EL VALOR DEL TREBALL PSICOTERAPÈUTIC EN TEMPS DE PANDÈMIA
En aquests temps de pandèmia estan sorgint nombroses iniciatives d’ajuda psicològica voluntària, per part de professionals i per part de persones amb bones intencions. Però una cosa és contenir l’impacte de la situació d’emergència i una altra molt diferent, és realitzar un procés psicològic de qualitat.
I per la meva condició professional, penso que és fonamental poder oferir espais de qualitat d’atenció psicoterapèutica. Actualment, gràcies als formats on-line ens és possible. I per la llarga experiència que disposem, altament efectiu.
A dia d’avui, la situació és altament demandant per a tothom:
- Estem vivint una situació que ens obliga a aturar-nos. Amb totes les conseqüències que això comporta i que són particulars per cadascú.
- Estem intentant compartimentar el nostre espai al pis per poder anar a treballar, ajudar a fer els deures als nostres infants o fer tot el que fèiem per trobar-nos i estar en forma on-line… Potser a l’altra banda del pis hi ha un buit, o hi ha un nadó que plora, o un veí que té la música molt alta.
- Estem intentant organitzar la nostra rutina amb la pressió externa de seguir produint de la mateixa manera en un espai inadequat, amb problemes a la xarxa o amb la pressió de no tenir una feina i no poder-se posar un horari i anar perdent les ganes de moure’ns.
- Hem de canviar prioritats, replantejar moltes coses, i prendre decisions sobre un terreny que està en canvi continu.
- I també hi ha les persones que viuen en primera línia la pressió assistencial, l’aïllament de patir la malaltia, o la pèrdua/malaltia d’una persona estimada.
Per aquestes característiques, és una situació que dispara moltes emocions i pot ser que ara tu també estiguis experimentant algun dels items d’aquesta llista, i
- temis per la teva salut o integritat física,
- experimentis dificultats socials i de família,
- es despertin dols de la vida que portaves
- es generin dols inesperats: de les persones que hem perdut, dels projectes o feines aturades, la culpa del que pateix a primera línia
- augmentin les conductes de control.
- rebutgis les mesures que s’han pres per abordar la crisi sanitària
Tots aquests símptomes tenen a veure amb una situació que encara no sabem quan acaba i per tant, no podem portar la nostra ment a un espai de seguretat post-traumàtica. Quan es tracta de catàstrofes naturals, se sap que un cop passat l’event, tot queda en calma i es pot començar a curar i a reconstruir. Les característiques de la crisi actual fan que els nostres recursos psicològics naturals no es puguin establir en aquest espai de seguretat psicològica, imprescindible per a poder transitar les fases de reconstrucció.
Jo t’animo a utilitzar tots els serveis d’emergència que vagin sortint però també vull que sàpiguis que hi ha certes situacions en què és fonamental rebre l’ajuda psicològica professional pertinent per a poder contenir, sostenir i reparar, com són:
Quan s’estava en un procés de psicoteràpia...ara es pot reemprendre on-line. Cal continuar amb tots els processos de psicoteràpia ja iniciats doncs en aquest moment es reobren moltes ferides.
Quan el fet d’anar a comprar, portar la rutina de protecció, neteja….. Ens supera i sentim sensacions constants d’angoixa i por més enllà de fer el que pensem que és correcte. Un espai per a calmar aquestes sensacions és fonamental.
Quan la convivència o conciliació familiar es fa difícil i ens costa trobar un espai amb nosaltres mateixes, tenim una pressió 24 hores i ens costa dormir i llevar-nos descansades.
Quan ens sentim culpables per no poder ajudar, o per estar afectats pel coronavirus, o per no haver-ho passat, o per no estar ajudant prou.
Por per poder emmalaltir o morir o que els passi alguna cosa als nostres familiars.
Angoixa per haver d’afrontar una jornada laboral amb una contínua exposició al virus.
La pèrdua d’éssers estimats sense poder compartir i viure el dol amb els rituals i serveis de suports necessaris.
Por a transmetre la malaltia o l’angoixa per la situació als nostres infants o durant l’embaràs.
Pèrdua de l’activitat laboral sense perspectiva de poder recuperar la feina o la capacitat econòmica de sostenir-se després del confinament.
Totes aquestes experiències són comuns en molts de nosaltres però l’indicador per demanar ajuda psicològica professional és que el nostre funcionament diari es va afectant amb pèrdua de la son, la gana, la capacitat de gaudir, els pensaments intrusius, flashbacks, angoixa, i sensació de no poder respirar, entre altres coses.
També cal demanar ajuda professional quan després de les sessions d’emergència les sensacions de malestar perduren i es necessita suport
continuat que sostingui el nostre malestar fins al final.
Cal per això una ajuda de qualitat i en un marc professional (en l’àmbit privat o públic) que es pugui perllongar en el temps i donar espai a totes les emocions que es desperten.
Cal una atenció psicoterapèutica de qualitat reconeguda i remunerada com a necessitat de primera línia al costat dels serveis mèdics, amb formació en emergència i reprocessament de trauma i a més a més i de forma complementària, tota l’ajuda voluntària que calgui per escoltar i acompanyar de forma no professional. De la mateixa manera que calen metges especialitzats en malalties respiratòries per atendre a les víctimes del coronavirus i personal de suport d’altres especialitats que complementen la feina dels sanitaris.
És important obrir espais d’acompanyament psicoterapèutic d’intervenció primerenca que es dirigeixen al creixement post-traumàtic, això vol dir, processos que continuïn fins després del confinament, que treballin la contenció i els recursos personals per a afrontar les necessitats actuals i que puguin treballar la REPARACIÓ per a poder processar el que representa aquest període de confinament en les seves vides i totes les ferides de dols i pèrdues anteriors.
La diferència entre un servei d’emergència voluntari i una ajuda psicològica professional de reparació és que en la relació terapèutica d’un professional,
- Es crea un vincle terapèutic en un espai de seguretat (això requereix temps).
- El professional té un treball personal fet i suport de supervisió.
- Es manté en el temps.
- Ajuda a la reparació i no només a la contenció.
- Té la formació tècnica que li ofereix “potència terapèutica” per a processar les experiències traumàtiques presents i les que es reobrin del passat.
Aquest creixement permetrà un enriquiment personal amb una nova perspectiva interna. Amb una intervenció que acompanyi aquest procés es pot prevenir i consolidar aquesta sensació de seguretat interna que va més enllà de la incertesa externa en la qual ens trobem.
Alba del Cid, autora de l’article i membre de l’equip de Matriusques, té una trajectòria professional de 25 anys acompanyant a persones en situacions de vulnerabilitat, dins de l’àmbit de la intervenció social, i en especial refugiats/des. Actualment es dedica a acompanyar el període perinatal, la maternitat i la criança amb eines de neuroprocessament del trauma (EMDR) i perspectiva sistèmica. Té formació i experiència en intervenció primerenca en situacions d’emergència.
Esperem els teus comentaris.