, , , ,

Entrevista a la Tamara Depares

 

 

Qui és Tamara Depares?

Una nena que necessita moure el seu cos per sentir-se viva; una dona que s’assumeix adulta i cuida les seves ferides i estima les seves limitacions; una mare que s’emociona, s’apassiona i creix al costat de la seva filla; una terapeuta que es resisteix a etiquetar-se i nodreix i honra la seva vocació. Em vaig llicenciar en Filosofia a la UB el 2004. Des de llavors no he parat de formar-me i revisar-me, constantment: reflexoteràpia, tècnica metamòrfica, intervenció en infància i família, constel·lacions familiars, teràpia corporal (sistema de centres d’energia), coaching lúdic, nivell I de brainspotting, xamanisme ancestral… i altres que tinc pendents… Incansable d’adquirir eines que permetin desbloquejar tot allò que limita a la persona de viure amb la millor versió d’ella mateixa.

 

A què et dediques habitualment?

Dedico les meves jornades laborals a dos aspectes: acompanyament emocional i psicomotriu en el projecte d’educació viva de l’Escoleta de Congrés Indians amb infants de 14 a 36 mesos i acompanyament familiar/individual de processos de separació amb infants petits a Matriusques. També m’agrada molt treballar el format grupal i ofereixo, puntualment, tallers i xerrades vivencials. Actualment estic reciclant aquest format i, tot i que tinc activitats programades, estic en plena gestació de nous continguts per a poder oferir un itinerari formatiu/vivencial més llarg en el temps: 9 mòduls, un cap de setmana al mes (m’agradarà poder compartir més detalls a la pròxima primavera).

 

Què és Matriusques?

Un projecte (gestat i parit per la Cristina Salvia) d’atenció psicoterapèutica ple de coherència, passió, saviesa i força. Un espai terapèutic cuidat i format per un equip divers, potent i entregat a la relació d’ajuda. Dins del marc professional, per mi, la peça del puzzle que em faltava.

 

Com hi has arribat? Quina és la teva aportació a aquest projecte?

Resant a l’Univers poder formar part d’un equip de professionals que vibri amb la mateixa mirada, dedicació i amor que el que jo sento per la meva vocació. Inicio la meva relació com a col·laborada dins el catàleg de càpsules formatives. Actualment sóc membre de l’equip aportant la meva mirada filosòfica, profunda i intuïtiva en l’enfocament del nus sistèmic principal a tractar quan la persona inicia el seu procés terapèutic.

 

Què significa tenir una mirada sistèmica a teràpia?

Significa assumir que la persona és un conjunt de símptomes que reflexen la seva relació, conscient o inconscient, amb el seu sistema familiar i restablir els ordres que possibiliten relacions més harmonioses dins de la família i alliberen a la persona de limitacions i/o bloquejos que s’arrosseguen dels patrons adquirits pel propi sistema per a sobreviure. Avui en dia ja no ens qüestionem que és real i possible que heretem el color d’ulls, la forma de les mans, colors de cabells… però ja ens costa més de creure que heretem emocions, situacions no resoltes i traumes de les generacions que ens han precedit. La mirada sistèmica treballa amb el camp mòrfic a través del camp simbòlic per tal que la persona pugui construir una imatge (jo treballo amb  clics de playmobil) en la qual tots els fets i totxs els integrants del sistema la configuren i hi tenen lloc (víctimes, perpetradors, abusos, avortaments, morts, infidelitats, etc.). Reordenant la imatge i oxigenant-la amb paraules claus l’escena pren nous significats que queden impregnats en la persona. 

El cervell no distingeix realitat de ficció, i amb l’impacte del treball i la imatge final la persona pot assumir nous registres interns des dels quals construir una nova mirada. En Joan Corbalán, un dels meus mestres, sempre diu que “una constel·lació familiar és molt difícil d’explicar però molt màgica de viure”. 

La mirada sistèmica, inicialment, no pretén resoldre. Només pretén restaurar i ampliar la mirada per donar lloc a noves comprensions des d’un lloc d’humilitat, amor i agraïment. Perquè sigui com sigui la vida s’obra pas. I gràcies a totes les llums i totes les ombres dels nostres avantpassats i ancestres la nostra vida es fa possible. Quan la persona pot mirar el seu sistema familiar sense rancor i pot honrar els fets i els personatges tal qual són, automàticament agafa força per viure la pròpia vida: agraint, acomiadant, reconciliant i assumint la responsabilitat de viure. I com quan tires una pedra a l’aigua i les ones expansives dibuixen cercles, quan una persona treballa amb el seu sistema familiar amb aquesta mirada, tot el sistema familiar en nota els efectes…

 

Has fet la llicenciatura en filosofia. Què creus que aporta aquest coneixement a la teva pràctica professional actual?

No entenc la filosofia com l’activitat acadèmica, sinó com l’activitat d’enfrontar-se a un mateix amb les preguntes bàsiques de la vida i amb la trama de les vides que vivim. Amb ella puc convidar a la persona  que practiqui dos gestos que considero bàsics per a sostenir un procés terapèutic: alentir (els aconteixements) i retornar (a tot allò no resolt). Només així podem assumir que som incomplets i reconèixer les pròpies limitacions sense sentir-nos mancats. La filosofia permet ampliar les perspectives internes i activa la capacitat de ressignificar tot allò que som i tot allò que ens afecta. I a poc a poc, nodreix la possibilitat d’observar què ens passa sense identificar-nos amb allò que ho està causant fent possible el naixement d’una nova actitud en què la persona se sent subjecte i no objecte.

 

Quina importància té el cos per a tu en teràpia?

Molta. Tot allò que ens passa necessita ser expressat pel nostre cos físic, aquell que ens dóna pes, acció i veu en aquesta dimensió. En ell resideixen totes les nostres memòries i gràcies a ell podem accedir a noves maneres de sentir. Les nostres emocions es queden atrapades a la pell, als músculs, als óssos o a les vísceres i òrgans si no les expressem. Sovint les hem reprimit (per creences, per vergonya, per imposició) i són motiu de ferides emocionals que no es veuen però que es manifesten, sovint en dolències, en el nostre cos físic. El cos de la persona també parla de la seva biografia. Però a més a més és una font de present molt potent: amb certes dinamitzacions corporals i/o activant l’escolta corporal la persona pot connectar-se amb el seu estat emocional actual durant la sessió (i fora d’ella, perquè comparteixo recursos perquè així sigui). Jo vaig ser gimnasta d’alta competició i encara ara em reactivo quan recordo l’abús durant els entrenaments i l’angoixa que patia en els campionats. Aquest fet, i altres, m’han fet tenir una relació d’hiperexigència amb el meu cos que va molt més enllà de l’estètica. L’efecte restaurador que han causat en mi altres llenguatges corporals (les arts marcials, la dansa, el moviment expressiu) m’han fet descobrir que el cos és un peatge per arribar a altres realitats del nostre ésser. Sovint estem desconnectats del cos físic i ens oblidem que és gràcies a ell que som i sentim. Per això sempre el tinc present i el faig partícip en totes les sessions.

 

Dius que treballes amb nens petits. Creus que això enriqueix la teva pràctica com a psicoterapeuta?

Sí, molt. Dins l’equip estic especialitzada en separació amb fills petits. Normalment l’adult que arriba necessita revisar-se, enfortir-se i cuidar-se; però també demana obtenir recursos en relació a la criança i vincle amb els seus fillxs. La separació amb fillxs petits inicialment genera (entre altres coses) una hiper-responsabilitat en relació als fillxs perquè l’adult se sent com a únic centre de la família. Conèixer, cuidar i estimar les necessitats dels infants és bàsic en qualsevol franja evolutiva i moment familiar. Però quan hi ha una separació la sensació de ruptura és tan gran que és important posar la mirada cap a l’infant perquè en ell es reflexa tot allò que l’adult no és capaç de sostenir per si sol. Distingir el que és propi de l’adult i el que és propi de l’infant em sembla essencial.

 

Segons tu, què necessitem les persones per a tenir una bona salut psicològica?

Reciclar, actualitzar, reconstruir i estimar la relació que tenim amb nosaltres mateix@s. Com deia Khrisnamurti l’única relació autèntica i duradora que vivim a la vida és la que establim amb nosaltres mateix@s. Les altres relacions són jocs de miralls i projeccions. A mi m’agrada dir que l’única vareta màgica que existeix és precisament aquesta: conèixer, acceptar i cuidar qui ets, tal com ets. Així és possible estar sa i sanar-se.

 

Ets mare i emprenedora. Es pot amb tot?

La maternitat no és fàcil de fer compatible, però si et poses a favor els moviments orgànics que es deriven d’ella i t’organitzes per a poder tenir moments de presència real tant quan estàs maternant com quan estàs treballant, a poc a poc van sortint fórmules a través de diferents ritmes. Jo fa temps que no vull “poder amb tot”, accepto la meva vulnerabilitat i el moment en el que estic i poso consciència i energia en poder gaudir i cuidar el meu “ser mare” i a la meva filla i poder gaudir i seguir entregant-me al meu projecte professional. La flexibilitat, la fe i l’entusiasme per a mi són ingredients imprescindibles per a aconseguir-ho. Una xarxa que et sostingui també.

 

Què t’ensenya a tu la teva feina?

A estimar tots els aspectes comuns que tenim en la nostra condició d’humans i que el dolor transformat és on resideix tot el nostre potencial.

 

Quin és el teu últim descobriment terapèutic?

El brainspotting o neuroprocessament del trauma. M’apassiona confirmar, un cop més, que la persona (o en aquest cas el cervell de la persona) té dintre seu tot el que necessita per a alliberar-se i autorregular-se per a la sanació.

 

Què t’emociona?

Pufffff tantes situacions! Sobretot les que m’impregnen d’autenticitat fugaç com una mirada, una llàgrima, un somriure entrecreuat, un raig de sol sobre una flor, el riure d’un infant, una carícia, les paraules dolces i l’ímpetu de la meva filla, acomiadar-me d’un moment d’amor, les paraules d’alguns poemes… I viure i créixer lliurement sobretot!!!

 

Quin és el llibre que més recomanes als teus pacients?

Alguns ja els han dit les meves companyes. En comparteixo tres més: “M’agrada la família que m’ha tocat” de Carme Thio de Pol, “Emocionarte con los niños (el arte de acompañar a los niños en su emoción)” de Macarena Chías i José Zurita i “Sálvate, la vida te espera” de Boris Cyrulnik.

 

I música, també els recomanes audicions?

M’agraden molts estils de música diferents i n’utilitzo molta en les sessions grupals i en el meu dia a dia. Però n’hi ha una infal·lible per a connectar amb el camp emocional, que és la del compositor italià Ludovico Einaudi.

 

Quin desig posaries dins d’una ampolla?

Molts! Però si només un, aquest: que tots els éssers del planeta puguin viure sentint-se respectats i escoltant el que necessiten.

 

Si vols saber més sobre allò que fa la Tamara Depares dins del projecte Matriusques, pots mirar el seu perfil professional aquí, i també pots demanar una entrevista gratuïta directament amb ella aquí.

0 comentaris

Deixa un Comentari

Volen unir-se a la discussió?
Sigues lliure de contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *