-com convertir-nos en un refugi que oferim als nens quan són petits, al qual podran recórrer quan siguin grans, perquè ja el tindran establert a dins seu-

 

Un dia, al parc, la mare de la Júlia m’explica, en to confident, que ella el que voldria és que la seva filla, de dos anys, sabés com defensar-se quan juga al parc amb altres nens i li prenen coses de les mans. I em demana algun tipus d’orientació amb un “no sé què fer…”.

En aquell moment, jo em pregunto com és fa per “ensenyar” a un nen tant petit les habilitats socials que li corresponen aprendre a la seva edat i m’adono que no tinc cap resposta de la qualitat que m’agradaria oferir-li a aquesta mare.

Intento posar-me al lloc de la Júlia i m’imagino que pot sentir quelcom similar a: “estic perduda, que ja m’agradaria ser com vol la mare, però no sé com fer-ho i això em fa sentir encara més bloqueig i desorientació”.

Sigui com sigui el que ens agradaria que fessin els nostres fills, la única manera que tenim d’ajudar-los és estar presents sense judici, oferint un lloc segur al qual recórrer quan els hi han fet mal. Si almenys ens tenen a nosaltres, a la nostra falda poden refer-se, agafar força i tornar allí on ho havien deixat o a un altre joc. Si a més a més de la ferida que tenen, arriben a la mare i es troben algun tipus de consell: “doncs torna-t’hi!” “doncs juga amb un altre nen”, o bé un judici: “no saps defensar-te”, o una negació del que sentim: “no passa res, dona, torna a jugar”, els petits es troben en un mar desolat on no queda altra opció que retirar-se cap endins, en soledat, a curar la pròpia ferida. Precisament aquesta retirada és la que impedirà que la següent vegada puguin practicar algun gest per a fer-se respectar.

Llavors, què cal fer?

 

ANALITZEM LA SITUACIÓ

Abans de donar algun suggeriment, et convido a analitzar conjuntament què passa entre aquesta mare i la seva filla, que ens serveixen d’inspiració i en les quals, fàcilment ens hi podem reconèixer totes les mares.

La mare diu: “jo vull que la meva filla pugui defensar-se”.

Altres opcions equivalents podrien ser: “no vull que pateixi”, “vull que aprengui a compartir perquè vivim en societat i no vull que sigui egoista”, etc.).

És fàcil intuir què li passa a la mare quan s’adona que no està passant allò que li agradaria tant i que seria tant bo per a la seva filla? Es decep, es frustra, li sap greu… fins i tot,  pot ser que es preocupi pel que pot significar això en el seu desenvolupament psico-emocional!!!

Per tant, quan la nena a qui acaben de fer mal vagi a trobar el refugi, rebrà aquesta decepció, frustració, malestar per part de la mare. Ho rebrà a través de la comunicació no-verbal, ja que els petits són experts cum laude en llegir els estats interns de les mares.

I què és el que succeeix en la nena quan rep la resposta de la mare? Es sent incòmode i insatisfeta. Necessita un espai de recuperació, però no el troba. Necessita un confort, un consol, un lloc en el qual refugiar-se, però no hi és. I el que entén i el que conclou, és que hi deu haver alguna cosa que no fa bé, que hi ha alguna cosa inadequada en ella, que hauria de ser diferent i llavors, la seva mare estaria contenta. Però tampoc sap ben bé que és el que hauria de canviar i molt menys, com fer-ho!

Aquí cada persona, segons el temperament (l’impuls energètic que és innat i fa que dos germans bessons criats en la mateixa família puguin ser com la nit i el dia), triarà un tipus de resposta: la quietud o l’agitació.

Tanmateix aquesta resposta ja no cal ni que l’analitzem: la criatura respondrà de la millor manera que sabrà amb els recursos emocionals que disposa en aquell moment.

lloc segur

EL PRIMER PAS

Abans de plantejar-nos qualsevol interacció amb la petita Júlia, cal revisar el desig de la mare de que la seva filla sigui d’una manera determinada. Aquesta mare pot iniciar un diàleg amb aquesta part que vol que la Júlia sàpiga com defensar-se. Una manera és observar quines són les sensacions corporals que s’activen quan sent aquest desig/preocupació i dirigir-se a aquestes sensacions corporals, com si fóssin un interlocutor, és a dir, una altra persona i preguntar-los-hi preguntes del tipus:

  • Què sents?
  • Què és el que et preocupa?
  • Quin és el teu paper? Què fas per a dur-lo a terme?
  • Què esperes aconseguir cumplint aquest paper?
  • Què és el que tems que pugui passar si no ho fas?
  • Què és el que t’assusta tant?
  • Quines emocions tens por que surtin si no fas el teu paper?

Quan fem aquest tipus de preguntes i escoltem atentament quines respostes sorgeixen del nostre interior, sense deixar de connectar amb les sensacions corporals, descobrim un món interior que ens ofereix tota la informació amb claredat i sense confusió. Aquesta informació pot arribar en forma de pensaments, de records, de sensacions reconeixibles, només cal estar amatent a allò que arriba…

En el cas de la mare de la Júlia, li preocupa que la seva filla creixi sense recursos per a defensar-se, tal com li va passar a ella en la seva pròpia infància. No vol que la seva filla pateixi tant com va patir ella.

Un cop hem establert aquest diàleg i reconeixem les bones intencions que té aquesta part que desitja que la Júlia ho faci d’una altra manera, caldrà crear una bona relació amb ella, validant les seves bones intencions. Li podem dir quelcom així:

  • Entenc per què cumpleixes el teu paper.
  • Veig que té sentit el que fas.
  • Comprenc la responsabilitat que portes a sobre.

I esperar quina reacció corporal notem: un alivi, un sospir, més espai, més relax…

Després, li podem sondejar a aquesta part a veure si ens deixa assajar una altra manera de tractar a la Júlia per aconseguir el mateix propòsit. Com que aquestes parts estan cansades d’esforçar-se molt sense aconseguir grans resultats, solen accedir.

Si la mare estigués en un procés de psicoteràpia, podríem seguir el diàleg, plantejant un tipus de preguntes més específiques sobre l’origen d’aquesta part:

  • Quant de temps portes complint aquest paper?
  • Què és el que va fer que assumissis aquest paper i quan?

I amb l’ajuda d’un professional suficientment format i experimentat, indagar en les situacions infantils viscudes en la pròpia pell, que encara estan guardades i que s’activen quan veuen a la filla en situacions similars. Aquesta exploració permet la descàrrega conscient de les emocions que no es van poder expressar i genera un nou espai intern on la nena interior se sent compresa, acompanyada i recolzada per la part adulta que recorda amorosament, sostinguda per la situació terapèutica.

lloc segur

Estiguis fent psicoteràpia o no, si dediques un temps a tu mateixa a reconèixer tot allò que s’activa davant la vivència dels teus fills, és quan podràs començar a fer les coses de manera diferent. Llavors, com es fa per a que la nostra filla (fill) senti que som un lloc segur al qual recórrer?

 

HABILITATS DE L’ADULT PER A CREAR UN LLOC SEGUR:

En aquest apartat descriurem de manera genèrica les tècniques fonamentals de la psicoteràpia relacional (indagació, sintonia, validació i presència) que extrapolem a l’acompanyament dels infants.

Indagació:

L’actitud és fonamental, ha d’estar basada en un interès genuí per allò que li ha passat al petit i per tant, es fonamentarà en preguntes que li farem per a conèixer el que li ha passat i quina experiència interna ha generat. Exemples: Què t’ha passat? Com t’has sentit? Què has volgut fer? Què has pensat que passaria?

En el cas de la Júlia li podríem fer alguna/es d’aquestes preguntes: què t’ha passat? Què t’han pres la joguina? I com t’has sentit, llavors? T’has enfadat? Has tingut por? Què hauries fet? I no ho has fet. Per què? I ara, voldries fer alguna altra cosa?

És molt important que la nostra intenció sigui únicament la d’indagar, enlloc d’intentar dirigir cap a una “suposada solució que nosaltres pensem que és millor”. També és important que respectem el temps de resposta amb una actitud d’escolta tranquil·la i sobre tot, curiosa. I que estiguem oberts i disponibles a escoltar qualsevol resposta, encara que no sigui la que ens agradaria.

Sintonia:

La sintonia la creem quan li comuniquem a l’infant que no només ens adonem del que està sentint, sinó  que també l’entenem.

Ho transmetem a través de moviments facials i corporals, assenyalant que ens importa allò que li passa. Aquesta habilitat proporciona un sentit de seguretat i estabilitat que li permet a l’infant explorar el que li  ha passat.

En el cas de la Júlia consistiria en acompanyar algunes expressions verbals amb comunicació verbal afectuosa i compassiva: “caram! Ja veig que t’ha passat això!” “Clar, entenc com et sents”.

Validació:

Aquesta és una de les més importants i més efectives, ajuda als petits a crear ponts entre el cervell límbic i el neocòrtex (llegeix més sobre això aquí) i afavoreix la seva autoestima, perquè li dona un sentit a allò que li passa internament. Consisteix en unir causa i efecte: “Ah! T’has sentit així i per això has volgut fer això”. “Entenc: com que no volies que et fessin això, t’has enfadat”.

Com seria en la situació de la Júlia? Li podríem dir alguna cosa com: “Com que t’ha fet por aquesta nena, no li has volgut reclamar la teva joguina.” (en el cas que haguéssim deduït això de les respostes a la indagació).

lloc segur

Presència:

La presència no és una habilitat, és una actitud que sosté totes les altres. Inclou una resposta empàtica i comunicar als petis/es que allò que els passa també ens impacta a nosaltres, al mateix temps que seguim tranquils en el nostre lloc d’estabilitat emocional, en el nostre propi “lloc segur intern”. Aquell que vam crear quan érem infants o aquell que hem construït de grans en el nostre propi desenvolupament personal.

En el proper article aprofundirem en cadascuna d’aquestes habilitats. Si desitges un espai personalitzat per a aprendre de manera directa i vivencial aquestes habilitats, et proposem de fer un procés terapèutic amb alguna de les nostres terapeutes entrenades i qualificades. Contacta amb nosaltres per demanar una entrevista gratuïta.

 

Autora: Cristina Salvia,  psicòloga, psicoterapeuta i professora de ioga. Fundadora i directora de Matriusques.

A Matriusques estem especialitzades en acompanyar processos vitals i d’empoderament femení, entre ells, tot allò que es remou quan som mares. Acompanyem a les dones que acudeixen a nosaltres per a que puguin viure la maternitat com una oportunitat de creixement i evolució.

Si vols que t’acompanyem en el teu procés, demana’ns una entrevista gratuïta i valorarem conjuntament l’acompanyament que s’adapta millor a les teves necessitats.

A Matriusques estem especialitzades en acompanyar processos vitals i d’empoderament femení, entre ells, tot allò que es remou quan som criem als nostres infants. Acompanyem a les mares (i també als pares) que acudeixen a nosaltres per a que puguin viure la criança i la ma(pa)ternitat com una oportunitat de creixement i evolució.

Si vols que t’acompanyem en el teu procés, demana’ns una entrevista gratuïta i valorarem conjuntament l’acompanyament que s’adapta millor a les teves necessitats.