainspotting, una tècnica de neuroprocessament del trauma. Avui en dia s’ha avançat moltíssim en l’estudi del trauma de desenvolupament i el de xoc, i sobre noves maneres d’abordar-los en teràpia. Poder-los reprocessar des d’un lloc segur, incloent-hi el cos, pot portar a noves formes de relacionar-nos amb el que ens ha succeït i amb les marques que ens ha deixat.

 

Ets de pare alemany i de mare belga, ofereixes psicoteràpia en altres idiomes?

Sí, a més de castellà i català, parlo francès, alemany i anglès, per la qual cosa tinc clients internacionals, tant a través de teràpia presencial com on-line. Gaudeixo molt de conèixer persones de cultures molt variades i que viuen tan lluny d’aquí, m’aporta una sensació de connexió a través d’allò més essencial.

 

Què t’emociona?

M’emociona profundament poder acompanyar a persones en els seus processos de descoberta i sanació, a vegades no puc evitar que se m’escapin llàgrimes quan succeeix, em sento com si fos una comare que acompanya a persones en els seus embarassos, parts, naixements i morts. M’emociona la bellesa que veig en les persones.

 

Quin és el llibre que més recomanes als teus pacients?

Aquesta pregunta és difícil, en nomenaria tants… diria que depèn de la persona… Alguns llibres que recomano sovint són: “La comunicación no violenta” de Marshall Rosenberg, “Dar voz al niño“ de Yvone Laborda, “Infancia, edad sagrada” de Evânia Reichert, “La maternidad y el encuentro con la propia sombra” de Laura Gutman, i “El cuerpo lleva la cuenta“ de Bessel van der Kolk.

 

Quin desig posaries dins d’una botella?

Que la humanitat es pogués relacionar interna i externament des d’una maduresa que portés a decisions on la violència i els maltractaments no fossin opcions possibles, i així posar fi a les guerres i abusos. Penso que la salut mental no es queda en un benestar individual, sinó que és una contribució a crear un món millor.

 

Si vols saber més sobre allò que fa la Bàrbara Pega dins del projecte Matriusques, pots mirar el seu perfil professional aquí, i també pots demanar una entrevista gratuïta directament amb ella aquí.

, , , ,

Entrevista a la Tamara Depares

 

 

Qui és Tamara Depares?

Una nena que necessita moure el seu cos per sentir-se viva; una dona que s’assumeix adulta i cuida les seves ferides i estima les seves limitacions; una mare que s’emociona, s’apassiona i creix al costat de la seva filla; una terapeuta que es resisteix a etiquetar-se i nodreix i honra la seva vocació. Em vaig llicenciar en Filosofia a la UB el 2004. Des de llavors no he parat de formar-me i revisar-me, constantment: reflexoteràpia, tècnica metamòrfica, intervenció en infància i família, constel·lacions familiars, teràpia corporal (sistema de centres d’energia), coaching lúdic, nivell I de brainspotting, xamanisme ancestral… i altres que tinc pendents… Incansable d’adquirir eines que permetin desbloquejar tot allò que limita a la persona de viure amb la millor versió d’ella mateixa.

 

A què et dediques habitualment?

Dedico les meves jornades laborals a dos aspectes: acompanyament emocional i psicomotriu en el projecte d’educació viva de l’Escoleta dels Indians amb infants de 14 a 36 mesos i acompanyament familiar/individual de processos de separació amb infants petits a Matriusques. També m’agrada molt treballar el format grupal i ofereixo, puntualment, tallers i xerrades vivencials. Actualment estic reciclant aquest format i, tot i que tinc activitats programades, estic en plena gestació de nous continguts per a poder oferir un itinerari formatiu/vivencial més llarg en el temps: 9 mòduls, un cap de setmana al mes (m’agradarà poder compartir més detalls a la pròxima primavera).

 

Què és Matriusques?

Un projecte (gestat i parit per la Cristina Salvia) d’atenció psicoterapèutica ple de coherència, passió, saviesa i força. Un espai terapèutic cuidat i format per un equip divers, potent i entregat a la relació d’ajuda. Dins del marc professional, per mi, la peça del puzzle que em faltava.

 

Com hi has arribat? Quina és la teva aportació a aquest projecte?

Resant a l’Univers poder formar part d’un equip de professionals que vibri amb la mateixa mirada, dedicació i amor que el que jo sento per la meva vocació. Inicio la meva relació com a col·laborada dins el catàleg de càpsules formatives. Actualment sóc membre de l’equip aportant la meva mirada filosòfica, profunda i intuïtiva en l’enfocament del nus sistèmic principal a tractar quan la persona inicia el seu procés terapèutic.

 

Què significa tenir una mirada sistèmica a teràpia?

Significa assumir que la persona és un conjunt de símptomes que reflexen la seva relació, conscient o inconscient, amb el seu sistema familiar i restablir els ordres que possibiliten relacions més harmonioses dins de la família i alliberen a la persona de limitacions i/o bloquejos que s’arrosseguen dels patrons adquirits pel propi sistema per a sobreviure. Avui en dia ja no ens qüestionem que és real i possible que heretem el color d’ulls, la forma de les mans, colors de cabells… però ja ens costa més de creure que heretem emocions, situacions no resoltes i traumes de les generacions que ens han precedit. La mirada sistèmica treballa amb el camp mòrfic a través del camp simbòlic per tal que la persona pugui construir una imatge (jo treballo amb  clics de playmobil) en la qual tots els fets i totxs els integrants del sistema la configuren i hi tenen lloc (víctimes, perpetradors, abusos, avortaments, morts, infidelitats, etc.). Reordenant la imatge i oxigenant-la amb paraules claus l’escena pren nous significats que queden impregnats en la persona. 

El cervell no distingeix realitat de ficció, i amb l’impacte del treball i la imatge final la persona pot assumir nous registres interns des dels quals construir una nova mirada. En Joan Corbalán, un dels meus mestres, sempre diu que “una constel·lació familiar és molt difícil d’explicar però molt màgica de viure”. 

La mirada sistèmica, inicialment, no pretén resoldre. Només pretén restaurar i ampliar la mirada per donar lloc a noves comprensions des d’un lloc d’humilitat, amor i agraïment. Perquè sigui com sigui la vida s’obra pas. I gràcies a totes les llums i totes les ombres dels nostres avantpassats i ancestres la nostra vida es fa possible. Quan la persona pot mirar el seu sistema familiar sense rancor i pot honrar els fets i els personatges tal qual són, automàticament agafa força per viure la pròpia vida: agraint, acomiadant, reconciliant i assumint la responsabilitat de viure. I com quan tires una pedra a l’aigua i les ones expansives dibuixen cercles, quan una persona treballa amb el seu sistema familiar amb aquesta mirada, tot el sistema familiar en nota els efectes…

 

Has fet la llicenciatura en filosofia. Què creus que aporta aquest coneixement a la teva pràctica professional actual?

No entenc la filosofia com l’activitat acadèmica, sinó com l’activitat d’enfrontar-se a un mateix amb les preguntes bàsiques de la vida i amb la trama de les vides que vivim. Amb ella puc convidar a la persona  que practiqui dos gestos que considero bàsics per a sostenir un procés terapèutic: alentir (els aconteixements) i retornar (a tot allò no resolt). Només així podem assumir que som incomplets i reconèixer les pròpies limitacions sense sentir-nos mancats. La filosofia permet ampliar les perspectives internes i activa la capacitat de ressignificar tot allò que som i tot allò que ens afecta. I a poc a poc, nodreix la possibilitat d’observar què ens passa sense identificar-nos amb allò que ho està causant fent possible el naixement d’una nova actitud en què la persona se sent subjecte i no objecte.

 

Quina importància té el cos per a tu en teràpia?

Molta. Tot allò que ens passa necessita ser expressat pel nostre cos físic, aquell que ens dóna pes, acció i veu en aquesta dimensió. En ell resideixen totes les nostres memòries i gràcies a ell podem accedir a noves maneres de sentir. Les nostres emocions es queden atrapades a la pell, als músculs, als óssos o a les vísceres i òrgans si no les expressem. Sovint les hem reprimit (per creences, per vergonya, per imposició) i són motiu de ferides emocionals que no es veuen però que es manifesten, sovint en dolències, en el nostre cos físic. El cos de la persona també parla de la seva biografia. Però a més a més és una font de present molt potent: amb certes dinamitzacions corporals i/o activant l’escolta corporal la persona pot connectar-se amb el seu estat emocional actual durant la sessió (i fora d’ella, perquè comparteixo recursos perquè així sigui). Jo vaig ser gimnasta d’alta competició i encara ara em reactivo quan recordo l’abús durant els entrenaments i l’angoixa que patia en els campionats. Aquest fet, i altres, m’han fet tenir una relació d’hiperexigència amb el meu cos que va molt més enllà de l’estètica. L’efecte restaurador que han causat en mi altres llenguatges corporals (les arts marcials, la dansa, el moviment expressiu) m’han fet descobrir que el cos és un peatge per arribar a altres realitats del nostre ésser. Sovint estem desconnectats del cos físic i ens oblidem que és gràcies a ell que som i sentim. Per això sempre el tinc present i el faig partícip en totes les sessions.

 

Dius que treballes amb nens petits. Creus que això enriqueix la teva pràctica com a psicoterapeuta?

Sí, molt. Dins l’equip estic especialitzada en separació amb fills petits. Normalment l’adult que arriba necessita revisar-se, enfortir-se i cuidar-se; però també demana obtenir recursos en relació a la criança i vincle amb els seus fillxs. La separació amb fillxs petits inicialment genera (entre altres coses) una hiper-responsabilitat en relació als fillxs perquè l’adult se sent com a únic centre de la família. Conèixer, cuidar i estimar les necessitats dels infants és bàsic en qualsevol franja evolutiva i moment familiar. Però quan hi ha una separació la sensació de ruptura és tan gran que és important posar la mirada cap a l’infant perquè en ell es reflexa tot allò que l’adult no és capaç de sostenir per si sol. Distingir el que és propi de l’adult i el que és propi de l’infant em sembla essencial.

 

Segons tu, què necessitem les persones per a tenir una bona salut psicològica?

Reciclar, actualitzar, reconstruir i estimar la relació que tenim amb nosaltres mateix@s. Com deia Khrisnamurti l’única relació autèntica i duradora que vivim a la vida és la que establim amb nosaltres mateix@s. Les altres relacions són jocs de miralls i projeccions. A mi m’agrada dir que l’única vareta màgica que existeix és precisament aquesta: conèixer, acceptar i cuidar qui ets, tal com ets. Així és possible estar sa i sanar-se.

 

Ets mare i emprenedora. Es pot amb tot?

La maternitat no és fàcil de fer compatible, però si et poses a favor els moviments orgànics que es deriven d’ella i t’organitzes per a poder tenir moments de presència real tant quan estàs maternant com quan estàs treballant, a poc a poc van sortint fórmules a través de diferents ritmes. Jo fa temps que no vull “poder amb tot”, accepto la meva vulnerabilitat i el moment en el que estic i poso consciència i energia en poder gaudir i cuidar el meu “ser mare” i a la meva filla i poder gaudir i seguir entregant-me al meu projecte professional. La flexibilitat, la fe i l’entusiasme per a mi són ingredients imprescindibles per a aconseguir-ho. Una xarxa que et sostingui també.

 

Què t’ensenya a tu la teva feina?

A estimar tots els aspectes comuns que tenim en la nostra condició d’humans i que el dolor transformat és on resideix tot el nostre potencial.

 

Quin és el teu últim descobriment terapèutic?

El brainspotting o neuroprocessament del trauma. M’apassiona confirmar, un cop més, que la persona (o en aquest cas el cervell de la persona) té dintre seu tot el que necessita per a alliberar-se i autorregular-se per a la sanació.

 

Què t’emociona?

Pufffff tantes situacions! Sobretot les que m’impregnen d’autenticitat fugaç com una mirada, una llàgrima, un somriure entrecreuat, un raig de sol sobre una flor, el riure d’un infant, una carícia, les paraules dolces i l’ímpetu de la meva filla, acomiadar-me d’un moment d’amor, les paraules d’alguns poemes… I viure i créixer lliurement sobretot!!!

 

Quin és el llibre que més recomanes als teus pacients?

Alguns ja els han dit les meves companyes. En comparteixo tres més: “M’agrada la família que m’ha tocat” de Carme Thio de Pol, “Emocionarte con los niños (el arte de acompañar a los niños en su emoción)” de Macarena Chías i José Zurita i “Sálvate, la vida te espera” de Boris Cyrulnik.

 

I música, també els recomanes audicions?

M’agraden molts estils de música diferents i n’utilitzo molta en les sessions grupals i en el meu dia a dia. Però n’hi ha una infal·lible per a connectar amb el camp emocional, que és la del compositor italià Ludovico Einaudi.

 

Quin desig posaries dins d’una ampolla?

Molts! Però si només un, aquest: que tots els éssers del planeta puguin viure sentint-se respectats i escoltant el que necessiten.

 

Si vols saber més sobre allò que fa la Tamara Depares dins del projecte Matriusques, pots mirar el seu perfil professional aquí, i també pots demanar una entrevista gratuïta directament amb ella aquí.