Crisi Postpart

– Quan la transformació de la dona durant el post part pren forma de crisi – 

Amb l’arribada d’un nadó, donem llum a una mare. Convertir-se en mare és una revolució a tots els nivells i pot ser una transició tan potent com el naixement ho és per a un nadó. Aquesta transformació està poc estudiada i moltes dones es troben desinformades i poc sostingudes, donant lloc a intenses vivències que poden portar a conflictes interns i amb l’entorn. Sovint aquest malestar no adquireix el grau d’una depressió postpart i això pot fer que no sigui escoltat ni acompanyat adequadament.

EXPECTATIVES QUE XOQUEN AMB LA REALITAT

La Mireia té 35 anys, és advocada i feia temps que desitjava molt ser mare.

Quan es queda embarassada se n’alegra profundament i està molt emocionada però comença, ben aviat, a notar canvis en el seu cos i en el seu sentir que no s’esperava.

Des del principi de l’embaràs ja no es troba gaire bé, té nàusees, està molt cansada i fa mala cara. Sent com la seva fisonomia va transformant-se i tot això desperta en ella una sensació que l’afecta moltíssim: té por de convertir-se en mare i deixar de ser aquella dona activa, atractiva i alegre que havia construït amb tanta dedicació.

A més, no s’atreveix a compartir amb ningú això que tant li preocupa perquè el missatge que rep de l’exterior és que ha d’estar feliç i enfocada al bebè, com si altres emocions no li estiguessin permeses.

La Mireia, no sap per què, però se sent irritada i a vegades una mica apàtica. Amb el seu marit les relacions sexuals li resulten rares, perquè és com si ella ja no fos la de sempre.

Tot això provoca en la Mireia un malestar constant i una por al que vindrà que no la deixa gaudir del moment que està vivint.

Arriba al 7è mes, llavors es troba anímicament més alegre i centrada, amb la seva panxona i sentint els moviments de la seva nena. Està molt il·lusionada i molt impacient de conèixer-la, no obstant, les seves pors de perdre’s com a dona, segueixen de fons.

L’embaràs és una marea emocional per la Mireia que gestiona tot allò que se li remou de la millor manera que pot però que no sana i va acumulant a la motxilla.

Finalment arriba el dia: neix la seva filla Sol i tornen a aparèixer emocions per gestionar. El naixement no ha estat com esperava, a causa d’algunes complicacions d’últim moment, li han hagut de fer una cesària. La Mireia en realitat hauria desitjat un part vaginal i interiorment se sent frustrada. Tot i així, està molt contenta que la Sol estigui sana i sent un amor que no havia sentit mai cap a ningú en la seva vida.

Però passen els dies i la Mireia no es troba bé. Des del moment del naixement, es sent estranya, té la sensació de no reconèixer-se a ella mateixa… La seva vida a passat de poder fer el que volia a només dormir, teta, bolquers, banys, calmar plors… se sent perduda, esgotada, desbordada emocionalment… Té la sensació de tornar-se boja en alguns moments… S’ha transformat en un ésser al servei d’un altre, en una “marebebè-bebèmare”. Ja no és la Mireia i tampoc és advocada perquè està de baixa maternal… tota ella és mare de la Sol… té la sensació d’haver perdut la seva identitat… i això fa que se senti desganada, amb poca energia i molt enfadada.

Quan el seu home torna a casa tot són retrets i discussions, la Mireia no es troba bé en el rol de ser només mare 24 h/7 dies a la setmana i és conscient que aquest malestar arriba a la seva filla i també està afectant negativament a la relació de parella. A més a més tot això que sent desperta en ella un sentiment de culpa molt gran i no sap què fer per a sortir-se’n…

EL PATIMENT AFECTA A TOTES LES ÀREES DE LA VIDA

Han passat uns mesos des del naixement de la Sol i la Mireia se sent cada vegada pitjor, té la sensació de no saber qui és, d’haver perdut les seves capacitats intel·lectuals i de perdre els llocs de referència coneguts: ja no va a sopar amb els seus amics, ha deixat d’anar al cinema i, a la biblioteca i li costa trobar temps per anar a les classes de dibuix i de dansa que li agradaven tant…
S’ha reincorporat a la feina i no es reconeix: no rendeix com abans i això l’espanta i se sent culpable, culpable de respondre com abans i culpable de deixar la seva filla a la guarderia… Al despatx és una advocada molt valorada però el seu estat fa que desatengui aspectes molt importants, tant que el seu cap la convida a una reunió per parlar de què li succeeix i demanar-li amablement que torni a ser l’advocada d’abans. La Mireia sap que l’aprecien molt i que si portés menys temps en aquest equip ja l’haurien acomiadat. El seu problema s’està fent insostenible.
Estima moltíssim la seva nena, però la vida amb ella no té res a veure amb la que tenia abans…
Se sent molt frustrada, irritada, s’enfada i té la sensació de no aguantar més, està desbordada i com si hagués estat expulsada del món i visqués en un planeta estrany de llet, balbotejos, bolquers, ritmes de son-vigília marcians, agendes que semblen puzzles amb peces que no encaixen… La Sol plora molt i li costa calmar-la, la Mireia se sent responsable perquè veu que el seu malestar emocional influeix en la seva filla.

Les seves millors amigues no tenen fills i té la sensació que no l’entenen. És com si les relacions socials, les seves aficions i la seva feina s’haguessin convertit en records llunyans i té por d’haver perdut aquestes parts d’ella per sempre.
Se sent molt sola i bandejada.
La seva família no para de donar-li consells de tota mena que la fan sentir confosa, culpable de no fer-ho prou bé i poc compresa, cosa que porta a baralles i a distanciar-se. La Mireia se sent aïllada.
Segueix amb més pes corporal del que tenia abans d’estar embarassada i ja no se sent atractiva. Ja no té el mateix desig pel seu marit, no entén què li està passant, doncs havien gaudit d’una relació de parella molt satisfactòria fins a l’arribada de la Sol. El seu marit se l’estima molt i la veu patir però ja no sap com ajudar-la més, la relació entre ells dos està en un punt molt crític.

La diferència entre el que pensa que hauria de ser i el que li succeeix és massa gran i se sent molt perduda i autora de portar-ho així. La sensació d’haver-se extraviat a ella mateixa l’inunda, la por de no poder tornar a ser la Mireia de sempre la sobrepassa. Se n’adona que si no canvia alguna cosa, la seva filla seguirà amb malestar, té el risc de perdre la feina, la relació de parella es pot trencar i es quedarà molt sola i sense l’energia necessària per a cuidar bé de la seva filla. Està desolada.

QUAN EL DESBORDAMENT ES FA INSOSTENIBLE I BUSQUES AJUDA

Se sent perduda i sense recolzament, ja que ni amb les amigues (que cap d’elles és mare), ni amb la família, ni amb la seva parella troba consol.

La sensació d’haver-se perdut a ella mateixa és tan gran que el control de les seves emocions se li envà de les mans… La situació es torna insostenible i finalment la Mireia decideix demanar ajuda psicoterapèutica en un centre especialitzat en maternitat.

Amb aquest acompanyament se sent continguda afectivament, aprèn a acceptar el que sent i a confiar en qui és.

Comença a entendre que la fusió emocional entre bebè i mare és un fenomen natural que no durarà per sempre i que inclús dins d’aquesta fusió pot retrobar el seu centre i la seva identitat més enllà de tota màscara.

En el temps que fa teràpia, descobreix un sentir-se dona d’una manera nova, des de les seves vísceres, des d’un lloc quasi salvatge, connectant amb la seva essència femenina. No només es retroba amb la seva pròpia essència, sinó que és la primera vegada en la vida que se sent més ella mateixa que mai.

Això fa que se senti bé amb ella mateixa, recuperi el gaudir amb el seu marit, que decideixi dedicar-se temps per a ella, per a gaudir en parella i per gaudir en família. Com a parella aprenen a comunicar-se des d’una intimitat i assertivitat enriquidores que els permet cuidar de les seves necessitats i de les de tota la família. Això reconforta la seva relació superant la gran crisi en la qual es trobaven immersos i empoderant-los a tots dos individualment.

La Mireia descobreix la importància de la tribu de mares i famílies, on pot compartir les seves sensacions i experiències, cosa que la fa sentir-se compresa, acompanyada i sostinguda.

Aprèn a cuidar de les seves passions, de moments d’oci i del seu treball, d’una manera orgànica amb el seu moment vital. Torna a brillar a la feina inclús encara més que abans. Es sent Mireia, mare, dona, parella, amiga, advocada… les diferents parts d’ella aprenen a relacionar-se d’una manera cordial i pot observar-les des del seu centre i això li arriba a la Sol, la seva filla, que està més tranquil·la i alegre d’ençà que la seva mare també ho està.

La seva estabilitat emocional es reflecteix en el seu cos, en el seu estat d’ànim i en el seu entorn. És sent radiant i plena de vida iniciant aquest nou camí de fortalesa i estima cap a ella mateixa, reconeixent-se en aquest nou rol de manera positiva.

REFLEXIONS:

El que viu la Mireia en aquesta història et ressona i t’agradaria estar acompanyada en tot allò que sents?

Et passa que l’experiència de la maternitat ha obert una porta a emocions difícils de portar?

Creus que malgrat el pas del temps continues sentint-te en un pou de reaccions i sensacions que no pots controlar?

Potser no saps ben bé per on començar perquè potser no sents que hi ha una raó REAL per preocupar-te tant.

A Matriusques estem especialitzades en acompanyar processos vitals i d’empoderament femení, entre ells, tot allò que es remou quan som mares. Acompanyem a les dones que acudeixen a nosaltres per a que puguin viure la maternitat com una oportunitat de creixement i evolució.

Demana’ns una entrevista gratuïta i valorarem conjuntament l’acompanyament que s’adapta millor a les teves necessitats.

Autora: Bàrbara Pega, Psicòloga sanitària i psicoterapeuta humanista i corporal.