Separació amb fills petits

-quan la relació de parella arriba a la fi, la família es transforma, però no es destrueix, sinó que també es pot enriquir.-

SI LA PARELLA JA NO FUNCIONA

La Maria, fa pocs anys, va construir una família (assaborint així un desig comú amb la seva parella). Fa temps però, que no recorda ben bé com, ni perquè, aquest era un somni compartit. La rutina del dia a dia i l’impacte de la criança només li permeten sostenir les necessitats dels seus fills i, sense adonar-se el seu espai vital (més enllà de ser mare, parella i dona treballadora) s’està constrenyent. Se sent sola i poc valorada: només es retroba a través de la mirada amb els seus fills. El pare, la seva parella, només la mira com la mare dels seus fills i la Maria, tot i que no ho comparteix amb ningú, sent que el seu cos i la seva entrega a la maternitat no desperta admiració en la seva parella. S’indigna en silenci i segueix entregant-se a la criança, descobrint la seva fortalesa, fruit de l’amor que sent pels seus petits. Es nodreix cada dia per ser millor mare al dia següent (llegeix, cerca i es revisa) i a poc a poc la maternitat li desperta una necessitat orgànica de compartir-se, des de les seves llums i les seves ombres. Un remolí d’humilitat li permet gaudir de forma més conscient de la revolució interna que ha suposat ser mare. Però la seva parella arriba a casa atordit del món extern i desconeix en quins nous paisatges interns està vivint la Maria. Ella, el rep amb un somriure forçat i despentinada perquè no sap com dir-li que li importa molt poc com li ha anat a la feina i que es deleix per compartir el seu cansament, el que ha fet amb els petits i per demanar-li uns minuts de mirades, carícies i silencis al sofà. Ell, però, té gana: menja, fa un petó als petits i rígidament es deixa caure al sofà i al cap de 5 minuts s’adorm.

I S’ARRIBA AL LÍMIT…

La Maria no pot compartir el seu cos ni les seves emocions i sent que sense la mirada de la seva parella s’ofega. Però confia que els caps de setmana aquesta dinàmica es posarà en pausa i que seran capaços, tant ella com ell, de trobar un lloc comú. Però ni el veure pelis, ni l’encontre sexual, ni el dormir abraçats són experiències com les d’abans. La tristesa i la insatisfacció l’ajuden a donar-se compte que hi ha alguna cosa que s’ha perdut entre ells, alguna cosa invisible que els records i els fets no poden recuperar. En silenci, neix un diàleg intern que li permet imaginar-se com seria viure sense la seva parella… Un diàleg que, falsament, l’enforteix perquè només alimenta el contrast de la realitat amb la fantasia…

Una tarda, però, la seva parella l’avisa que arribarà tard (li importa poc si és perquè ha anat a una reunió, o perquè va al gimnàs en sortir de la feina, o perquè torna a casa en bici en comptes d’anar en moto) i el seu ofec es fa visible: li costa respirar tranquil·lament, se li fa un nus a la gola i li apareix una tensió a les mandíbules que no li permeten relacionar-se còmodament amb els seus fills. Aquella tarda els hi crida, inclús els hi aixeca la mà. La Maria no pot sostenir les demandes que els seus fills li fan aquella tarda. Per primera vegada té pressa per adormir-los i evita les seves mirades. A la nit, quan els petits dormen s’inunda d’un plor profund i colpidor. Les llàgrimes, els mocs i els gemecs l’ennuvolen i sent com es trenca el seu cor. S’encongeix i capbussa en el coixí tot moll …I molt clarament, des de la serenor i la por decideix, en silenci, que es vol separar. Prefereix estar sola que sentir-se sola…Ho té molt clar. Respira i s’esforça per fer un petó als seus fills, que segueixen dormint. Una nit, torna a plorar, esgarrada i encoratjada al mateix temps.

ADONAR-SE QUE JA NO HI HA VOLTA ENRERE

Aquella nit, s’adona que ara si: té molt clar que es vol separar del pare dels seus fills. I per primera vegada té un secret que no sap ningú més al món: això li agrada (perquè l’encoratja), però també li fa por (perquè sent que ningú la comprendrà quan arribi el moment de fer-lo sortir a la llum). També en secret alimenta una set de venjança cap a la que encara és la seva parella, el seu posat s’ha endurit i es protegeix de no tenir relacions sexuals (l’última vegada l’olor de la suor i el semen li van provocar un fàstic extrem). El pes de les rutines setmanals l’agobia profundament, però se sent a l’espera que els detonants facin la seva funció. I,  incapaç d’accelerar una decisió, la Maria només se sosté gràcies a la impunitat del seu sentiment real i perquè té la sensació que porta el timó… La Maria està més exigent que mai amb el pare dels seus fills i assenyala amb contundència tot allò que ell, sota el seu criteri, no fa bé amb ells. Ja fa dies que quan ell arriba a casa de treballar l’ambient es congela de tal manera que entre ells no es poden ni saludar. I des de que això passa els petits, quan veuen arribar al pare es paralitzen, s’agafen de les cames de la Maria i ploren desconsolats. El pare, sense saber molt bé què fer, intenta apropar-se a ells, però la Maria els agafa agitadament i se’ls emporta, arrogantment, cap a la cuina. Els hi dona el sopar forçadament, sense tendresa i sense paciència. Els banya veloçment, sense cantar, sense acariciar-los, sense estar present…

ELS GRANS HO PATEIXEN I ELS PETITS TAMBÉ

La Maria se sent molt lluny dels seus fills, només pot apretar les dents i sostenir el neguit, l’abisme que sent dins seu. Només té ganes de cridar fort i clar que no pot més, que està farta de viure així. Però no crida i no ho comparteix amb ningú, només plora, plora i plora sense parar. A la nit no descansa perquè segueix plorant mentre la seva parella ronca al seu costat. Ja fa dies que a mitjanit se’n va al sofà, per plorar amb més força i llibertat i per mossegar els coixins…sent una ràbia immensa, desmesurada. L’endemà fa molt mala cara, no té ganes d’arreglar-se i s’arrossega pel carrer. Es limita a respondre que està bé, molt bé, “només cansada”. El seu món es s’ensorra, però ella resisteix… se sent perduda, però amb la necessitat d’ocultar tot el que li passa, l’aterra la idea que la jutgin com a mala mare i com a una fracassada. Perquè sí, sent una culpa que li rosega a cada segon per no ser capaç de viure feliçment amb la seva família, la que ella ha creat. No té ganes de parlar amb coneguts i a la feina es limita a treballar i somriure falsament. Les amigues la truquen però ella no respon. Tampoc està còmoda al parc amb els seus fills, se sent desprotegida i observada pel seu posat distant i barroer amb els seus fills. A casa només hi està bé si no està la seva parella, tot i que ja no pot suportar adonar-se que no pot cuidar i acompanyar els seus fills amb calidesa i amor. Tot allò que no ha expressat fins ara una tarda surt en forma de crit monstruós als seus fills. No han fet res tan greu ni important, però la Maria està desbordada.

AL FINAL DEL TÚNEL, HI HA UNA LLUM

L’abisme de pors, inseguretats i emocions que està vivint li fan adonar-se que vol iniciar una relació terapèutica que l’ajudi a ordenar els passos a seguir i a sanar la relació amb el pare dels seus fills.

Al cap d’un temps de treball personal, comprova que ha començat a ser capaç de comunicar les seves necessitats a la seva ex-parella, de compartir amb familiars i amics la seva situació i d’alliberar-se de culpa en la relació amb els seus fills. S’assumeix imperfecta i li agrada ser-ho, perquè així pot aprendre constantment i compartir-se amb més autenticitat. Es permet mostrar les seves emocions i pot expressar amb claredat el que necessita. Això l’ha ajudat a perdonar-se i, a poc a poc, a perdonar el pare dels seus fills. Ara el veu com només això: “el pare” sense el qual ella no hagués pogut ser mare i li agraeix, en el seu diàleg intern i de tant en tant quan es veuen, que sigui el pare dels seus fills. Té clar, però, que ja no s’estimen com a parella i està contenta d’haver pogut construir unes pautes clares i amoroses per tal que tots, tant adults com infants, se sentin que formen part de la família tot i que el pare i la mare viuen en espais diferents.

 

I DINS DE LA LLUM… HI HA UN REGAL

Ara la Maria pot sentir com la seva dimensió maternal també deixa lloc a la seva dimensió individual: busca moments per ella i les seves amigues i té ganes de cuidar-se molt. Se sent bonica, empoderada i amb ganes de sortir al món. Els seus fills també estan més alegres i serens, i les seves mirades s’han tornat a trobar. Encara ara la porten a llocs extrems i esgotadors, però la Maria ha après a separar el que és seu del que no i posa molta consciència quan està amb ells per tal de no carregar-los de coses seves. Així, la relació amb ells ha esdevingut fluida, transparent i pròxima. Encara es meravella de quant màgic ha sigut trobar el seu lloc: li resulta molt fàcil revisar-se a cada instant i quan està amb els seus fills pot estar present i tranquil·la. No hi ha res que s’activi automàticament i per tant, tot té cabuda perquè neix de cuidar-se i de cuidar. Ha perdut la necessitat d’amagar-se i de forçar els ritmes i ara pot, per fi, gaudir d’ells, d’ella i de la vida amb amor. Accepta el que li passa a cada moment i s’ho posa, amb més o menys rapidesa, a favor seu. Se sent amb recursos interns que pot posar al servei de la seva família i, també, a favor de la seva mirada.

El que viu la Maria en aquesta història et ressona i t’agradaria estar acompanyada en tot allò que sents?

A Matriusques estem especialitzades en acompanyar processos vitals com la separació, on acompanyem a les dones que acudeixen a nosaltres en el seu camí per a que puguin prendre decisions, gestionar totes les emocions que apareguin i incorporin les eines de comunicació per a que aquest procés sigui el menys traumàtic possible per als que més estimen.

Si vols que t’acompanyem en el teu procés, demana’ns una entrevista gratuïta i valorarem conjuntament l’acompanyament que s’adapta millor a les teves necessitats.

 

Autora: Tamara Depares,  filòsofa, terapeuta, educadora i mare.