A vegades l’entorn pressiona perquè ens separem de la nostra criatura i busquem arguments per a justificar allò que el nostre instint ens comunica amb tanta claredat: no volem estar separades mentre dura la simbiosi.  

Els experiments que s’estan fent en els últims anys ho confirmen: com la resta de mamífers, la separació dels nadons de les seves figures de referència és el que els produeix nivells més alts de cortisol, l’hormona de l’estrès.

En aquest article veurem de quina manera el mecanisme del vincle simbiòtic connecta corporalment i emocionalment la mare amb el seu nadó. Aquest mecanisme té, entre altres, la funció d’assegurar que les respostes de separació es redueixin al mínim i per tant, de protegir el desenvolupament dels nadons.

Com sabrem si estem en simbiosi amb el nostre petitó/na?

Estar simbiotitzada amb el teu nadó és un estat complex, fet d’oxitocina, prolactina i altres hormones que promouen una vinculació molt íntima amb el nadó. És natural i és necessari per a la supervivència del petitó/na i al mateix temps és un estat beneficiós per a la mare.

I a vegades, a més a més de l’entorn, descobrim que a nosaltres mateixes també ens costa acceptar aquest còctel biològic/hormonal de fusió amb el nadó. Un estat que ens porta a maneres de sentir i reaccionar que ja no les reconeixem com a pròpies, que les teníem oblidades, reaccions que de ben segur que vam tenir quan nosaltres érem infants acabats de néixer (els homes també poden simbiotitzar, sobretot si passen molt de temps amb el seu nadó) i que ens desperten les memòries més antigues (corporals i emocionals) derivades de les vivències i relacions amb els cuidadors que vàrem tenir llavors.

Per tant, sabràs que estàs simbiotitzada amb el teu nadó si tu també…

• estàs sentint la vulnerabilitat i la urgència de ser atesa i recolzada exclusivament, incondicionalment i molt rígidament en les teves pròpies necessitats i estats emocionals.
• sents una ràbia i irritació monumentals davant de qualsevol estímul que no s’adeqüi exacta i immediatament al que estàs necessitant, o quan els altres no responen ajustadament al que necessites.
• sents qualsevol incomoditat com una catàstrofe desbordant i notes per dins l’impuls del plor de reclam estripador si els altres tarden mig segon més del que és normal en abraçar i acollir les teves queixes.
• sents la necessitat desbordant i desesperada de ser sostinguda i no poder valer-te per tu mateixa.
• per moments, sents el desemparament i l’amenaça de l’absència de l’altre durant pocs minuts com un perill de mort i desintegració, que fa que pensis abruptament en rendir-te, abandonar-te i desaparèixer.
• sents que no vols res ni ningú altre dins l’embolcall íntim de la díada mare-nadó, o d’aquella/es persona/es que t’està/n cuidant. Sovint només vols relacionar-te, tu i el teu nadó, de forma exclusiva, rebutjant  els “estranys” que són viscuts com invasius o amenaçants, i que activen en tu reaccions defensives o inclús violentes.
• estàs sentint el nadó que vas ser i les experiències internes que vas viure llavors.

Si sents tot això, estàs perfectament connectada i vinculada amb les teves bebés (el/la que tens als braços i la teva bebé interior). Enhorabona! Ho estàs fent molt bé…..  

Ho estic fent bé?

Acull amb l’adulta a totes dues i protegeix-les de les veus que volen que us separeu. El teu fill o filla necessita que tu empatitzis amb la seva vivència, que tu siguis capaç de reaccionar perquè coneixes exactament el que li està passant i com ho està vivint; que sentis en la teva pròpia pell el que sent ell/a com a bebè. I això, per molt que ens demanin (o ens demanem a nosaltres mateixes) que “seguim” (si mai ho hem estat) sent aquelles adultes madures i auto-regulades, passa per experimentar en carn viva les pròpies urgències, desitjos, incomoditats i necessitats, de manera imperiosa i impetuosa. Tal com ho sent el teu/va bebè.

Entenent aquestes sensacions, et i el/la podràs entendre i per tant, atendre, mirar, nodrir, acaronar, sostenir… entenent aquestes sensacions, podràs demanar que els altres també us entenguin i us respectin i si ells estan disposats, que t’atenguin, mirin, nodreixin i sostinguin. Recorda sempre que demanar sense exigir augmenta la probabilitat d’aconseguir el que vols i resulta més gratificant i menys violent.

Per això cal que et reconeguis en aquestes sensacions i t’entenguis i t’estimis tal com ets, tal com ho fas.

I serà des d’aquí, des de l’acceptació i la comprensió, que construiràs la base, suficientment segura, i a poc a poc podreu anar creant al vostre ritme la separació, amb les anades i vingudes, amb els retorns i tot el que calgui perquè la simbiosi es vagi desfent al ritme que marqueu vosaltres, que sou els autèntics/ques protagonistes de la dansa que balleu. Respectant el ritme propi de la vostra díada, trobareu un equilibri intern i extern, reduireu els nivells alts de cortisol i iniciareu un camí d’aprenentatge (continu) cap a l’auto-regulació emocional.

Autores: Cristina Salvia i Cristina M.Quintanilla (Psicoterapeutes humanistes i integratives-relacionals, especialistes en mindfulness, neuroprocessament del trauma i vincle segur)