, , , ,

EL VALOR DEL TREBALL PSICOTERAPÈUTIC EN TEMPS DE PANDÈMIA

En aquests temps de pandèmia estan sorgint nombroses iniciatives d’ajuda psicològica voluntària, per part de professionals i per part de persones amb bones intencions. Però una cosa és contenir l’impacte de la situació d’emergència i una altra molt diferent, és realitzar un procés psicològic de qualitat.

I per la meva condició professional, penso que és fonamental poder oferir espais de qualitat d’atenció psicoterapèutica. Actualment, gràcies als formats on-line ens és possible. I per la llarga experiència que disposem, altament efectiu.

A dia d’avui, la situació és altament demandant per a tothom:

  • Estem vivint una situació que ens obliga a aturar-nos. Amb totes les conseqüències que això comporta i que són particulars per cadascú.
  • Estem intentant compartimentar el nostre espai al pis per poder anar a treballar, ajudar a fer els deures als nostres infants o fer tot el que fèiem per trobar-nos i estar en forma on-line… Potser a l’altra banda del pis hi ha un buit, o hi ha un nadó que plora, o un veí que té la música molt alta.
  • Estem intentant organitzar la nostra rutina amb la pressió externa de seguir produint de la mateixa manera en un espai inadequat, amb problemes a la xarxa o amb la pressió de no tenir una feina i no poder-se posar un horari i anar perdent les ganes de moure’ns.
  • Hem de canviar prioritats, replantejar moltes coses, i prendre decisions sobre un terreny que està en canvi continu.
  • I també hi ha les persones que viuen en primera línia la pressió assistencial, l’aïllament de patir la malaltia, o la pèrdua/malaltia d’una persona estimada.

Per aquestes característiques, és una situació que dispara moltes emocions i pot ser que ara tu també estiguis experimentant algun dels items d’aquesta llista, i

  • temis per la teva salut o integritat física,
  • experimentis dificultats socials i de família,
  • es despertin dols de la vida que portaves
  • es generin dols inesperats: de les persones que hem perdut, dels projectes o feines aturades, la culpa del que pateix a primera línia
  • augmentin les conductes de control.
  • rebutgis les mesures que s’han pres per abordar la crisi sanitària

Tots aquests símptomes tenen a veure amb una situació que encara no sabem quan acaba i per tant, no podem portar la nostra ment a un espai de seguretat post-traumàtica. Quan es tracta de catàstrofes naturals, se sap que un cop passat l’event, tot queda en calma i es pot començar a curar i a reconstruir. Les característiques de la crisi actual fan que els nostres recursos psicològics naturals no es puguin establir en aquest espai de seguretat psicològica, imprescindible per a poder transitar les fases de reconstrucció.

Jo t’animo a utilitzar tots els serveis d’emergència que vagin sortint però també vull que sàpiguis que hi ha certes situacions en què és fonamental rebre l’ajuda psicològica professional pertinent per a poder contenir, sostenir i reparar, com són:

 Quan s’estava en un procés de psicoteràpia...ara es pot reemprendre on-line.  Cal continuar amb tots els processos de psicoteràpia ja iniciats doncs en aquest moment es reobren moltes ferides.
Quan el fet d’anar a comprar, portar la rutina de protecció, neteja….. Ens supera i sentim sensacions constants d’angoixa i por més enllà de fer el que pensem que és correcte. Un espai per a calmar aquestes sensacions és fonamental.
Quan la convivència o conciliació familiar es fa difícil i ens costa trobar un espai amb nosaltres mateixes, tenim una pressió 24 hores i ens costa dormir i llevar-nos descansades.
Quan ens sentim culpables per no poder ajudar, o per estar afectats pel coronavirus, o per no haver-ho passat, o per no estar ajudant prou.
Por per poder emmalaltir o morir o que els passi alguna cosa als nostres familiars.
Angoixa per haver d’afrontar una jornada laboral amb una contínua exposició al virus.
La pèrdua d’éssers estimats sense poder compartir i viure el dol amb els rituals i serveis de suports necessaris.
Por a transmetre la malaltia o l’angoixa per la situació als nostres infants o durant l’embaràs.
Pèrdua de l’activitat laboral sense perspectiva de poder recuperar la feina o la capacitat econòmica de sostenir-se després del confinament.

Totes aquestes experiències són comuns en molts de nosaltres però l’indicador per demanar ajuda psicològica professional és que el nostre funcionament diari es va afectant amb pèrdua de la son, la gana, la capacitat de gaudir, els pensaments intrusius, flashbacks, angoixa, i sensació de no poder respirar, entre altres coses.

També cal demanar ajuda professional quan després de les sessions d’emergència les sensacions de malestar perduren i es necessita suport
continuat que sostingui el nostre malestar fins al final.

Cal per això una ajuda de qualitat i en un marc professional (en l’àmbit privat o públic) que es pugui perllongar en el temps i donar espai a totes les emocions que es desperten.

Cal una atenció psicoterapèutica de qualitat reconeguda i remunerada com a necessitat de primera línia al costat dels serveis mèdics, amb formació en emergència i reprocessament de trauma i a més a més i de forma complementària, tota l’ajuda voluntària que calgui per escoltar i acompanyar de forma no professional. De la mateixa manera que calen metges especialitzats en malalties respiratòries per atendre a les víctimes del coronavirus i personal de suport d’altres especialitats que complementen la feina dels sanitaris.

És important obrir espais d’acompanyament psicoterapèutic d’intervenció primerenca que es dirigeixen al creixement post-traumàtic, això vol dir, processos que continuïn fins després del confinament, que treballin la contenció i els recursos personals per a afrontar les necessitats actuals i que puguin treballar la REPARACIÓ per a poder processar el que representa aquest període de confinament en les seves vides i totes les ferides de dols i pèrdues anteriors.

La diferència entre un servei d’emergència voluntari i una ajuda psicològica professional de reparació és que en la relació terapèutica d’un professional,

  • Es crea un vincle terapèutic en un espai de seguretat (això requereix temps).
  • El professional té un treball personal fet i suport de supervisió.
  • Es manté en el temps.
  • Ajuda a la reparació i no només a la contenció.
  • Té la formació tècnica que li ofereix “potència terapèutica” per a processar les experiències traumàtiques presents i les que es reobrin del passat.

Aquest creixement permetrà un enriquiment personal amb una nova perspectiva interna. Amb una intervenció que acompanyi aquest procés es pot prevenir i consolidar aquesta sensació de seguretat interna que va més enllà de la incertesa externa en la qual ens trobem.

 

Alba del Cid, autora de l’article i membre de l’equip de Matriusques, té una trajectòria professional de 25 anys acompanyant a persones en situacions de vulnerabilitat, dins de l’àmbit de la intervenció social, i en especial refugiats/des. Actualment es dedica a acompanyar el període perinatal, la maternitat i la criança amb eines de neuroprocessament del trauma (EMDR) i perspectiva sistèmica. Té formació i experiència en intervenció primerenca en situacions d’emergència.

 

Esperem els teus comentaris.

,

Autoestima i Cicle Menstrual

autoestima menstrual

 

(lee el texto en castellano 👇🏽👇🏽👇🏽👇🏽)

El teu cicle menstrual es relaciona directament amb la teva autoestima.

Com? Una altra fricada neofeminista? Estem enaltint tant tot el femení que se’ns en va el cap? Estem apoderant el nostre cicle menstrual fins a donar-li un significat psicològic exagerat?

No, amiga, és real, i així de senzill: la teva relació amb el teu cicle menstrual, és una part molt important de la teva relació amb tu mateixa. Com pots estimar-te i acceptar-te realment i si renegues de la meitat del teu mes? de la meitat de la teva vida? de la meitat de la teva psique? O si simplement no ho coneixes, i per tant, no et coneixes?

Com la majoria de les nostres lectores, vaig viure els meus primers anys de menstruació com una creu, com alguna cosa que havia d’implicar el fet de ser dona, una espècia de càstig o compensació a l’univers per tenir el do d’albergar vida en el meu interior. Cosa que estava relacionada amb parir, que tampoc em feia especial il·lusió. No m’agradava tenir la regla, no m’agradaven els dies previs, sovint sentia molèsties en ovular i semblava que només podia ser lliure d’aquesta tortura una setmana al mes, durant la fase pre-ovulatòria o Donzella (en aquells dies no tenia idea de les fases ni els seus noms o arquetips).

Una feina amb adolescents amb trastorn d’alimentació em va començar a obrir els ulls: aquelles noies celebraven que els vingués la menstruació després de mesos sense tenir-la, per ser símptoma d’estar recuperant-se. A partir d’aquí vaig començar a adonar-me que la meva menstruació i la seva obstinació a repetir la mateixa història cada mes era un símptoma de salut, i vaig obrir el meu cor i la meva ment a veure-la i viure-la d’una altra manera.

En aquest moment va començar tot un periple, un viatge a la meva feminitat que no us relataré avui per no ser l’assumpte del qual vull parlar-vos, però que agraeixo infinitament cada dia de la meva vida.

 

Acceptar i estimar el teu cicle menstrual no és més que acceptar i estimar que no sempre ets igual. I alguna cosa que sembla tan lògica, ens costa moltíssim acceptar-la amb naturalitat i amorositat en nosaltres mateixes. Pretenem estar sempre iguals, tenir el mateix nivell d’energia, les mateixes capacitats i el mateix estat d’ànim, però això no és així, i ens frustrem una vegada i una altra quan aquest propòsit d’anar cada dia al gimnàs es queda en menys una vegada més.


Escoltant el meu ritme, he pogut comprovar que se’m traven les paraules els primers dies de la meva menstruació, i ja no em preocupo per un alzheimer precoç. Escoltant el meu ritme, he pogut conèixer que dos dies abans que em baixi la regla, la meva necessitat d’hores de son és més gran, i procuro dormir més, enlloc de frustrar-me i prendre més cafè. Escoltant el meu cos, he sabut que no vol anar estret quan estic ovulant, i em vesteixo amb robes més amples, enlloc de sotmetre’l amb mesquinesa a la tirania de la moda. I això, amiga, és estimar-se a una mateixa: escoltar-se, acceptar el que hi ha i ballar amb això, en lloc d’obstinar-se a sotmetre-ho.

En quines formes et sotmets tu? Fins a quin punt coneixes el teu cicle i els petits i grans canvis que es produeixen en tu? Has llegit sobre els teus pits, sobre el teu úter o el teu sòl pèlvic? Ets dona, i això no ho diu tot de tu, però diu molt, i et conforma en cos, ment, cognició, emocions i necessitats. Fins a quin punt t’interesses com per a investigar-te i observar-te?

Si et coneixes millor, t’estimaràs més.

Et convido a que durant els pròxims 3 mesos portis un petit diari on anotis el teu estat d’ànim, el teu nivell d’energia, el teu grau d’extraversió o introversió i tots aquests petits detalls que et cridin l’atenció (si t’has despertat a mitjanit suant, si et mous amb més lentitud i gràcia, si et ve de gust més dolç o més salat…) i que ho facis amb curiositat i amabilitat cap a tu. D’aquesta manera et faràs més conscient de tu mateixa, podràs veure quins patrons es repeteixen i començaràs a ballar amb cada fase, amb cada moment, en lloc de lluitar contra això. Enlloc de lluitar contra tu mateixa i la teva naturalesa, et podràs estimar i acceptar tal com ets.

Benvinguda a la meravellosa complexitat de ser dona. 

 

 

Vanessa Barros, Psicòloga, Psicoterapeuta, Moon Mother i Renaixedora, especialitzada en feminitat, autoestima i processos de separació.

Si desitges realitzar una sessió amb ella, contacta-hi directament a través d’aquesta pàgina.

 

A Matriusques, condueix el taller “Sóc dona, sóc cíclica” i l’espai “El cercle que fa un milió“.

Pots conèixer-la més a fons a l’entrevista que li vam fer l’estiu del 2019.

 

Ha escrit els següents articles relacionats amb aquest tema:

Conèixer i respectar els cicles menstruals

La saviesa dels cicles

Et sents sola? Et falta una tribu.

Històries de transformació: Baixa autoestima

I també pots trobar la seva col·lecció de posts amb el hastag #saviesacicles al nostre perfil de Instagram i als Stories destacats.

 

Si vols saber més sobre aquest tema, contacta amb nosaltres i et posarem en el llistat d’interessades per fer el taller de “Sóc dona, sóc cíclica” per a conèixer amb més profunditat la teva naturalesa cíclica.

T’animem a deixar el teu comentari sobre aquest tema o qualsevol altre aquí a sota o a les xarxes socials.

 


Autoestima y Ciclo Menstrual

Tu ciclo menstrual se relaciona directamente con tu autoestima.

¿Como? ¿Otra fricada neo feminista? ¿Estamos enalteciendo tanto todo lo femenino que se nos va la cabeza? ¿Estamos empoderando nuestro ciclo menstrual hasta darle un significado psicológico exagerado?

No, amiga, es real, y así de sencillo: tu relación con tu ciclo menstrual, es una parte muy importante de tu relación contigo misma. ¿Cómo puedes amarte y aceptarte realmente si reniegas de la mitad de tu mes? ¿de la mitad de tu vida? ¿de la mitad de tu psique? ¿O si simplemente no lo conoces, y por tanto, no te conoces?

Como la mayoría de nuestras lectoras, viví mis primeros años de menstruación como una cruz, como algo que tenía que implicar el hecho de ser mujer, una especie de castigo o compensación al universo para tener el don de albergar vida en mi interior. Cosa que estaba relacionada con parir, que tampoco me hacía especial ilusión. No me gustaba tener la regla, no me gustaban los días previos, a menudo sentía molestias al ovular y parecía que solo podía ser libre de esta tortura una semana al mes, durante la fase preovulatoria o Doncella (en aquellos días no tenía idea de las fases ni sus nombres o arquetipos).

Un trabajo con adolescentes con trastorno de alimentación me empezó a abrir los ojos: aquellas chicas celebraban que les viniera la menstruación después de meses sin tenerla, por ser síntoma de estar recuperándose. A partir de aquí empecé a darme cuenta que mi menstruación y su obstinación a repetir la misma historia cada mes era un síntoma de salud, y abrí mi corazón y mi mente a verla y vivirla de otro modo.

En este momento empezó todo un periplo, un viaje a mi feminidad que no os relataré hoy por no ser el asunto del cual quiero hablaros, pero que agradezco infinitamente cada día de mi vida.

 

Aceptar y querer tu ciclo menstrual no es más que aceptar y querer que no siempre eres igual. Y algo que parece tan lógico, nos cuesta muchísimo aceptarlo con naturalidad y amorosidad en nosotras mismas. Pretendemos estar siempre iguales, tener el mismo nivel de energía, las mismas capacidades y el mismo estado de ánimo, pero esto no es así, y nos frustramos una y otra vez cuando este propósito de ir cada día al gimnasio se queda en menos una vez más.

 

Escuchando mi ritmo, he podido comprobar que se me traban las palabras los primeros días de mi menstruación, y ya no me preocupo por un alzheimer precoz. Escuchando mi ritmo, he podido conocer que dos días antes de que me baje la regla, mi necesidad de horas de sueño es mayor, y procuro dormir más, en lugar de frustrarme y tomar más café. Escuchando mi cuerpo, he sabido que no quiere ir estrecho cuando estoy ovulando, y me visto con ropas más anchas, en vez de someterlo con mezquindad a la tiranía de la moda. Y esto, amiga, es quererse a una misma: escucharse, aceptar lo que hay y bailar con esto, en lugar de obstinarse en someterlo.

¿En qué formas te sometes tú? ¿Hasta qué punto conoces tu ciclo y los pequeños y grandes cambios que se producen en ti? ¿Has leído sobre tus pechos, sobre tu útero o tu suelo pélvico? Eres mujer, y esto no lo dice todo de ti, pero dice mucho, y te conforma en cuerpo, mente, cognición, emociones y necesidades. ¿Hasta qué punto te interesas suficiente como para investigarte y observarte?

Si te conoces mejor, te querrás más.

Te invito a que durante los próximos 3 meses, lleves un pequeño diario donde anotes tu estado de ánimo, tu nivel de energía, tu grado de extraversión o introversión y todos estos pequeños detalles que te llamen la atención (si te has despertado a media noche sudando, si te mueves con más lentitud y gracia, si te apetece más dulce o más salado…) y que lo hagas con curiosidad y amabilidad hacia ti misma.  De este modo te harás más consciente de ti , podrás ver qué patrones se repiten y empezarás a bailar con cada fase, con cada momento, en lugar de luchar contra esto. En lugar de luchar contra tú misma y tu naturaleza, te podrás querer y aceptar tal como eres.

Bienvenida a la maravillosa complejidad de ser mujer.

 

 

Vanessa Barros, Psicóloga, Psicoterapeuta, Moon Mother y Renacedora, especializada en feminidad, autoestima y procesos de separación.

Si deseas realizar una sesión con ella, contacta directamente a través de esta página.

 

En Matriusques, conduce el tallerSoy mujer, soy cíclica y el espacioEl círculo que hace un millón“.

Puedes conocerla más a fondo en la entrevista que le hicimos el verano del 2019.

 

Ha escrito los siguientes artículos relacionados con este tema:

Conocer y  respetar los ciclos menstruales

La sabiduría de los ciclos

¿Te sientes sola? Te falta una tribu.

Historias de transformación: Baja autoestima

Y también puedes encontrar su colección de posts con el hastag #saviesacicles en nuestro Instagram y en los Stories destacados.

 

Si quieres saber más sobre este tema, contacta con nosotros y te pondremos en el listado de interesadas para hacer el taller de Soy mujer, soy cíclica para conocer con más profundidad tu naturaleza cíclica.

Te animamos a dejar tu comentario sobre este tema o cualquier otro aquí debajo o en las redes sociales

, , , ,

De parella a família

(lee el texto en castellano 👇🏽👇🏽👇🏽👇🏽)

ELS REPTES 

Vols créixer com a persona? Vols conèixer-te profundament i evolucionar en aquells aspectes que tens tranquil·lets a la zona de confort? No cal que facis una volta al món, un backpacking per l’Índia o pels Andes. Hi ha una manera que és relativament més fàcil, més barata i té una menor petjada ecològica: busca, troba i crea una relació de parella. 

Les relacions personals íntimes són el terreny de joc que activa els records d’experiències viscudes que ens han format i conformat com a persones. En tot allò que ens passa i tot allò que fem amb la parella hi podrem veure reflectits la manera en què hem après a relacionar-nos i per tant, a viure i sobreviure. Els éssers humans sobrevivim en tant que ens relacionem i per això, les relacions seran el nucli de la nostra vida. Com ens apropem a l’altre? com ens en protegim? com el busquem? com el rebutgem? com l’ataquem? quin equilibri trobem en els intercanvis? necessito que l’altre faci un pas per a jo fer-ne un altre? confio, no confio? m’obro, em tanco? dono? rebo més del que dono o menys? en quin grau em permeto necessitar a l’altre? i així fins a l’infinit… la parella, en tant que relació íntima, és un gran laboratori on poder observar-te en tots aquests aspectes per a comprendre la teva naturalesa i aventurar-te a explorar-la tan profundament com vulguis en el teu viatge interior. 

Però, i si no en tens prou? I si vols créixer encara més, descobrint tots aquells aspectes que estan a l’ombra més invisible, tot allò que pensaves que ja tenies superat i que segurament li faltava una nova tongada de “posar cera, polir cera” al teu ésser? No cal que facis un màster d’hipnosis, ni una formació Gestalt, ni viatgis a l’Amazònia profunda. També hi ha una manera natural i a l’abast, que en aquest cas pot resultar més o menys fàcil, segur que serà més cara i menys rendible que un màster i tindrà un fort impacte sobre l’escorça terrestre: tingues descendència.

La resposta a les preguntes que he formulat més amunt o les que puguin sorgir en cada família no es donen com un sol enunciat verbal, integrat i adult: “Perdona, carinyo és que quan em telefones cada dia per parlar, em tanco i desapareixo perquè sento un cert ofec i busco espais per a respirar fins que torno a sentir que tinc ganes d’estar amb tu” o bé “ai, ho sento, se m’ha oblidat de dir-te que em costa moltíssim confiar en les persones que diuen que m’estimen perquè he après que també poden fer mal i em vull protegir del dolor que sento, que és igual al que vaig sentir en la meva infància amb els que em cuidaven”. 

És evident que això no succeeix així d’ortopèdic ni a casa dels terapeutes més avançats, ni dels meditadors més consagrats. Com succeeix, doncs? Amb comportaments: el que sent que necessita aire, desapareix i el que vol contacte, insisteix. I el que vol i no vol, s’apropa i s’allunya fent que l’altre, es quedi desorientat/da. La comunicació es realitza en la vida a través dels comportaments que tenim. A través d’aquests comportaments, repetim allò que vam aprendre a fer en les nostres primeres interaccions i va funcionar. Per això costa tant de canviar, perquè allò que vam fer un cop i va funcionar, ho repetirem fins i tot quan ja no funcioni.

El que marca quin tipus de comportament tenim en una situació determinada serà l’estat fisiològic intern, que pot ser de tres tipus:

  • quan estem en una situació coneguda, segura, estem relaxats i tindrem comportaments dirigits a estar bé i a estar bé amb els altres. 
  • quan percebem algun tipus de demanda o perill extern, s’activa la part que s’encarrega de resoldre els problemes o de fugir-ne. 
  • si la situació és tan crítica que sentim que no podem fer res per escapar-ne, ens quedem paralitzats, com si allò no anés amb nosaltres, fora de joc. 

Com a éssers vius, tenim un llegat de la saviesa biològica més afinada per a adaptar-nos al nostre medi. I el sistema nerviós està contínuament atent codificant la informació de l’entorn per a assegurar la supervivència. Segons el que interpretem de l’entorn, s’activaran uns tipus de respostes o uns altres.

 

ELS CANVIS 

Així que ens trobem en aquell punt que has assumit el gran repte (amb més o menys consciència) i et trobes que la teva vida canvia de soca-rel (passa exactament allò que ja t’havien avisat i que tu no sabies de què parlaven). I en menys d’un any, tens grans canvis en lo professional i lo laboral, t’has de reubicar en la família extensa, en les amistats… les prioritats, l’economia, els espais, els horaris, els hàbits que es capgiren i si ets la gestant, et canvia la forma del cos, la gana, la digestió, el son i la son, la calor, el pipi, els pits, els cabells, la cara, la talla de la roba i de les sabates i així seguiríem fins arribar a descriure el TOT.

La demanda adaptativa de la situació és tan gran que dispara la part que s’encarrega de resoldre els problemes, la que posa la màquina en moviment: el cor s’accelera, la respiració és més ràpida i entretallada, la visió s’enfoca i diu som-hi! L’adrenalina es converteix en un combustible imprescindible per a poder arribar a tot, per a poder prendre les mil i una decisions, que saps que és millor si són consensuades.

Des de la més petita decisió, com pot ser per exemple, si posem la vitamina K oral o intramuscular fins a altres decisions més importants, com el nom que portarà la criatura, els valors de cada membre de la parella es posen sobre la taula de diàleg. I cal que dins de la parella ja hi hagi una cultura del diàleg suficientment establerta per a poder sostenir l’allau d’acords que caldrà prendre.

Tenim, doncs, que a la mare li suposa una crisi personal de gran envergadura perquè ha d’adaptar-se a una nova vida que serà molt diferent de la seva vida anterior pel que fa a l’atenció que podrà oferir a les pròpies necessitats i a les que podia oferir als altres. Entre ells, a la parella.

A l’altra figura parental, també li suposa una crisi personal, que arriba de manera diferent però també l’afecta de manera molt profunda.

Hi afegim una diferència en el tempo adaptatiu entre els dos membres: si ets la que s’ha quedat embarassada, portaràs 9 mesos de transformació corporal, hormonal, cerebral quan arriba el moment de tenir el nadó en braços, però si no has gestat, no hauràs estat tan conscient de tota l’adaptació que ja estava fent l’altra i fins i tot et poden haver sorprès tots els preparatius que semblaven “innecessaris”.

Per tant, la parella passa de tenir aquesta fórmula

      (a + b)

a ser una família amb aquesta fórmula

      ((a) + ((b) + c))

On la mare està en crisi personal (b) i per tant, en revisió, la figura parental (a) també, i a més a més, apareix un nou membre, amb el/la qual la mare estarà fusionada en una díada (b + c).

El que veiem a la foto revelada són dues persones fent coses noves al voltant d’una persona nova, però al negatiu, hi veiem dues persones en una situació d’adaptació extrema a tots els nivells, que a vegades la viuen en connexió i a vegades, en solitari. 

Quan la maquinària adaptativa va fent la seva feina, l’adrenalina baixa de tant en tant i apareixen moments de descans, recuperació, plaer i de retrobament amb l’altre que alimenten la relació, però si la situació és desbordant, és possible que hi hagi una retirada cap endins, la congelació, on la relació perd força, perd vida. I les crisis adaptatives de dues persones es converteixen en una crisi de parella.

 

FER DE LA CRISI UNA OPORTUNITAT

S’ha obert la falla psicològica i les dues plaques tectòniques permeten observar el magma que hi ha a la profunditat. Estàs en un moment crucial per poder-te observar i et coneguis en aquesta situació límit. Tens a les teves mans l’oportunitat de descobrir en un nivell més profund de l’espiral tot allò que quedava pendent. 

Ara bé, per descobrir el tresor amagat hauràs de sortejar alguns obstacles, com per exemple: 

  • la creença que aquesta etapa ha d’estar amarada de felicitat i que “lo important és que esteu bé” i que tota la resta no és ni rellevant ni cal donar-li gaire atenció.
  • la por de que si et capbusses en la crisi personal i entres en les emocions de tristesa, puguis entrar en una depressió postpart o no puguis sostenir a la parella.
  • la por que si obriu espais de comunicació profunda us portarà a més distància si es destapen temes que estan pendents i amagats en l’obscuritat.

Si superes aquests impediments i prens el repte que t’arriba amb la vida, de convertir la crisi personal en una oportunitat, estàs fent un pas per a oferir-li a la parella el més autèntic i genuí de tu mateix/a. I el regal de descobrir-ho al seu costat. I fent això, a més a més, li ofereixes un espai per a que ell faci el mateix, si vol. 

L’altre adult ja era un mirall que sabia tocar els teus disparadors més coneguts. I el petit/a arriba per a tocar tots aquells que s’havien quedat en el terreny dels records sense nom. 

Els records pre-verbals, que s’experimenten quan el nadó és petit i demanda un contacte íntim i continu, arriben en forma de sensacions corporals inespecífiques perquè quan es van experimentar, encara no hi havia la capacitat de vincular l’experiència amb la paraula, les connexions neuronals no eren tan específiques com per a vincular experiència amb significat. Per tant, hi haurà moltes sensacions “velles conegudes” que no sabrem ben bé què ens passa. 

Augmentar la connexió amb tu mateix/a augmentarà la connexió amb l’altre. 

Quedar-se receptiu/va a totes aquestes sensacions, siguin plaenteres o displaenteres és la manera de créixer aprofitant la crisi personal. Fer-ho acompanyat, als braços de l’altre que crea un espai de seguretat per explorar les sensacions i donar-li un significat, la manera d’anar sanant tot allò que va quedar pendent. 

Obrir-te a sentir tot allò que està passant en aquest magma emocional, explorar les sensacions que apareixen, siguin del color que siguin, descobrint els significats que els has donat i que potser ara voldràs canviar. 

Permetre que l’altre adult sigui el teu sostenidor mentre tu augmentes la connexió amb tu mateix crea un vincle molt profund i compromès. I la parella s’enforteix gràcies a la crisi, que està sent transitada. 

I per fer això, en una situació d’alta demanda com la criança, cal que converteixis en comportaments reals aquells clàssics de tota la vida dels llibres d’autoajuda.

Són els vells trucs per a mantenir els mecanismes adaptatius en bon funcionament, per a que hi hagi més moments de trobada que de retirada, per a que s’obrin espais d’intimitat i connexió: 

  • posar molta atenció a les mostres d’afecte i de contacte: abraçar-se, acariciar-se, mirar-se als ulls.
  • expressar l’amor, el desig i la sexualitat tant sovint com es pugui: el contacte físic ajuda a la part del sistema nerviós que cura ferides.
  • ser suficientment organitzat i planificar els ritmes coordinadament amb les necessitats biològiques de tots els membres de la família.  
  • cuidar-te a tu i a l’altre al màxim: nutrició, descans, moviment, natura, plaer,
  • temps per a jugar: amb qui sigui. 
  • temps per a crear: el que sigui. 
  • temps per a estar amb tu mateix/a. A soles. 
  • temps per a fer coses i trobar-se amb altres persones, especialment, si es troben en una situació similar i poden empatitzar i saben acompanyar sense jutjar.
  • observar regularment (moltes vegades al dia) les sensacions corporals, especialment la de les plantes dels peus o la part posterior del cos, per a activar estats de recuperació i connexió amb un mateix i amb els altres. 
  • comunicar de manera autèntica, honesta i transparent com a exercici diari d’higiene relacional.

CRÉIXER EN INTIMITAT

Créixer en intimitat, lluny d’ideals i de falsos mites, atents a la realitat a través de l’observació de les sensacions corporals, apropar-se i aprendre a rebre la presència brillant de l’altre i a oferir la llum que encén els nostres ulls. Que les crisis siguin benvingudes i que siguin enfrontades amb coratge, i en la millor companyia!

AMOR CREIXENT

A Matriusques ens hem fet molt conscients de la necessitat d’acompanyar a les parelles que tenen fills petits durant aquesta múltiple crisi que és l’esdevenir família. Per això hem creat un programa per a parelles que volen millorar en els aspectes clau (Comunicació, Intimitat, Vulnerabilitat i Connexió) que poden ajudar a que la relació no només sobrevisqui, sinó que es converteixi en el gran eix de l’estructura familiar.

 

Si vols més informació, clica aquí per saber-ho tot sobre l'”Amor Creixent”.

Si el vols llegir en paper o en format on-line, adreçat a la revista “Viure en família” de l’Editorial Graó.

La il·lustració, ens l’ha fet Neus Mahiques, per a l’ocasió.

 

 


DE PAREJA A FAMILIA

LOS RETOS

¿Quieres crecer como persona? ¿Quieres conocerte profundamente y evolucionar en aquellos aspectos que tienes tranquilitos en la zona de confort? No hace falta que hagas una vuelta almundo, un backpacking por India o por los Andes. Hay una manera que es relativamente más fácil, más barata y tiene una menor huella ecológica: busca, encuentra y crea una relación de pareja.

Las relaciones personales íntimas son el terreno de juego que activa los recuerdos de experiencias vividas que nos han formado y conformado como personas. En todo aquello que nos pasa y todo aquello que hacemos con la pareja podremos ver reflejados la manera en que hemos aprendido a relacionarnos y por tanto, a vivir y sobrevivir. Los seres humanos sobrevivimos en tanto que nos relacionamos y por eso, las relaciones serán el núcleo de nuestra vida. ¿Cómo nos acercamos al otro? ¿cómo nos protegemos? ¿cómo lo buscamos? ¿cómo lo rechazamos? ¿cómo lo atacamos? ¿qué equilibrio encontramos en los intercambios? ¿necesito que el otro dé un paso para yo hacer otro? ¿confío, no confío? ¿me abro, me cierro? ¿doy? ¿recibo más de lo que doy o menos? ¿en qué grado me permito necesitar al otro? y así hasta el infinito…La pareja, en cuanto a relación íntima, es un gran laboratorio donde poder observarte en todos estos aspectos para comprender tu naturaleza y aventurarte a explorarla tan profundamente como quieras en tu viaje interior.

Pero, ¿y si no tienes bastante? ¿Y si quieres crecer todavía más, descubriendo todos aquellos aspectos que están en la sombra más invisible, todo aquello que pensabas que ya tenías superado y que seguramente le faltaba una nueva tanda de “poner cera, pulir cera” a tu ser? No hace falta que hagas un máster de hipnosis, ni una formación Gestalt, ni viajes a la Amazonia profunda. También hay una manera natural y al alcance, que en este caso puede resultar más o menos fácil, seguro que será más cara y menos rentable que un máster y tendrá un fuerte impacto sobre la corteza terrestre: ten descendencia.

La respuesta a las preguntas que he formulado más arriba o las que puedan surgir en cada familia no se dan como un solo enunciado verbal, integrado y adulto: “Perdona, cariño es que cuando me telefoneas cada día para hablar, me cierro y desaparezco porque siento cierto ahogo y busco espacios para respirar hasta que vuelvo a sentir que tengo ganas de estar contigo” o bueno “ay, lo siento, se me ha olvidado de decirte que me cuesta muchísimo confiar en las personas que dicen que me quieren porque he aprendido que también pueden hacer daño y me quiero proteger del dolor que siento, que es igual al que sentí en mi infancia con los que me cuidaban”.

Es evidente que esto no sucede así de ortopédico ni en casa de los terapeutas más avanzados, ni de los meditadores más consagrados. ¿Cómo sucede, pues? Con comportamientos: el que siente que necesita aire, desaparece y el que quiere contacto, insiste. Y el que quiere y no quiere, se acerca y se aleja haciendo que el otro, se quede desorientado/da. La comunicación se realiza en la vida a través de los comportamientos que tenemos. A través de estos comportamientos, repetimos aquello que aprendimos a hacer en nuestras primeras interacciones y funcionó. Por eso cuesta tanto cambiar, porque aquello que hicimos una vez y funcionó, lo repetiremos incluso cuando ya no funcione.

Lo que marca qué tipo de comportamiento tenemos en una situación determinada será el estado fisiológico interno, que puede ser de tres tipos:

  • cuando estamos en una situación conocida, segura, estamos relajados y tenemos comportamientos dirigidos a estar bien y a estar bien con los otros.
  • cuando percibimos algún tipo de demanda o peligro externo, se activa la parte que se encarga de resolver los problemas o de huir.
  • si la situación es tan crítica que sintamos que no podemos hacer nada para escapar, nos quedemos paralizados, como si aquello no fuera con nosotros, fuera de juego.

Como seres vivos, tenemos un legado de la sabiduría biológica más refinada para adaptarnos a nuestro medio. Y el sistema nervioso está continuamente atento codificando la información del entorno para asegurar la supervivencia. Según lo que interpretamos del entorno, se activarán unos tipos de respuestas u otros.

 

LOS CAMBIOS

Así que nos encontramos en el punto en que has asumido el gran reto (con más o menos conciencia) y te encuentras que tu vida cambia de raíz (pasa exactamente aquello que ya te habían avisado y que tú no sabías de qué hablaban). Y en menos de un año, tienes grandes cambios en lo profesional y lo laboral, te tienes que reubicar en la familia extensa, en las amistades… Las prioridades, la economía, los espacios, los horarios, los hábitos que se vuelven del revés, y si eres la gestante, te cambia la forma del cuerpo, el hambre, la digestión, el sueño y las ganas de dormir, el calor, el pipi, los pechos, el pelo,, la cara, la talla de la ropa y de los zapatos y así seguiríamos hasta llegar a describir el TODO.

La demanda adaptativa de la situación es tan grande que dispara la parte que se encarga de resolver los problemas, la que pone la máquina en movimiento: el corazón se acelera, la respiración es más rápida y entrecortada, la visión se enfoca y dice ¡manos a la obra! La adrenalina se convierte en un combustible imprescindible para poder llegar a todo, para poder tomar las mil y una decisiones, que sabes que es mejor si son consensuadas.

Desde la más pequeña decisión, como puede ser por ejemplo, si ponemos la vitamina K oral o intramuscular hasta otras decisiones más importantes, como el nombre que llevará la criatura, los valores de cada miembro de la pareja se ponen sobre la mesa de diálogo. Y hace falta que dentro de la pareja ya haya una cultura del diálogo suficientemente establecida para poder sostener la avalancha de acuerdos que se tendrá que tomar.

Tenemos, pues, que a la madre le supone una crisis personal de gran envergadura porque tiene que adaptarse a una nueva vida que será muy diferente de su vida anterior en cuanto a la atención que podrá ofrecer a las propias necesidades y a las que podía ofrecer a los otros. Entre ellos, a la pareja.

A la otra figura parental, también le supone una crisis personal, que llega de manera diferente pero también le afecta de manera muy profunda.

Añadimos una diferencia en el tempo adaptativo entre los dos miembros: si eres la que se ha quedado embarazada, llevarás 9 meses de transformación corporal, hormonal, cerebral cuando llega el momento de tener el bebé en brazos, pero si no has gestado, no habrás estado tan consciente de toda la adaptación que ya estaba haciendo la otra e incluso te pueden haber sorprendido todos los preparativos que parecían “innecesarios”.

Por lo tanto, la pareja pasa de tener esta fórmula

      (a + b)

a ser una familia con esta fórmula

      ((a) + ((b) + c))

Donde la madre está en crisis personal (b) y por tanto, en revisión, la figura parental (a) también, y además, aparece un nuevo miembro, con el/la cual la madre estará fusionada en una díada (b + c).

Lo que vemos en la foto revelada son dos personas haciendo cosas nuevas alrededor de una persona nueva, pero en el negativo, vemos dos personas en una situación de adaptación extrema a todos los niveles, que a veces la viven en conexión y a veces, en solitario.

Cuando la maquinaria adaptativa va haciendo su trabajo, la adrenalina baja de vez en cuando y aparecen momentos de descanso, recuperación, placer y de reencuentro con el otro que alimentan la relación, pero si la situación es desbordante, es posible que haya una retirada hacia adentro, la congelación, donde la relación pierde bastante, pierde vida. Y las crisis adaptativas de dos personas se convierten en una crisis de pareja.

 

HACER DE LA CRISIS UNA OPORTUNIDAD

Se ha abierto la falla psicológica y las dos placas tectónicas permiten observar el magma que hay en la profundidad. Estás en un momento crucial para poderte observar y para que te conozcas en esta situación límite. Tienes en tus manos la oportunidad de descubrir en un nivel más profundo de la espiral todo aquello que quedaba pendiente.

Ahora bien, para descubrir el tesoro escondido tendrás que sortear algunos obstáculos, como por ejemplo:

  • la creencia de que esta etapa tiene que estar empapada de felicidad y que “lo importante es que estés bien” y que todo el resto no es ni relevante ni hay que darle mucha atención.
  • el miedo de que si te zambulles en la crisis personal y entras en las emociones de tristeza, puedas entrar en una depresión posparto o no puedas sostener a la pareja.
  • el miedo que si abrís espacios de comunicación profunda os llevará a más distancia si se destapan temas que están pendientes y escondidos en la oscuridad.

Si superas estos impedimentos y tomas el reto que te llega con la vida, de convertir la crisis personal en una oportunidad, estás dando un paso para ofrecerle a la pareja lo más auténtico y genuino de ti mismo/a. Y el regalo de descubrirlo a su lado. Y haciendo esto, además, le ofreces un espacio para que él haga lo mismo, si quiere.

El otro adulto ya era un espejo que sabía tocar tus disparadores más conocidos. Y el pequeño/a llega para tocar todos aquellos que se habían quedado en el terreno de los recuerdos sin nombre.

Los recuerdos pre verbales, que se experimentan cuando el bebé es pequeño y pide un contacto íntimo y continuo, llegan en forma de sensaciones corporales inespecíficas porque cuando se experimentaron, todavía no había la capacidad de vincular la experiencia con la palabra, las conexiones neuronales no eran tan específicas como para vincular experiencia con significado. Por lo tanto, habrá muchas sensaciones “viejas conocidas” que no sabremos muy bien qué nos pasa.

Aumentar la conexión contigo mismo/a aumentará la conexión con el otro.

Quedarse receptivo/a en todas estas sensaciones, sean placenteras o displacenteras es la manera de crecer aprovechando la crisis personal. Hacerlo acompañado, en los brazos del otro que crea un espacio de seguridad para explorar las sensaciones y darle un significado, la manera de ir sanando todo aquello que quedó pendiente.

Abrirte a sentir todo aquello que está pasando en este magma emocional, explorar las sensaciones que aparecen, sean del color que sean, descubriendo los significados que les has dado y que quizás ahora querrás cambiar.

Permitir que el otro adulto sea tu sostén mientras tú aumentas la conexión contigo mism@ crea un vínculo muy profundo y comprometido. Y la pareja se fortalece gracias a la crisis, que está siendo transitada.

Y para hacer esto, en una situación de alta demanda como la crianza, hace falta que conviertas en comportamientos reales aquellos clásicos de toda la vida de los libros de autoayuda.

Son los viejos trucos para mantener los mecanismos adaptativos en buen funcionamiento, para que haya más momentos de encuentro que de retirada, para que se abran espacios de intimidad y conexión:

  • poner mucha atención en las muestras de afecto y de contacto: abrazarse, acariciarse, mirarse a los ojos.
  • expresar el amor, el deseo y la sexualidad tan a menudo como se pueda: el contacto físico ayuda en la parte del sistema nervioso que cura heridas.
  • ser suficientemente organizado y planificar los ritmos coordinadamente con las necesidades biológicas de todos los miembros de la familia.
  • cuidarte a ti y al otro al máximo: nutrición, descanso, movimiento, naturaleza, placer,
  • tiempo para jugar: con quién sea.
  • tiempo para crear: lo que sea.
  • tiempo para estar contigo mismo/a. A solas. 
  • tiempo para hacer cosas y encontrarse con otras personas, especialmente, si se encuentran en una situación similar y pueden empatizar y saben acompañar sin juzgar.
  • observar regularmente (muchas veces al día) las sensaciones corporales, especialmente la de las plantas de los pies o la parte posterior del cuerpo, para activar estados de recuperación y conexión con uno mismo y con los otros.
  • comunicar de manera auténtica, honesta y transparente como ejercicio diario de higiene relacional.

CRECER EN INTIMIDAD

Crecer en intimidad, lejos de ideales y de falsos mitos, atentos a la realidad a través de la observación de las sensaciones corporales, acercarse y aprender a recibir la presencia brillante del otro y a ofrecer la luz que enciende nuestros ojos. Que las crisis sean bienvenidas y que sean enfrentadas con coraje, y en la mejor compañía!

AMOR CRECIENTE

En Matriusques nos hemos hecho muy conscientes de la necesidad de acompañar a las parejas que tienen hijos pequeños durante esta múltiple crisis que esconvertirse en familia. Por eso hemos creado un programa para parejas que quieren mejorar en los aspectos clave (Comunicación, Intimidad, Vulnerabilidad y Conexión) que pueden ayudar a que la relación no solo sobreviva, sino que se convierta en el gran eje de la estructura familiar.

Si quieres más información, clica aquí para saberlo todo sobre ”Amor Creciente”.

Si lo quieres leer en papel o en formato on-line, dirígete a la revista “Vivir en familia” de la Editorial Graó.

La ilustración, nos la ha hecho Neus Mahiques, para la ocasión.