Vull ser mare soltera

– Mare soltera per elecció, família monoparental, mare sola, maternitat en solitari, …. MARE i punt!-

BONA SORT MARINA!

La història de la Marina és com la de moltes altres dones que desitgen ser mares, tot i que en aquest cas, no era tan senzill: La Marina no tenia parella i a més tenia més de 40 anys. S’unien dos fets irrefutables perquè no pogués fer realitat el seu somni. Per què havia esperat tant? es preguntava.

Però quan desitges alguna cosa molt, moltíssim, el món et parla només d’aquest tema. Doncs això li va passar a la Marina: li van caure a les seves mans notícies sobre centres de fertilitat, estadístiques sobre reproducció assistida, titulars tipus baby boom in vitro… I cada notícia li encongia el cor una mica més i li venien totes les pors.

Com ho fan les altres?

Com ho fan per fer-se totes aquestes proves soles?

I si funciona bé?

I si no funciona bé?

Què em dirà la meva família?

Què diran els seus amics i amigues?

I com incloc en la meva vida això que d’una banda em sembla normal i per un altre em sembla tant transgressor?

QUÈ SENTEN LES MARES?

Com més ho desitjava, més preguntes tenia. Però el desig era tan gran que no podia mirar cap a una altra banda… Pensava sobre allò que devien sentir les dones que eren mares, la seva mare per exemple, quan ella li deia: mama. La Marina volia sentir-ho ella mateixa. Volia escoltar aquesta paraula màgica i que únicament fos per a ella. Es moria de ganes d’escoltar al seu bebè dient-li “mama”. Tancava els ulls una vegada i una altra desitjant sentir-ho, i en obrir-los, el buit omplia tot.

La Marina sentia un desig tan fort de ser mare, que tot i no tenint parella, que l’edat ja no jugava tant a favor seu, i que tenia moltes pors, va dir: “jo també em llenço a l’aventura de la maternitat en solitari…”

Va començar a passar per un munt de proves, cites, tractaments, centres de fertilitat, pressupostos, entrevistes, etc., amb les hormones a mil i perseguida en tot moment per l’estrès, la por i l’angoixa.

FIV FALLIDA

Un any després, jugant amb la sorra a la platja, encara no podia parar de plorar. Era una lluita interna enorme el que estava vivint. Ella estava preparada per ser mare però la FIV no havia funcionat. No podia parar de pensar en totes les proves, totes les imatges, totes les visites, totes les emocions, totes les injeccions, tots els plans, la punció, els fol·licles, els informes diaris del laboratori a les 10 del matí: de 5, n’evolucionen 2; de 2 solament en segueix endavant un…, i un parell de dies després de la transferència, LA SANG. Noooo. Nooo.

Per què? Què havia fet malament? Ella no volia veure aquella sang aquí en aquell moment. Recordava totes les vegades en les quals havia desitjat que li vingués la regla en el passat, però just ara NO…

Encara quedava una esperança, podien ser pèrdues només!!!! Calia esperar l’informe mèdic. Però l’endemà, l’informe mèdic va consistir en una freda trucada per telèfon que donava per acabat el tractament. La beta era negativa. L’embrió no s’havia enganxat, el seu cos l´expulsaria en un parell de dies. “Si té qualsevol dubte, pot trucar al centre de 9 a 14”. bip, bip, bip, bip, bip…..

I llavors la Marina no sabia si cridar, arrencar a córrer o plorar. S’agafava al seu telèfon mòbil com l’última prova d’haver-ho viscut. Volia que l’hi repetissin una altra vegada tot.

Igual no ho havia entès bé…, pensava, i es preguntava si havia fet malament alguna cosa.

PROU!

Se sentia culpable, buida, fracassada, perduda i desconsolada.

No podia evitar entrar en un bucle, buscant explicacions, analitzant comportaments, castigant-se per com havia acabat tot….

La sensació d’aïllament tant social com personal es van convertir en el seu paisatge interior i la Marina va submergir-se en una immensa tristesa.

Així que la Marina seguia sentint un gran desig de ser mare, però encara que els tractaments per ser-ho no haguessin anat bé li van despertar un munt d’emocions que se li estaven fent molt difícils de gestionar.

Després de més d’un any de patiment en silenci. La Marina va conèixer a la Laia, una dona que estava embarassada de 7 mesos, després d’una pèrdua fetal. Van intercanviar experiències, van plorar juntes i van riure juntes. La Laia li va recomanar continuar aquest camí amb l’acompanyament d’una terapeuta que li donés suport. Sense el suport emocional terapèutic la percepció de fracàs podia augmentar no podent sortir d’aquest bucle emocional que tant li estava costant gestionar.

Llavors la Marina va veure que no podia seguir així, en aquest forat.

Durant tota la seva vida, la Marina havia tingut clar que volia ser mare. Quan sortia el tema, sempre deia: “jo quan decideixi ser mare ho seré, encara que no tingui parella”. Doncs aquí estava, en aquest punt: ara era el moment de fer-ho realitat i va pensar que per provar no perdia res, així que, va començar teràpia.

QUÈ VOL DIR SER MARE?

Després d’algunes sessions terapèutiques, la primera necessitat d’expressió de la Marina va ser tornar al centre on s’havia fet la FIV i expressar com s’havia sentit sola i maltractada. La Marina va poder parlar amb ells del dolor tan gran que havia patit quan li van comunicar per telèfon el fracàs de la FIV, sense contenció ni humanitat. No l’havien cuidat. La Marina ara havia après que ser mare  era atendre’s i cuidar-se per poder cuidar després, i mes amb tota la revolució hormonal i emocional que implica la reproducció assistida.

La Marina va sortir empoderada d’aquesta primera visita. Ara havia entès que necessitava professionals que també atenguessin les seves necessitats emocionals.

La Marina estava més present i amb més consciència en aquesta nova etapa de reprendre el camí per ser mare. Ara era conscient que ser mare, no és només una cosa biològica, sinó que implica preparar-se per poder atendre tota la voràgine emocional que això suposa, i en això, la teràpia l’estava ajudant molt.

Llavors, la Marina va decidir sotmetre’s a una altra FIV en un altre lloc, amb altres referències, una altra informació, amb un altre cos físic i emocional i sobretot amb més cautela i més consciència.

També havia entès que necessitava implicar a més gent en aquest viatge. No era un viatge en solitari, encara que no tingués parella. Calia donar arrel al projecte i al bebè que desitjava tenir amb ella. Així va ser com Marina va començar a contactar amb la famosa tribu. Amics, amigues i família van començar a manifestar-se de manera espontània i coordinar la seva ajuda i col·laboració d’una manera natural.

BETA POSITIVA

Després de dotze dies de betaespera, la Marina va tenir el regal d’aniversari més gran de tota la seva vida. BETA POSITIVA. Per fi estava embarassada i una setmana més tard es va confirmar en una ecografia.

Ara sí, amb dos cors bategant en el seu cos, tenia la millor de les brúixoles i una de les eines més importants del món: saber-se gestionar emocionalment per viure la vida des de la part més positiva possible. Perquè ara ja sabia que també necessitava atendre les seves necessitats psicològiques, emocionals i afectives i amb l’ajuda de la teràpia havia après a detectar-les, aprendre a gestionar-les i viure qualsevol procés vital des de la plenitud.

REFLEXIONS:

Si alguna vegada has sentit un desig de ser mare tan fort com el de la Marina, escolta’l. Tinguis o no tinguis parella. No el deixis passar. La teva vida serà molt, molt millor només pel fet d’escoltar-lo i prendre la decisió que més encaixi amb tu mateixa en aquest moment.

El que viu la Marina en aquesta història et ressona i t’agradaria estar acompanyada en tot allò que sents?

A Matriusques estem especialitzades en acompanyar processos vitals i d’empoderament femení, com per exemple, la decisió de ser mare en solitari, on acompanyem a les dones que acudeixen a nosaltres a viure aquest procés com una oportunitat de creixement personal i connexió  amb la seva pròpia essència.

Si vols que t’acompanyem en el teu procés, demana’ns una entrevista gratuïta i valorarem conjuntament l’acompanyament que s’adapta millor a les teves necessitats.

Autora: Maria José RuedaPsicoterapeuta Somàtica en Biosíntesi, Consultora, Coach Ontològic i Organitzacional.